Gregorio Fernández: Crist Mort

L’escola escultòrica castellana del segle XVII va tenir com a principal centre artístic la ciutat de Valladolid i la seva principal figura en Gregorio Fernández (1576-1636), escultor gallec d’un extremat naturalisme que va produir una obra en la qual destaquen els detalls patètics (ferides sagnants, ulls tristos i plorosos, gestos i expressions dramàtics, etc.) i el domini de l’anatomia humana, un art molt proper al naturalisme i a la sensibilitat religiosa popular pròpia del Barroc. L’aportació iconogràfica més destacada i original de Fernández va ser la figura aïllada de Crist mort (Cristo yacente), de la qual va realitzar diverses versions.

Des de l’època gòtica, l’enterrament de Crist havia estat un tema recorrent de l’art, sempre tractat com a grup escultòric. D’aquests grups se’n derivaria la individualització de la figura de Crist mort, jacent, com a expressió de la completa soledat. La definició d’aquest tipus iconogràfic va madurar en l’obra de Gregorio Fernández, escultor que el va repetir en diferents ocasions al llarg de la seva vida: a l’església de San Pablo de Valladolid (1615), a l’església de San Miguel y San Julián de Valladolid (1634), al Real Monasterio de San Joaquín y Santa Ana de Valladolid (1611-1634), etc. Ens aproparem al model conservat al Museu Nacional d’Escultura de Valladolid, datat el 1614-1627, resultat d’un encàrrec de la Casa Professa de la Companyia de Jesús de Madrid.

Gregorio Fernández Cristo yacente.jpg

El cos de Crist descansa inert, amb el cap lleugerament de costat recolzat damunt d’un coixí. El cos ens mostra un estudi anatòmic perfecte del cos humà. La roba es redueix a la mínima expressió, suficient per tapar les parts més compromeses. El cos, horitzontal, està modelat amb suavitat però sense obviar cap detall de la naturalesa humana: l’aixecament de l’estèrnum o la subtil corba descrita per les cames amb els genolls doblegats. És la rotunda nuesa d’un cos sense vida, mort, però no exempt de la bellesa que el cristianisme atorga al cos de Crist.

L’efecte dramàtic és rotund. La representació és verista, fins i tot patètica. Les empremtes del martiri es representen amb cruesa: la ferida del costat dret, les gotes de sang que llisquen pel rostre, els ulls entreoberts, el posat de patiment extrem que ens indica el rostre… La representació expressiva colpeix l’espectador. La policromia en colors clars de l’escultura contribueix, a més, en l’èmfasi del dramatisme: els blaus dels peus i dels genolls, el degoteig de la sang que corre per la pell lívida del cos… I els detalls del llençol i els brodats del coixí són d’una subtilesa extraordinària. És la lectura patètica del Barroc hispànic.

Gregorio Fernández Cristo yacente3.jpg

Gregorio Fernández Cristo yacente2.jpg

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús