El duc de Lerma

Francisco Gómez de Sandoval-Rojas y de Borja, cinquè marquès de Dénia i primer duc de Lerma (1599), fill i successor de Francisco Gómez de Sandoval-Rojas y de Zúñiga i d’Isabel de Borja, durant la seva infantesa ja va vincular-se a la cort com a mení del príncep Don Carlos. Cap del seu llinatge des de 1575, el seu oncle, l’arquebisbe de Sevilla Cristóbal de Rojas-Sandoval, el va casar el 1576 amb Catalina de la Cerda, filla del duc de Medinaceli.

Francisco Sandoval Duque de Lerma.jpg

Francisco Gómez de Sandoval-Rojas y de Borja, primer duc de Lerma

Gentilhome de la cambra del rei, aviat es guanyaria l’amistat del príncep Felip, i les suspicàcies que aquesta relació va aixecar entre els favorits de Felip II van comportar el seu allunyament de la cort en ser nomenat lloctinent general de València (1595-1597). Amic de la fastuositat, durant la seva lloctinència va retornar a València una mica de la seva antiga magnificència a la vegada que va combatre el bandolerisme.

A la mort de Felip II (1598), va convertir-se, ja des del primer moment, en el privat del nou rei Felip III: s’inaugurava així la sèrie de validos dels Àustria. Quines eren les funcions del valido? Ser el primer ministre, el favorit, del rei. Així, Lerma era la figura que exercia el poder en la pràctica. Ara bé, aquest poder inusitat va fer que caigués en el deliri i la corrupció més descarades mentre que Felip III deixava fer i es refugiava en el cerimonial.

Les primeres mesures de Lerma van dirigir-se a organitzar i consolidar la seva facció i desarticulava les xarxes dels antics favorits de Felip II. L’objectiu del privat era controlar l’espai polític de decisió proper al nou rei i per extensió la cort. Ràpidament l’entorn del palau i les institucions van ser ocupats per homes propers a Lerma, teixint-se un extraordinari creuament d’interessos i de recolzaments cortesans amb gran influència sobre el rei i les seves mercès.

En la seva tàctica per controlar l’entorn de la cort era fonamental la desarticulació dels bàndols de poder que existien des del regnat anterior. Amb aquest objectiu, el 1601, va traslladar la cort de Madrid a Valladolid. Amb aquest moviment, el privat aconseguia apropar Felip III al seu territori a la vegada que l’allunyava d’influències contràries als seus interessos. A més, el trasllat de la cort va resultar un negoci rodó per a Lerma, el qual va revendre immobles que prèviament havia comprat a Valladolid i va aprofitar-se de la caiguda dels preus a Madrid per a comprar.

El control de la cort va reforçar la intervenció del privat en el govern de la monarquia, a la vegada que anava acumulant càrrecs polítics i articulava una xarxa de cortesans lleials a la seva causa. Envoltat de consellers venals, el valido va servir-se de la venda de càrrecs i jurisdiccions i de la manipulació del sistema monetari per a acumular innombrables riqueses i honors. És a dir, Lerma s’havia fet amb el control de la monarquia.

Retrato_ecuestre_del_duque_de_Lerma_(Rubens).jpg

En el plànol polític, el privat va mostrar-se partidari des del primer moment de l’expulsió dels morescos (1609), gràcies a la qual ell i els seus fills van rebre cinc milions i mig de rals de les cases de morescos de les quals van apropiar-se apropiaren en terres valencianes. D’altra banda, va impulsar una política exterior pacifista que acabava amb la pedagogia de la guerra: pau amb França (1601) i Anglaterra (1605) i treva dels Dotze Anys als Països Baixos (1609). Igualment, a la Mediterrània, no va prendre cap mesura seriosa contra els turcs, i en les possessions italianes va deixar la iniciativa als virreis.

Arribat a la cúspide del poder, des de 1606 el seu control de la monarquia va començar a desintegrar-se. La gestió de la Hisenda reial havia estat desastrosa i l’enriquiment corrupte del qual s’havia aprofitat cada cop va ser més evident. Així, tant el règim que havia articulat com la seva pròpia imatge van començar a relacionar-se inevitablement amb la corrupció. En conseqüència, va iniciar-se una reacció cortesana, encapçalada per la reina Margarida i pel pare Aliaga, el confessor reial, per desqualificar la figura del privat. Les intrigues realitzades pel seu propi fill, el duc d’Uceda, que aspirava a substituir-lo, van esclatar el 1614 i van acabar de debilitar la seva figura. Lerma va anar perdent la seva influència de forma progressiva a la vegada que la relació amb Felip III es feia més tensa.

Finalment, el privat va optar per buscar una sortida abans que el rei prescindís dels seus serveis. Així, el 1618, el papa Pau V concedia el cardenalat a Lerma, fet que va obligar-lo a abandonar tots els oficis de palau. Expulsat de la cort, el cardenal duc va retornar als seus territoris el mateix 1618. Posteriorment, sota el regnat de Felip IV, Lerma  seria desposseït de part de les seves riqueses abans de morir el 1625.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús