Caravaggio: La mort de la Mare de Déu

Michelangelo Merisi da Caravaggio (1571-1610) va ser el primer gran pintor del Barroc, aquell que va revolucionar la pintura italiana amb la introducció del naturalisme. D’aquesta manera, la seva obra es caracteritza per la recerca de la realitat, pel rebuig a la idealització dels personatges mitjançant els ideals clàssics de bellesa. De la mateixa manera, la introducció del tenebrisme, els contrastos violents de llum i ombra, va permetre l’artista portar el clarobscur fins a límits inexplorats. L’asimetrisme, les perspectives forçades i els punts de vista insòlits acabarien de definir una obra pictòrica extraordinària.

El naturalisme de Caravaggio va culminar amb la realització del quadre La mort de la Mare de Déu (1606), la darrera de les seves grans obres romanes, encarregada pels Carmelites Descalços per a l’església de Santa Maria della Sacala. Els frares van rebutjar l’obra perquè la consideraven poc respectuosa amb la figura de la Verge. Era una obra inapropiada per a una parròquia. No era una actitud nova. Caravaggio estava acostumat a topar amb la incomprensió dels seus clients, especialment quan aquests estaven vinculats al món religiós. El mateix passava amb el públic. La societat del segle XVII encara no estava preparada per enfrontar-se amb una representació religiosa però cruament realista en les formes.

Caravaggio_Mort de la Mare de Déu.jpg

La mort de la Verge és un tema que té abundants antecedents en la pintura italiana. Per tant, el problema no era la temàtica. La polèmica residia en la interpretació teològica, i de retruc en la forma de representar l’escena. La lectura teològica de la mort de la Mare de Déu considera que aquesta va transitar cap al cel, és a dir, no va morir físicament. En canvi, en el context de la Contrareforma, començaven a aparèixer veus que consideraven que la Verge, com a persona mortal, va haver de morir físicament per ascendir al cel en cos i ànima. És un debat teològic que Caravaggio no defuig i en el qual es posiciona.

Caravaggio estava a la vora de les posicions pauperístiques de molts moviments religiosos contemporanis, personificats en la figura de Sant Carles Borromeo, el cardenal i arquebisbe de Milà. Entenia, igual que Borromeo, que la religiositat havia de basar-se en la humilitat i la caritat. D’aquesta manera, el pintor llegeix la mort de Maria en clau humana. És una escena d’un dramatisme sobtat. La Mare de Déu acaba de morir i els apòstols i Maria Magdalena la ploren al costat del cos mort. El drama se situa en una dimensió totalment humana, extraordinàriament realista.

La mateixa figura de Maria morta és d’un realisme impressionant, un cos rígid, d’una bellesa encara no emmusteïda per la mort, amb el ventre inflat, ajagut diagonalment sobre un senzill banc de fusta amb la mà dirigint-se al terra. No sabem si va patir dolor, però si que deuria ser víctima d’algun tipus de malaltia. Per a escàndol dels seus contemporanis, la tradició convertida en llegenda ens diu que Caravaggio va recórrer al cadàver d’una prostituta que havia mort ofegada al riu Tíber com a model per a la Verge morta.

Caravaggio_Mort de la Mare de Déu 3.jpg

La comitiva també és extraordinàriament realista, tant en les formes com en les actituds. La jove Magdalena se’ns presenta en primer pla, trencada pel dolor, arraulida sobre una simple cadira amb el cap entre les mans mentre sangloteja desconsolada per la mort de Maria.

Caravaggio_Mort de la Mare de Déu 4.jpg

Els apòstols són presentats com homes vulgars i bruts, homes de peus descalços, barbes descuidades i caps despentinats. Les expressions són extremadament realistes, són les pròpies de les persones que acaben de perdre un ésser estimat. És un dolor silenciós, contingut. La idealització de l’escena desapareix. És cruament real. Qualsevol persona s’hi pot identificar.

Caravaggio_Mort de la Mare de Déu 2.jpg

L’ambientació de la pintura és fosca i austera. L’escena transcorre en un ambient humil. És una imatge nua, sense cap insinuació arquitectònica. Per damunt del cadàver de Maria penja una feixuga roba vermella com a símbol sinistre de violència, de mort. És pràcticament l’únic element de clor en l’escenografia. La llum prové del fons del quadre, d’una finestra alta, i recorre el llenç obliquament, fent sorgir parcialment els personatges de les tenebres, en un intens clarobscur. Aquesta llum simbolitza la gràcia divina, per això s’atura significativament sobre els caps, descobrint el dramatisme de les expressions, mentre que relega els cossos a la penombra.

El resultat del conjunt és una composició grandiosa, una obra que es desenvolupa en l’escenari del sofriment humà. La brutalitat, la cruesa, el realisme extrem comporten que la naturalesa sagrada de l’obra resti en segon pla, gairebé oculta. El tema sagrat s’ha despullat de tot manierisme i irrealitat. Però això no resta en cap moment significat religiós al quadre. Caravaggio intenta apropar els grans temes de la religió als homes humanitzant els seus protagonistes, apropant-los a la realitat. Era una lectura legítima que no va trobar la comprensió necessària.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús