Murillo, la religiositat amable del Barroc

El sevillà Bartolomé Esteban Murillo (1617-1682) va ser, durant segles, el més popular dels pintors espanyols del Segle d’Or, si bé avui en dia és un artista maltractat per una part de la crítica a causa de la seva religiositat excessivament amable i sentimental, una lectura superficial que no analitza en la seva justa mesura els valors pictòrics de la forma i de la composició.

Murillo-autorretrato.jpg

Bartolomé Esteban Murillo, autoretrat

Murillo va ser un pintor extraordinari que dominava el color, la forma i la llum. Va abandonar el tenebrisme naturalista de formes clares i escarides, característiques de la pintura sevillana de la primera meitat de segle, a favor del seu estil fluid, d’extraordinària riquesa cromàtica. Mostrava una gran subtilesa en els valors lumínics i tonalitats càlides, i una gràcia personal en l’execució pictòrica, resultat d’una interpretació singular del refinament i el desenvolupament cap als quals es dirigia la pintura europea coetània.

Va conrear principalment la pintura religiosa, tot fixant el tipus iconogràfic de la Immaculada a la manera didàctica i de regust sentimental pròpia de la contrareforma. Així, Murillo és conegut, abans de res, per la serenitat de les seves composicions religioses, caracteritzades per un intimisme humà i un recolliment celestial. Obres que va tractar amb espontaneïtat i senzillesa, fins al punt que s’han vinculat a la devoció popular. En definitiva, Murillo és el pintor de la gràcia femenina i infantil, expressada en les Immaculades i en la figura del nen Jesús.

Bartolomé_Esteban_Perez_Murillo_Immaculada.jpg

Immaculada

Sovint l’anàlisi de la figura de Murillo s’ha limitat a l’obra religiosa, quan també va ser un pintor de gènere interessat en els temes de caràcter popular. Fins i tot, en algunes obres de caràcter religiós tracta l’escena amb tanta naturalitat que aquesta acaba esdevenint una obra de gènere. Així, l’obra de Murillo va aportar una temàtica burgesa a la pintura de la Península Ibèrica.

Bartolomé_Esteban_Perez_Murillo_Sagrada Família.jpg

Sagrada Família de l'ocellet

El naturalisme que caracteritza la pintura barroca espanyola del segle XVII es manifesta plenament en els seus quadres de temàtica popular. En molts casos, els seus quadres són estampes de nens pidolaires en paratges desolats que juguen o mengen fruita robada, esdevenint el reflex d’una societat en crisi on la figura del pícaro, con es pot observar en la literatura del sis-cents, es converteix en un element viu del paisatge.

Murillo, però, atent a la sensibilitat del seu entorn sociocultural, no prescindeix de la tendresa per a retratar aquests nens del carrer, aquests trinxeraires i murris als quals idealitza i apropa a l’espectador a través de la complicitat anecdòtica. Eren l’altra cara de la fastuositat de la cort i dels lucratius negocis que proporcionava la plata americana. Segurament la cara més real d’un país.

Murillo-joven_espulgandose.jpg

Nen espuçant-se

indice-de-biografias-esteban-murillo-ninos-comiendo-melon-y-uvas.jpg

Nens menjant raïm i meló

Bartolome_murillo-tres_niños.jpg

Tres nens

Bartolomé_Esteban_Perez_Murillo_-_Young_Boys_Playing.jpg

Nens jugant als daus

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús