Carles V i Catalunya

Respecte de Catalunya, el regnat de l’emperador Carles V (1516-1556) va caracteritzar-se pel manteniment d’unes relacions respectuoses entre la monarquia i el Principat. Així, i malgrat alguns enfrontaments jurisdiccionals, no van sorgir friccions ni problemes importants i la monarquia va respectar les lleis catalanes. Es pot dir que en aquest període, no sense friccions puntuals, l’entramat constitucional català prevalia per sobre de les intencions de la monarquia. Fins i tot va donar-se una destacada participació catalana en algunes de les empreses exteriors de la monarquia hispànica, especialment en el Mediterrani.

Tizian_066.jpg

Carles V

El seu discurs de coronació pronunciat a Barcelona, i en català, permet entendre l’espai que Carles V pretenia ocupar en el món del segle XVI i la naturalesa de les relacions amb l’oligarquia del país. En sentir-lo, l’audiència reunida a les corts, l’oligarquia eclesiàstica i civil catalana, va poder adonar-se que les seves paraules ignoraven completament la realitat i la tradició de Catalunya. La sensibilitat política i cultural catalana eren ignorades.

Carles V anunciava que el lideratge del país passava per una nova generació, orientada cap als afers internacionals. El nou rei demanava atenció a la política internacional, l’abandonament de l’aïllament en el qual es vivia des de temps de Joan II. Presentava l’amenaça turca com un conflicte mediterrani per la llibertat de comerç i que demanava la implicació dels catalans. A més, buscava la complicitat necessària amb Castella per articular la nova Monarquia. Ni el seu avi, Ferran el Catòlic mai havia anat tant lluny en el desafiament a la noblesa.

Però la realitat és que Carles V va trobar més resistències a Castella (Revolta de les Comunitats) i a València (Revolta de les Germanies) que a Catalunya. Així, el moviment dels agermanats valencians només va estendre’s minoritàriament a algunes ciutats com Barcelona, Girona i Lleida, encara en camí de la recuperació de la crisi econòmica i política. A Catalunya, la crisi de les ciutats i la seva revolta contra la monarquia autoritària no va trobar uns moviment gremial disposat a la lluita ja que el virrei Folc de Cardona va suavitzar les protestes i va atendre les demandes dels menestrals.

Tanmateix, la periodicitat de les convocatòries de corts generals ajudaven a llimar les diferències existents entre els representants de les institucions catalanes i la monarquia ja que el rei reparava periòdicament els greuges. La majoria de les convocatòries a corts generals obeïen a la necessitat de l’emperador d’obtenir donatius per a finançar les seves empreses imperials, sobretot la lluita contra el turc a la Mediterrània, amb un perill evident pel comerç amb l’increment de la pirateria, però també contra França, el principal obstacle de Carles V al seu ideal d’Imperi europeu cristià.

Alguns historiadors han arribat a parlar d’una predilecció de Carles V per Catalunya i la Corona d’Aragó ja que l’emperador va arribar a convocar corts en set ocasions (Felip II va convocar-ne dues i Felip III una). Ara bé, la realitat és una altra: les necessitats de Carles V per a les empreses imperials van trobar a Catalunya una important col·laboració perquè anaven acompanyades per la defensa d’un estatus social que va permetre que l’oligarquia esclafés la revolta de les Germanies a València i Mallorca. D’aquesta manera, l’emperador va ser un bon visitant de Catalunya fins que, el 1554 va deixar el regne en mans dels seus fills, la infanta Joana i el príncep Felip.

En aquest sentit, tampoc és que el regnat fos una etapa idíl·lica ja que Carles V va signar una aliança amb Gènova, que era l’enemic tradicional català a la Mediterrània.

D’altra banda, en el segle XVI, el rei esdevenia el cap d’un imperi immens i del govern dels territoris que l’integraven en tenien cura els diferents consells creats amb aquest objectiu. Així, en temps de Carles V, l’òrgan màxim de govern de la monarquia a Catalunya va ser el Consell de la Corona d’Aragó. El representant del rei al Principat i als comtats era el lloctinent general o el virrei, càrrec que el monarca encarregava a una persona de la seva confiança. En aquest sentit, la designació dels principals càrrecs polítics (lloctinent de la Corona d’Aragó i virrei de Catalunya) recaurà en mans de persones foranes. Així, l’excepció la trobem en els virreis Pere Folc de Cardona, arquebisbe de Tarragona (1521-1523) i Francesc de Borja, duc de Gandia (1539-1543). En conseqüència, Catalunya va mantenir les seves institucions, furs i privilegis, però els homes de govern serien de fora.

La realitat és que la Catalunya dels inicis de l’època moderna no estava en condicions d’oferir gaire resistència a l’emperador perquè encara no s’havia recuperat totalment de la crisi baixmedieval, no tant econòmicament com en el pla polític. D’aquesta manera, si bé és cert que Carles V no va introduir nous impostos, el monarca ja s’ho va cobrar en donatius gràcies a la periodicitat de les convocatòries de corts. És a dir, la immunitat de la Corona d’Aragó a l’autoritarisme va ser conseqüència de la debilitat econòmica, les necessitats de l’oligarquia i l’aplicació del sistema constitucional.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús