L’Armada (In)vencible

La rivalitat colonial a Amèrica amb una creixent ofensiva de la pirateria anglesa contra els vaixells que tornaven del Nou Món i l’extensió del protestantisme que va portar la monarquia anglesa d’Isabel I donar el seu recolzament a la insurrecció dels Països Baixos, van convertir Anglaterra en la principal potència enemiga de la Monarquia Hispànica de Felip II. I la creixent tensió política conduiria a la guerra el 1588.

Felipe II.jpg

Felip II

Isabel I Anglaterra.jpg

Isabel I d'Anglaterra

Felip II no podia mantenir la seva passivitat davant de l’amenaça anglesa. Igual que havia passat amb la rebel·lió dels Països Baixos i a Lepant amb els turcs s’imposava la ideologia de la pedagogia de la guerra. I l’annexió d’Escòcia i l’execució de la reina Maria Stuart van ser el casus belli necessari per a la Monarquia Hispànica. Havia arribat el moment d’articular una gegantesca expedició contra l’enemic anglès: 137 naus havien de transportar uns 90.000 homes per ocupar Anglaterra. Era l’anomenada Armada Invencible.

El comandament de l’armada va recaure sobre Alonso Pérez de Guzmán, duc de Medinasidonia, un militar de prestigi però sense cap experiència naval. Alguns catalans participarien en l’empresa de l’armada, entre ells Hug de Montcada, que comandava les naus napolitanes. L’Armada Invencible va sortir de Lisboa el 30 de maig. Els primers combats van tenir lloc entre Lizard i l’illa de Wight i el darrer encontre davant Gravelines. La derrota hispànica va ser clamorosa. La gran operació de conquesta va acabar per convertir-se en el gran desastre del regnat de Felip II.

armada invencible.jpg

Armadaroute.jpg

En la victòria anglesa van influir diferents factors. D’una banda, va produir-se una evident manca de coordinació entre l’esquadra hispànica i les tropes d’Alejandro Farnesio, aquarterades a Dunquerke a l’espera d’unir-se a l’expedició. A més, la superioritat de maniobra dels vaixells anglesos, comandats per l’almirall Howard d’Effingham, més lleugers i amb millor artilleria, va ser claríssima. Finalment, l’assot de diverses tempestes va acabar de delmar l’armada hispànica. Així, sir Francis Drake va passar per sobre de la (In)vencible, dispersant-la pel Mar del Nord.

Tradicionalment s’ha afirmat que aquesta desfeta va representar la destrucció definitiva del poder naval hispànic. En realitat, però, el desastre naval de la (In)vencible va ser més moral que real: les pèrdues efectives no van anar més enllà dels trenta-cinc vaixells. Ara bé, l’aparell de la propaganda va magnificar la victòria i aquest estat d’ànim va traslladar-se a la cort hispànica. El mateix Felip II comentaria al seu cercle més íntim: “En lo que Dios hace no hay que perder ni ganar reputación, sino no hablar de ello”. En conseqüència, el règim d’Isabel I va consolidar-se a Anglaterra, i amb ell el domini protestant en el nord d’Europa.

Invincible_Armada.jpg

Senyeres-Invencible-Plymouth.jpg

Loutherbourg-Spanish_Armada.jpg

Comparteix

    Etiquetes: , , , ,

    Comentaris

    • Cortazar

      04/12/2012 - 10:01

      El nombre correcto de la armada es el de “Gran Armada”. Gracias.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús