La revolta dels Barretines

La guerra amb França va ser una constat en la segona meitat del segle XVII, especialment  des de 1675, quan Lluís XIV va enllestir el sistema defensiu dels Pirineus. La guerra i la subsegüent penetració francesa al Principat acompanyada dels allotjaments de tropes i l’increment de les càrregues fiscals va exasperar el camperolat, que va reaccionar davant de la conjuntura bèl·lica protagonitzant la revolta popular dels Barretines o Gorretes (1687-1689) contra el govern de Carles II, una de les mobilitzacions populars de més abast a l’Europa de la segona meitat del segle XVII i l’alçament popular més important conegut en els dominis dels Habsburg castellans en aquest segle.

revoltes catalunya xvii.jpg

Revoltes populars a la Catalunya nord i el Principat (1663-1694)

A una situació econòmica adversa i agreujada per la plaga de llagostes que havia malmès la collita de 1687, s’hi sumaven el retorn de la qüestió dels allotjaments de les tropes de la monarquia presents a Catalunya per lluitar contra la invasió francesa i la persistència i increment de les contribucions per al finançament de l’exèrcit reial (mentre que els estaments privilegiats n’estaven exempts). Aquestes van ser les principals causes de l’aixecament.

La revolta es va iniciar a Centelles (Osona) amb un marcat to antisenyorial, i aviat va estendre’s per nombroses comarques del prelitoral i l’interior de Catalunya (el Vallès, el Penedès, l’Anoia, el Bages, la Segarra, l’Urgell i el camp de Tarragona). Es calcula que cap a 1689 s’havien mobilitzat uns 18.000 camperols. Geogràficament, l’àrea de la revolta afectava aquelles zones que encara no havien experimentat les transformacions econòmiques necessàries per a orientar la producció cap a l’exportació i, a més, suportaven el pes més feixuc dels allotjaments. En canvi, les localitats on predominava l’artesanat i l’activitat comercial, així com les zones agràries del litoral on la represa econòmica era un fet, van restar al marge de la revolta.

Carles II.jpg

Carles II

El cap visible del moviment va ser Antoni Soler de la Torre, pagès benestant de Sant Boi de Llobregat, erigit –junt amb d’altres propietaris benestants amb càrrecs municipals com Enric Torres, Josep Llavina, Rocafort o Rocabruna– en defensor del que s’ha anomenat com l’ordre social de la multitud. El seu propi fill adoptiu, Pau Petit de Sarrià, va assassinar Soler de la Torre el desembre de 1689 i, en represàlia i com exemple del destí que esperava als revoltats, el cap del dirigent camperol va ser exposat a la façana de la Generalitat de Catalunya.

El conflicte popular també va adquirir una certa dimensió política amb la reivindicació de les constitucions catalanes, concretada en el rebuig dels allotjaments i les contribucions com a pràctiques inconstitucionals i en el refús del control reial de les insaculacions. Així, el diputat eclesiàstic Antoni Saiol va denunciar els abusos en un memorial adreçat a Carles II. En resposta, el virrei va destituir i arrestar Saiol, el seu germà i assessor Daniel, i l’oïdor militar Joan Sitges, els únics càrrecs institucionals que van donar suport a les reivindicacions pageses.

FutlletGorretes-1688.jpg

Cartell institucional advertint sobre la Revolta

Al marge de la revolta hem de situar els grups privilegiats del Principat: ciutadans honrats, cavallers i familiars del Sant Ofici, ja que no se sentien afectats pels problemes derivats dels allotjaments i de les contribucions que finançaven l’exèrcit reial.

El 1688, arribats a les portes de Barcelona, els revoltats van aconseguir un indult general, l’ajustament de les contribucions militars i la restitució dels càrrecs institucionals desinsaculats pel virrei. Tanmateix, aquest compromís només va ser una breu pausa ja que l’esclat de la Guerra dels Nou Anys (1689-1697) va comportar que el novembre de 1689 i al crit de “Visca la terra i morin els traïdors!” els revoltats tornessin a encerclar Barcelona.

Ara bé, en aquesta ocasió les institucions catalanes, alliçonades pel fracàs de l’experiència revolucionària de 1640, van restar fidels a la monarquia de Carles II mentre que Barcelona i les principals ciutats catalanes van restar al marge de l’aixecament. En resposta, el virrei duc de Villahermosa va emprendre una fèrria repressió per esclafar la revolta tot arrasant Sant Feliu i Sant Boi de Llobregat.

Perseguits per l’exèrcit reial, alguns dels principals dirigents de la revolta, encapçalats per Enric Torres, van exiliar-se a França, on bona part dels barretines van entrar al servei de la monarquia francesa de Lluís XIV en les companyies de fusellers de muntanya. La seva missió principal va consistir en atiar l’esperit de revolta a Catalunya enfront de la Monarquia Hispànica. Tot i això, la revolta va apaivagar-se malgrat l’existència d’alguns rebrots locals fins el 1694.

Tot i el fracàs de la revolta dels Barretines, van existir conseqüències per a la població. Així, les autoritats de la monarquia van haver de substituir l’allotjament per un donatiu de 200.000 ducats i també van construir unes casernes a Barcelona (1690) i a Vic (1692) que teòricament solucionaven els problemes endèmics que derivats de l’allotjament militar.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús