Les Espanyes del Quixot (1)

Els termes nació, pàtria, província o terra són emprats al llarg de l’època moderna sota significats diversos que comencen a anar més enllà del contingut merament geogràfic o territorial. Un bon exemple de la complexitat del terme d’Espanya en els segles XVI i XVII el trobem en l’ús que Cervantes en fa al Quixot. En mig del debat originari sobre el concepte de la nació espanyola, Cervantes aporta la seva visió des de la literatura. Així, el terme Espanya és citat en cinquanta-nou ocasions al llarg de l’obra, trenta en la primera part i vint-i-nou en la segona. Tanmateix, la major part de les vegades en les quals Cervantes recorre al terme Espanya ho fa en un sentit geogràfic o territorial. Però també aportarà, de forma més o menys conscient, un concepte que va més enllà de la geografia: l’Espanya plural i diversa.

Cervantes.png

D’aquesta manera, l’Espanya que més vegades apareix en l’obra és el territori pel qual transita Don Quijote, els camins que marquen l’obra cervantina. També, en algunes ocasions, l’autor confon allò general amb el fet local, com quan Dorotea parla d’Espanya com una part de la Manxa: “La buena fama que este caballero tiene, no solo en España, sino en toda la Mancha”, però aquesta és l’excepció.

En aquest sentit, l’Espanya del Quixot és una suma acumulada de les vivències locals, una Espanya plural. La pàtria i la nació de Cervantes és la manera de referir-se al lloc concret d’origen dels personatges, un espai que relaciona amb una gent específica, uns usos determinats i uns costums concrets. Tots els personatges que desfilen per les pàgines del Quixot porten a les seves esquenes la memòria sentimental dels seus pobles, la imatge de la petita comunitat en la qual han deixat l’amor, la família i un bon nombre de situacions evocades amb nostàlgia. Per això, en retornar del tercer viatge, quan Sancho Panza retorna a la seva aldea exclama: “Abre los ojos, deseada patria y mira que vuelve Sancho Panza tu hijo”.

Per tant, és l’Espanya local i diversa la que es troba present de forma permanent en el Quixot. L’Espanya plural dels camins i els pobles. Ja sigui l’Argamasilla de Alba que Cervantes no voldria recordar, el Puertolápice on Don Quijote va ser armat cavaller, el Campo de Criptana del combat contra els molins esdevinguts gegants, o el Toboso de l’estimada Dulcinea.

gustave_dore_don_quijote.jpg

La força de la localitat està present al Quixot, però també existeix una incipient consciència nacional que, de forma més o menys conscient, va més enllà del concepte geogràfic o local. I és que cap a finals del segle XVI per primera vegada trobem present el debat sobre el concepte de la nació espanyola. I en aquest context el Quixot ens presenta el salt qualitatiu del concepte de castellà al d’espanyol com a concepte identitari.

Per exemple, fixem-nos en el diàleg establert entre el cura i el barber, quan aquell li diu “Y aquí le perdonáramos al señor capitán que no le hubiera traído a España y hecho castellano”. Castellà i espanyol semblen superposar-se. Fonamentalment perquè l’expressió espanyol com a gentilici mai va ser emprada per Cervantes. També respon al debat de la seva època, en la qual comença a identificar-se, i a confondre’s, el concepte d’Espanya amb el de Castella. Així, Cervantes parla d’Espanya edificant el seu discurs sobre uns pocs gentilicis: castellans, lleonesos, gallecs (yagüenses), andalusos (tartesos), biscains i aragonesos. Per cert, mai va parlar dels catalans.

Però la identificació d’Espanya amb Castella a través de la cita anterior pot conduir a l’error. Cervantes va ser plenament conscient de la pluralitat i diversitat de la Monarquia Hispànica. En aquest sentit, la seva visió sobre les diferents llengües que es podien trobar a l’Espanya moderna és molt significativa. Així, Don Quijote, en el seu col·loqui amb el caballero del verde gabán afirma: “Razón sería se extendiese esta costumbre por todas las naciones y que no se desestimase el poeta alemán porque no escribe en su lengua ni el castellano, ni aun el vizcaíno que escribe en la suya”. Per tant, el respecte a la diversitat sempre està present en el Quixot.

Tanmateix, això no implica que en algun fragment també trobem testimonis de una certa autosatisfacció castellana. Per exemple, quan Don Quijote es troba amb el biscaí i es permet ironitzar sobre la “mala lengua castellana y peor vizcaína” d’aquest personatge. Per cert, un dels pocs personatges amb els quals surt victoriós del seu enfrontament.

quijote.jpg

El Quixot és el millor testimoni de l’Espanya plural, de la diversitat dels territoris que integraven la Monarquia Hispànica, però també de les persones que l’habitaven. Cervantes arriba a qüestionar-se el concepte de pàtria imposat des del poder, aquell concepte que havia conduit, el 1609, a l’expulsió dels morescos. Així, quan Sancho Panza es troba amb una comitiva de peregrins entre els quals es troba el seu vell amic i veí moresc expulsat Ricote, qui retorna a la seva pàtria, es produeix un diàleg fascinant, que desafia la raó d’Estat. Cervantes posa en boca del moresc Ricote tot allò silenciat per la propaganda oficial, tot conjugant magistralment els conceptes d’Espanya, nació i pàtria:

Bien sabes, ¡oh Sancho Panza, vecino y amigo mío!, como el pregón y bando de Su Majestad mandó publicar contra los de mi nación puso terror y espanto en todos nosotros; a lo menos, en mí les puso de suerte, que me parece que antes del tiempo que se nos concedía para que hiciésemos ausencia de España, ya tenía el rigor de la pena ejecutado en mi persona y en la de mis hijos. Ordené, pues, a mi parecer como prudente, bien así como el que sabe que para tal tiempo le han de quitar la casa donde vive y se provee de otra donde mudarse; ordené, digo, de salir yo solo, sin mi familia, de mi pueblo y ir a buscar donde llevarla con comodidad y sin la priesa con que los demás salieron, porque bien vi, y vieron todos nuestros ancianos, que aquellos pregones no eran solo amenazas, como algunos decían, sino verdaderas leyes, que se habían de poner en ejecución a su determinado tiempo; y forzábame a creer esta verdad saber yo los ruines y disparatados intentos que los nuestros tenían, y tales, que me parece que fue inspiración divina la que movió a Su Majestad a poner en efecto tan gallarda resolución, no porque todos fuésemos culpados, que algunos había cristianos firmes y verdaderos, pero eran tan pocos, que no se podían oponer a los que no lo eran, y no era bien criar la sierpe en el seno, teniendo los enemigos dentro de casa. Finalmente, con justa razón fuimos castigados con la pena del destierro, blanda y suave al parecer de algunos, pero al nuestro la más terrible que se nos podía dar. Doquiera que estamos lloramos por España, que, en fin, nacimos en ella y es nuestra patria natural; en ninguna parte hallamos el acogimiento que nuestra desventura desea, y en Berbería y en todas las partes de África donde esperábamos ser recebidos, acogidos y regalados, allí es donde más nos ofenden y maltratan. No hemos conocido el bien hasta que le hemos perdido; y es el deseo tan grande que casi todos tenemos de volver a España, que los más de aquellos, y son muchos, que saben la lengua, como yo, se vuelven a ella y dejan allá sus mujeres y sus hijos desamparados: tanto es el amor que la tienen; y agora conozco y experimento lo que suele decirse, que es dulce el amor de la patria […].

D’aquesta manera, el Quixot conjuga la crítica social amarga del país amb un cant a la pluralitat de les seves terres i la diversitat de les seves persones. Possiblement, en aquest sentit, Cervantes va ser el darrer home del segle XVI, un home que viu entre dues èpoques, el darrer humanista de la Monarquia Hispànica i el primer escriptor del Barroc.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , ,

    Comentaris

    • Pere

      07/03/2014 - 12:53

      Sí que en parla de catalans, no sé perquè dius, “Per cert, mai va parlar dels catalans.” A més, per il·lustrar aquest article, què millor que posar aquest paràgraf on, a més de parlar dels catalans…, es divideix la corona catalana amb els seus diferents regnes peninsulars, s’afegeix a Portugal i Castella apareix com a menor respecte a la corona catalana? El Quixot, 1a. part, cap. XIII : “—No es de los antiguos Curcios, Gayos y Cipiones romanos, ni de los modernos Colonas y Ursinos, ni de los Moncadas y Requesenes de Cataluña, ni menos de los Rebellas y Villanovas de Valencia, Palafoxes, Nuzas, Rocabertis, Corellas, Lunas, Alagones, Urreas, Foces y Gurreas de Aragón, Cerdas, Manriques, Mendozas y Guzmanes de Castilla, Alencastros, Pallas y Meneses de Portugal”

    • Lluís

      05/04/2014 - 21:49

      Com bé s’apunta a http://quixot.cat/ , l’autor no devia escriure “no solo en España, sino también en toda la Mancha”, ja que la traducció anglesa escriu: not only in Spain, but also in Ethiopia. http://quixot.cat/pag358.html

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús