Humanitats en temps de crisi

En aproximar-me filosòficament al concepte d’ésser humà sempre m’he sentit proper a la tesi roussoniana de les bondats de l’home i la corrupció que en fa la societat. En aquest sentit, no hi ha pitjor enemic de l’home que el mateix home. La societat capitalista construïda al llarg dels darrers tres segles ens encotilla i ens dirigeix en una direcció concreta. I això queda més patent que mai en temps de crisi com els actuals. Les pressions de les primes de risc i els deutes anguniosos generats per una crisi financera que neix de l’especulació capitalista desenfrenada des dels anys vuitanta ens ha portat a la construcció d’una societat que oblida els valors ètics per a centrar-se només en la necessitat immediata dels diners. S’ha de retallar de tot arreu per a poder pagar els interessos dels bancs ofegats per anys de mala gestió. De gestió inhumana, no racional.

image_preview.pngI en aquest camí de retallades i prevalença absoluta del Déu Diner es planteja una nova reforma educativa. A manca de sobirania nacional real per a realitzar un pressupost es veu que als governs només els queda la possibilitat de realitzar maniobres de distracció massiva. Així, juguem amb les banderes, creem enemics autonòmics que amaguin la realitat i entretinguin al personal, retallem drets i reformem el sistema educatiu. En realitat, és la mateixa història de la democràcia espanyola que es repeteix des dels anys noranta. Aleshores calia amagar el creixement il·lusori fonamentat en la bombolla especulativa i els pelotazos. Ara cal emmascarar les seves conseqüències. I d’aquesta manera, com diu la dita popular, qui dia passa any que empeny.

La gravetat de la situació, però, en aquesta ocasió és digna de ser qualificada d’emergència nacional. Catalunya no es pot permetre una nova reforma que menyspreï els valors de les humanitats. És bàsic recuperar el seu valor i situar-les en el centre del debat perquè la democràcia es mantingui viva. Potser, en paraules de Martha C. Nussbaum, els Estats volen produir generacions de màquines utilitàries destinades a nodrir el mercat laboral amb l’únic objectiu de generar diners, però la realitat és que els temps ens empenyen en la direcció contrària.

El que realment necessitem és el naixement d’una fornada de ciutadans cabals amb la capacitat de pensar per si mateixos. És a dir, la generació d’una societat capaç de tenir una mirada crítica sobre les seves tradicions i amb els instruments per comprendre la importància dels èxits i els patiments aliens. Quan una societat s’emmiralla en el suposat èxit dels multimilionaris com Amancio Ortega o Juan Roig, fortunes aconseguides a través d’una moralitat empresarial com a mínim qüestionable, és que alguna cosa no funciona bé. I el mateix serveix en pensar, per exemple, en el futbol, que hauria de ser un esport però és un negoci que oblida els aficionats i els condemna a esdevenir simples pagadors.

el roto.jpgEntre les retallades de la Generalitat i les noves restriccions imposades per Madrid, els grans perdedors de la crisi són el sistema educatiu i la sanitat. Però si entrem en el fons de la qüestió educativa encara hi ha un altre perdedor: les humanitats. I aquestes perden en tots els nivells, des de la primària, passant per la secundària i arribant a la universitat. Sembla que els coneixements humanístics, aquells que ens permeten construir una societat amb veritable consciència crítica, s’hagin convertit en ornaments inútils en mans dels governs del que Josep Ramoneda anomena com l’autoritarisme postdemocràtic.

Resulta que les humanitats són inútils en els mercats globals. La història, l’art, la literatura, la filosofia, l’ètica… no serveixen per a res. O això ens diuen. Qui hagi cursat una carrera humanística i no s’hagi trobat mai amb una persona que li preguntés allò de “però això per a què serveix?” que aixequi la mà. I seguint aquesta falsa lògica econòmica, aquestes carreres i matèries perden terreny a gran velocitat, tant en els programes curriculars com en l’imaginari social. Quan un fill decideix dedicar-se a l’estudi d’aquestes qüestions als pares se’ls hi ennuega l’estomac perquè els veuen condemnats a l’atur. Diuen: això no té cap sortida, és inútil.

Realment és inútil? No volem una societat en la qual existeixi la imaginació, la creativitat i el rigor en el pensament crític? Perquè aquest és el camí cap al qual condueix l’extermini de les humanitats en benefici de les carreres i assignatures que fomenten la rendibilitat a curt termini mitjançant el cultiu de capacitats utilitàries i pràctiques. Això sí, unes matèries que seran més o menys aptes per generar renda. En el món d’avui preval la utilitat i els resultats immediats. I això és una derrota social. Si tot ho fem pensant en què obtindrem a canvi vol dir que hem perdut valors humanístics pel camí. I aquest és el camí cap a una nova crisi. No n’hem sortit d’aquesta i ja posem les bases per a la següent? La realitat és que només des de la recuperació de les humanitats i els seus valors podrem construir una veritable societat democràtica. Tot que no vagi en aquesta direcció és una derrota del futur.

Comparteix

    Comentaris

    • Rosa Nolla

      05/09/2012 - 19:36

      Gràcies per poder llegir aquest text que em fa sentir millor, perquè sempre penso amb tot això però no sé formular-lo també. Estic plenament d’acord amb el que diu, ha sigut molt agradable llegir-lo.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús