La identitat nacional catalana en els segles XVI i XVII

Les identitats ètniques, culturals polítiques o nacionals són plàstiques. Es fan, es desfan i es refan històricament, al llarg del temps. És a dir, són el resultat d’una elaboració, de la invenció de la tradició, i estan subjectes a un context històric. La lògica que marca la seva trajectòria no és autogenètica, sinó que emana de la memòria que construeix aquesta identitat. De la mateixa manera, aquestes identitats no són unidireccionals ni la memòria que les elabora és espontània. En realitat, la memòria és induïda des de les instàncies del poder polític que són les que indiquen que és allò que cal recordar i quins són els elements que convé oblidar. Tot plegat és el que es coneix com a constructivisme històric.

Apoteosi-heràldica-barcelona-1668-1681.jpg

Partint d’aquest marc teòric, podem observar com el període que va des de mitjans del segle XVI fins a la Revolta Catalana de 1640 es caracteritza per un indubtable reforçament de la identitat nacional catalana, el naixement del que podríem denominar com la protonació catalana. Observem-ne els motius.

La principal causa per entendre aquest sentiment protonacional el trobem en el distanciament polític entre els ideals i interessos de la dinastia dels Àustries que regia la Monarquia Hispànica i els propis de les institucions i les oligarquies catalanes. D’aquesta manera, la centralitat castellana deixava els territoris que integraven la perifèria de la Monarquia Hispànica sota una doble subjecció: la de la corona i la d’un govern central que era controlat per un personal polític majoritàriament de procedència castellana.

En aquest sentit, aviat apareixerien les crítiques a la castellanització de la monarquia. Per exemple, en els inicis del regnat de Felip II, el valencià Fadrique Furió Ceriol ja considerava que:

Los pueblos se resienten en ver que son desechados de la administración y gobierno principal; pues si no ven en el consejo ningún hombre de su tierra, piensan y no sin causa, que el príncipe les tiene en poco o que los tiene como esclavos, o no se fía de ellos. Lo primero engendra odio, lo segundo busca libertad y por tanto hacen conjuraciones y llaman príncipes extraños, lo tercero les da osadía y aun obstinación.

I aquesta monopolització de l’espanyolitat per part de Castella també va rebre fortes crítiques des de Catalunya, com es pot observar en els Col·loquis de Cristòfor Despuig (1557):

La major part dels catalans goçen dir públicamente que aquesta nostra provincia no es Espanya, y per ço que nosaltres no som verdaderos espanyols i no mirant els pecadors benaventurats quant ignorants son y quant segos de enveja y malicia van, que aquesta provincia no sols es Espanya mas es la millor Espanya […]. Els castellans tots son casi de esta manera manera que per no publicar la gloria dels espanyols que no son castellans, volen la veritat y per fer gloriosa la sua propia nació no dubten d’escriurer materia […]. Questos castellans s’en beven tot. Tras aixó [els castellans] tenen altre cosa pitjor, y es que volen ser absoluts y tenen les coses pròpies en tant y les estranyes en tan poc que par que són ells vinguts del cel y que lo resto dels homens es lo que es eixit de la terra.

Tanmateix, la naturalització castellana dels reis de la casa d’Habsburg només seria un més dels símptomes d’aquest profund allunyament polític que es produiria en els segles XVI i XVII.

Sumat a l’allunyament a la monarquia, i a l’Espanya castellana, en aquest període també es pot observar un creixent distanciament entre Catalunya i la resta dels territoris que integraven política i territorialment la Corona d’Aragó. Aquest procés és evident en observar l’evolució dels esdeveniments polítics, però també pot resseguir-se mitjançant la construcció de les tradicions culturals i ideològiques diferenciades a cadascun dels regnes.

En contrast amb l’allunyament amb els territoris de la Corona d’Aragó, aquest període es caracteritza per l’envigoriment de les institucions catalanes, fonamentalment la Diputació del General i el Consell de Cent barceloní, refugi de l’oligarquia catalana. S’iniciava un procés en el qual les velles institucions d’origen medieval cada cop esdevindran més representatives de la comunitat política catalana, el que no vol dir que necessàriament ho fossin de la societat, a la vegada que les tensions politiques  i les topades el poder reial augmentarien progressivament.

ConstitucionsCatalanes.jpg

L’oligarquia del Principat es trobava molt vinculada i identificada amb les institucions catalanes, les quals eren identificades com el resultat d’una tradició històrica singular. A més, els privilegis i constitucions propis del país, que permetien que aquesta oligarquia controlés càrrecs polítics i rendes econòmiques, van esdevenir el referent fonamental de la seva cultura política. I la defensa d’aquests privilegis podia passar per davant de la fidelitat al mateix rei.

Per exemple, en el sermó de Sant Jordi predicat al Palau de la Generalitat l’abril de 1639, el caputxí fra Pau de Sarrià no dubta en afirmar:

Entiendan aquí los que goviernan una Ciudad o Principado que la falta y descuydo en sustentar sus privilegios, en guardar sus constituciones y estatutos es la mayor maldición y desdicha que pueden incurrir […] para que se entienda que el defender los privilegios de una República o Principado no sólo es mirar por él, o por ella, sino por toda la monarquía y que la destruyción de un Principado cae sobre todo el Reyno, y de aquí queda claro que no se menoscaba la fidelidad de los vassallos en oponerse tal vez a las resoluciones de su rey.

Aquest allunyament entre la monarquia i la comunitat política catalana de l’Antic Règim no només va manifestar-se en l’àmbit de la política, sinó que també va reflectir-se en el camp econòmic i fiscal i en la política monetària, comercial i industrial. D’aquesta manera, és en aquest període quan comença a desenvolupar-se un pensament mercantilista primitiu que, per primera vegada, donarà lloc a la idea de Catalunya com a pàtria econòmica.

Finalment, el desenvolupament d’unes elaboracions culturals de tipus històric, jurídic i lingüístic consolidarà les bases per a una idea conscient de la nació catalana entre les elit cultes del país. Neix així un incipient sentiment protonacional que aviat es traslladaria a sectors intermedis de la societat estamental catalana.

Corpusdesang.jpg

En aquest sentit, cal tenir present que l’activitat historiogràfica de l’època del Renaixement i del Barroc està fortament impregnada d’un sentiment polític. La justificació del present nacional mitjançant la recerca en un passat idealitzat i mitificat és una pràctica recorrent en els cronistes del període, tasca que es desenvolupa sempre en paral·lel als conflictes polítics, militars i ideològics del període. Així, les cròniques històriques del Renaixement i del Barroc desprenen dosis elevades de patriotisme (local o nacional) i un afany legitimador de les institucions com a element que justifiqués els conflictes amb la monarquia. La història esdevindria així una eina més del combat polític i contribuiria al desvetllament nacional.

En contrast, i com a mostra del distanciament produït i de la intencionalitat política dels usos de la història, des de la cort es començava a forjar una identitat hispànica en clau exclusivament castellana, un procés que fixaria el singular Espanya en comptes del tradicional plural Espanyes. D’aquesta manera, mentre que a Catalunya es reforçava la construcció identitària de la nació com a eina política que justifiqués l’existència de les institucions pròpies i el seu poder, la creixent identificació de Castella amb aquesta Espanya buscava la legitimació de l’hegemonia d’aquest regne sobre el conjunt peninsular. Per això, la identitat nacional catalana es construeix fonamentalment en oposició a Castella.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús