Pau Claris

Màxim dirigent de la revolta catalana contra l’intervencionisme uniformista de la Monarquia Hispànica de Felip IV? L’home que va proclamar la República Catalana i va pagar-ho amb la seva vida esdevenint un màrtir oblidat de la historiografia? Un polític gris i mediocre amb l’únic mèrit de posar Catalunya sota el domini de la monarquia francesa de Lluís XIII? Pau Claris és un poliedre de la història, un personatge polèmic i en part contradictori, una figura pròpia de la Catalunya del seu temps.

Pau_claris_i_casademunt.jpg

Pau Claris i Casademunt

Pau Claris i Casademunt va néixer a Barcelona, l’1 de gener de 1586, dins d’una família de juristes originària de Berga i vinculada a la baixa noblesa i a la burgesia barcelonina, una família de l’oligarquia catalana amb una llarga llista de topades amb els virreis. Doctorat en ambdós drets, canònic i civil, va ser nomenat canonge d’Urgell el 1612, i des d’aquest càrrec va començar a participar en la vida política del Principat esdevenint defensor dels privilegis eclesiàstics.

Síndic eclesiàstic en les corts de Barcelona de 1626-1632, en les quals va oposar-se a les pretensions de la monarquia de Felip IV i Olivares. D’aquesta manera, Claris va presentar una actitud d’intransigència davant el projecte de la Unión de Armas i, sobretot, al cobrament dels delmes sobre els eclesiàstics. El 1634 va protagonitzar, amb d’altres membres de l’estament eclesiàstic, uns greus disturbis a Vic quan els delegats reials van pretendre cobrar aquest tribut. Igualment, va participar en els posteriors incidents armats Girona i la Seu d’Urgell (1634-1636) i va encapçalar l’oposició al nou bisbe de la Seu, Pau Duran, un reialista fervent que va intentar d’imposar per la força el cobrament dels delmes.

pau claris.JPG

Pau Claris i Casademunt

El juliol de 1638, davant l’agreujament de la situació política, va ser elegit diputat de la Generalitat, juntament amb Francesc de Tamarit i Josep Miquel Quintana, per al trienni 1638-1641. En començar el seu mandat va aconseguir establir un acord d’actuació amb el Consell de Cent barceloní. Les acusacions de contraban fetes contra la Generalitat, les lleves i els allotjaments dels terços del rei posteriors a la campanya de Salses van enfrontar-lo directament amb el virrei, el comte de Santa Coloma, qui va intentar empresonar-lo per la seva intervenció en els aldarulls contra els soldats, però Claris no va poder ser condemnat per manca de proves.

El buit de poder posterior al Corpus de Sang del 7 de juny de 1640 i la decisió del comte-duc d’Olivares d’envair Catalunya van situar-lo al capdavant de la resistència catalana a la monarquia. Era la ruptura definitiva entre la Generalitat i el govern del comte-duc d’Olivares. Com a president de la Generalitat, Pau Claris va ser el responsable de l’aliança militar amb França. Les converses amb el govern de Lluís XIII, iniciades pel seu nebot Francesc Vilaplana, acabarien amb la firma a Barcelona, el 12 de desembre de 1640, d’un pacte d’ajuda militar.

Igualment, Claris va ser el responsable de la convocatòria de la Junta de Braços que proclamaria la República Catalana el 16 de gener de 1641 i, davant l’imminent perill de setge de la ciutat de Barcelona per l’exèrcit castellà del marquès de Los Vélez, de la posterior acceptació de la sobirania de Lluís XIII sobre Catalunya “com en temps de Carlemany”, investint el rei francès com a nou comte de Barcelona amb el pacte d’observar les constitucions catalanes. Es consumava la separació de la Monarquia Hispànica, no la independència. Catalunya s’integrava en el regne de França.

Pau Claris va morir sobtadament el 27 de febrer de 1641, al cap d’un mes de la victòria franco-catalana en la Batalla de Montjuïc. Sembla ser que feia al menys un any que presentava problemes de salut, però la sospita d’un assassinat per enverinament per part d’espies castellans va sorgir des del primer moment com pot observar-se en la carta del mariscal francès Baró d’Espenan al cardenal Richelieu. Sembla ser que Claris va ser emmetzinat amb acqua di Napoli, un verí fet amb una mescla d’arsènic i herbes que hauria provocat una terrible agonia del president de la Generalitat mitjançant un intens dolor, fatiga i paràlisis parcials que el deixaren sense parla.

Figura històrica oblidada fins a la Renaixença del segle XIX, el naixement del catalanisme va convertir el personatge en un mite del nacionalisme cultural incorporat amb tots els honors a la història de Catalunya mitjançant les obres de Víctor Balaguer, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Josep Coroleu o Josep Pella i Forgas, entre d’altres. Tanmateix, l’elevació paral·lela de la figura de Rafael de Casanova com a mite del catalanisme associat a un discurs ideològic antifrancès que no encaixava bé en els fets de la Guerra dels Segadors sempre deixarien Pau Claris en un segon pla de l’imaginari català.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , ,

    Comentaris

    • Carles

      04/07/2012 - 11:21

      Molt interessant i poc conegut! Que Catalunya sencera va formar part del Regne de França durant uns anys…

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús