El comte-duc d’Olivares

La història moderna d’Espanya no s’explica sense la figura de Gaspar de Guzmán y Pimentel, el comte-duc d’Olivares, el cortesà per excel·lència. L’home que entre 1621 i 1643 va dirigir la política de la Monarquia Hispànica de Felip IV amb autoritat. El darrer heroi de la monarquia dels Àustria i possiblement un dels màxims culpables de la seva ruïna. La seva imatge esdevé característica d’una època, representat per Velázquez amb una mirada inquisitiva, enfrontada a la multitud, sempre a la recerca de la gran passió que va moure la seva vida: el poder. La seva vida va consistir en un constant intent per convertir l’artificiós sistema polític de la Monarquia Hispànica en els fonaments d’un Estat modern.

Retrato_ecuestre_del_conde-duque_de_Olivares,_by_Diego_Velázquez.jpg

Gaspar de Guzmán y Pimentel va néixer a Roma, el 6 de gener de 1587. Pertanyia a la rància família sevillana dels Medina Sidonia. El seu avi, Pedro, s’havia convertit en el primer comte d’Olivares i el seu pare, Enrique, havia estat ambaixador i virrei de Nàpols i Sicília, a més d’un noble força ben considerat a palau. La mort dels seus germans grans va portar-lo, tot i ser el tercer fill, a introduir-se en la cort de Felip III. Pocs anys després es convertia en l’hereu de tots els béns de la família i del títol de comte d’Olivares i en el primer duc de Sanlúcar la Mayor. És per això que va passar a la història com el comte-duc.

conde-duque_Olivares_Velazquez.jpg

El 1615, el duc de Lerma va nomenar-lo gentilhome de cambra del príncep, el futur Felip IV. Era la gran oportunitat que Olivares estava esperant des de que, el 1608, s’havia retirat a Sevilla per administrar els seus dominis andalusos. I no la deixaria escapar. El comte-duc va unir-se a d’altres nobles de la seva generació amb l’objectiu d’enderrocar el privat reial i la seva política pacifista. Després de la pau del regnat de Felip III, havia arribat el moment de recuperar la guerra com a motor de l’Estat.

En pujar al tron Felip IV, el seu oncle, Baltasar de Zúñiga, va convertir-se en el primer ministre. Un any després, el comte-duc ocuparia el seu càrrec i es convertiria en el nou valido de la monarquia. A més, era nomenat gran d’Espanya, un dels títols que més ambicionava. Havia arribat el seu moment. No va deixar d’acumular càrrecs que reforcessin la seva posició de poder i privilegi: sumiller de corps, cavaller major, cambrer major, alcaide de l’Alcàsser de Sevilla, comendador major de l’Ordre d’Alcántara, gran canceller d’Índies, general de la cavalleria espanyola, tresorer general de la Corona d’Aragó i tinent general… El seu somni polític el convertia en el Richelieu de la Monarquia Hispànica.

Hereu ideològic dels arbitristes i de la tradició imperial, Olivares va concebre un programa polític basat a mantenir l’hegemonia dels Habsburg hispànics a Europa. Ara bé, l’esgotament financer i de recursos humans al qual havia arribat Castella en el segle XVII condicionava l’èxit d’aquesta política a la realització d’una profunda reforma política, econòmica i militar de l’Estat. El seu deure polític era triple: el reforçament del poder de Felip IV, la fe en la unitat d’Espanya i la lluita contra la venalitat de l’administració.

D’aquesta manera, Olivares va iniciar un programa de reforma moral  (Junta de Reformación) i va intentar introduir una redistribució més equitativa dels tributs a Castella, l’organització d’un sistema bancari vinculat a la corona i la subjecció dels regnes no castellans a una contribució financera i militar. Davant l’esgotament de Castella calia cercar els recursos en els altres territoris que configuraven la Monarquia Hispànica. En aquest sentit, el principi de diversitat territorial de la Monarquia Hispànica com a unió entre regnes iguals (aeque principaliter) es qüestionaria per primera vegada.

Conde-Duque_de_Olivares.jpg

El 1624, el comte-duc presentava el Gran Memorial, la síntesi del seu programa polític. El valido considerava imprescindible imposar una centralització de l’administració estatal que repartís les càrregues militars i fiscals entre tots els regnes i alleugerís el pes de les despeses castellanes. En síntesi, el programa d’Olivares aspirava a reforçar el poder del rei, centralitzant l’administració i retallant l’autogovern dels diferents territoris uniformitzant tot el territori hispànic a partir de la imposició de les lleis castellanes, que afavorien més el poder reial. És a dir, aquest programa implicava l’alteració del sistema institucional dels altres regnes hispànics en favor de la introducció de l’absolutisme.

Per aconseguir els seus objectius, Olivares proposava tres “caminos” en el Gran Memorial, un text adreçat directament al rei: 1. la integració gradual dels regnes mitjançant un sistema d’enllaços matrimonials i el nomenament dels naturals d’un regne per als càrrecs dels altres; 2. la negociació amb els regnes sota pressió militar perquè el monarca exercís una posició de força; i 3. provocar aldarulls durant la visita del rei a un regne perquè l’exèrcit pogués intervenir, ocupar el regne i fer valer el dret de conquesta.

El_conde-duque_de_Olivares,_by_Diego_Velázquez.jpgEn qualsevol cas, la conseqüència directa d’aquest programa polític va ser la Unión de Armas, un projecte que cercava l’increment del compromís dels regnes que integraven la Monarquia Hispànica perquè Castella compartís de forma més equitativa l’esforç humà i financer de la política bèl·lica. La Unión de Armas preveia la creació d’una reserva comuna de 140.000 homes, que serien aportats de forma proporcional per tots els regnes de la monarquia. Per exemple, a Catalunya aquesta unió hagués suposat l’aportació de 6.000 soldats catalans a l’exèrcit reial. Tanmateix, aragonesos i valencians van rebutjar la Unión de Armas i van limitar-se a pagar una contribució extraordinària. A Catalunya ni tan sols van cloure’s les corts.

Però aquest intent de construcció de l’Estat modern segons els principis de l’absolutisme centralitzador que rebutjaven els regnes perifèrics no va ser l’únic intent reformista d’Olivares. Així, al llarg de la dècada de 1630, va anar introduint un seguit de mesures econòmiques mercantilistes, per exemple els incentius a les manufactures de la llana i la seda, així com el proteccionisme del comerç. Igualment va suprimir l’impuesto de millones, va crear eraris estatals pel finançament de les obres públiques i va reformar la política monetària acabant amb les encunyacions massives per controlar la inflació.

L’esclat de la guerra amb França, el 1635, va comportar que Olivares adoptés mesures militars a Catalunya: lleves, allotjament de tropes, etc. Una situació explosiva que va veure’s agreujada per la guerra al Rosselló (1639-1640). Contràriament a allò que Olivares havia arribat a projectar i a aconsellar al rei, la situació de guerra amb França no va domesticar l’oligarquia catalana, la qual, aprofitant-se de l’esclat social que va marcar l’inici de la Guerra dels Segadors, va capitalitzar la revolta catalana contra Felip IV i va iniciar la secessió. En paral·lel, a Portugal, el desembre del 1640, per motius semblants, també es trencaven els llaços amb la Monarquia Hispànica. I la repressió militar amb la qual Olivares va contestar a les revoltes no va fer més que intensificar la resistència separatista.

Els fracassos militars del comte-duc d’Olivares, sumats al fracàs de la seva política i a la pressió exercida per certs sectors nobiliaris (a Andalusia alguns aristòcrates havien intentat una secessió) van portar finalment al rei Felip IV a prescindir d’Olivares el 1643. El comte-duc va exiliar-se a Toro, on va ser processat per la Inquisició per la publicació d’un text reivindicatiu, el Nicandro, que no va ser escoltat per Felip IV. L’home que vivia pel poder moriria un any després, el 22 de juliol de 1645, veient com la seva política no només havia fracassat, sinó que posava en perill la mateixa integritat territorial de la Monarquia Hispànica dels Àustries.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús