Fragonard: El gronxador

El gran pintor galant del segle XVIII a França va ser Jean-Honoré Fragonard (1732-1806), artista que amb l’exposició pública d’El gronxador (1766) va convertir-se en el pintor predilecte de l’alta societat parisenca prerevolucionària. L’obra, que combina l’alegria de viure amb la banalitat i el sentit colorista, va tenir un èxit immediat i ha arribat als nostres dies convertida en el millor exemple de l’art Rococó francès, caracteritzat per formes inspirades en la naturalesa i el predomini dels temes galants i amorosos.

Fragonard,_The_Swing.jpg

Amb El feliç caprici del gronxador (Les hereux hasards de l’escarpolette) Fragonard realitza un paral·lelisme entre el moviment pendular del gronxador i la volubilitat de l’amor femení. Una amor que va i ve. Aquesta al·legoria senzilla, completament tòpica i típica, era molt del gust de l’alta societat del París del segle XVIII, una societat que vivia d’esquenes a la realitat, una societat aïllada en el seu núvol de colors mentre que el poble agitava la Revolució que s’acostava.

El personatge central és una dona jove, abillada amb un magnífic vestit rosa, que llança la sabata del peu esquerre a un jove, possiblement el seu amant, que està mig amagat entre les plantes del jardí, mentre que un home madur, potser el seu marit, manipula les cordes del gronxador per a donar-li impuls. És el frívol joc de la seducció i el voyeurisme. Tot això situat al bell mig d’un bosc frondós i salvatge, una nova versió dels jardins de l’amor on no falten les al·lusions mitològiques introduïdes mitjançant l’ornamentació decorativa. És a dir, Fragonard compleix amb el seu objectiu: el quadre és refinat, exòtic i sensual.

Fragonard,_The_Swing_detall2.jpg

Sense rodejos: la composició és una tremenda cursileria pròpia del seu temps. Ara bé, això no evita que, si l’analitzem des del punt de vista plàstic, el quadre resulti extraordinari.

La tècnica de l’autor es caracteritza per una pinzellada espontània i per l’ús de colors suaus i alegres. Fonamentalment, els colors que predominen són els tons pastel, tan característics del  segle XVIII francès. El color rosat càlid del vestit de la dama, vivament il·luminat pels raigs del sol que travessen les fulles dels arbres, ressalta la seva centralitat en la composició. En canvi, mentre que el suposat amant de la jove queda situat dins del focus de llum que sorgeix dels arbres, el vell espòs resta en la penombra. Tot plegat dóna lloc a una il·luminació molt simbòlica. D’altra banda, la vegetació es compon per una variadíssima gamma de verds, grocs i blaus.

Fragonard,_The_Swing_detall.jpg

Fragonard,_The_Swing_detall4.jpg

Fragonard,_The_Swing_detall3.jpg

Finalment, l’estructura compositiva reforça dinàmicament l’escena mitjançant les diverses diagonals que tracen les cordes que subjecten el gronxador, que es projecta endavant, i les que utilitza el personatge de la dreta per impulsar-lo i retenir-lo. Els tres personatges que apareixen al llenç conformen un triangle, l’interior del qual és ocupat per la figura completa de la dama, centre de la composició i cruïlla entre les diagonals, en relació a la qual s’estableix un sensual joc de mirades. D’aquesta manera, el quadre proporciona una sensació de profunditat atmosfèrica magistral.

Tot i això, les interpretacions de l’obra també són oscil·lants, es gronxen. D’aquesta manera, segons Jean Starobinski, a la seva obra Los emblemas de la razón, introdueix la lectura oposada: on tradicionalment s’ha llegit un exemple de cursileria i tòpics ell troba un sentiment d’inseguretat que obre el camí cap a 1789 fonamentant-se en el desequilibri i el desordre de la composició. És a dir, segons Starobinski, un simple joc, l’oscil·lació del gronxador, es transforma en un símbol gairebé dolorós de la successió de canvis i reformes frustrades incapaces de transformar l’Estat i evitar l’esclat que havia d’arribar. És una lectura agosarada, però tampoc impossible.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús