L’enigma Maria Magdalena

Maria de Magdala, la Magdalena. Segurament la figura més controvertida del Nou Testament. Prostituta penedida, deixeble avantatjada o esposa de Jesús? La seva figura ha donat lloc a múltiples especulacions, des de la lectura més ortodoxa de les Escriptures fins a la literatura esotèrica. El personatge de la Magdalena s’ha convertit en un dels grans epicentres mistèrics de la religió cristiana.

458px-El_Greco_009.jpg

Apropem-nos primer a la lectura canònica del personatge. La Magdalena procedia de Magdala, una ciutat situada a la costa occidental del llac de Tiberíades, l’existència històrica de la qual és objecte de debat. Possiblement, aquesta població es correspongui amb Tariquea, a Galilea. D’aquí li ve el nom. La seva figura apareix en els quatre evangelis canònics com una de les dones que acompanyaven a Jesús i els dotze apòstols. Poca cosa més ens diuen d’ella fins que arribem al final del relat de la Passió de Crist.

Així, segons les Escriptures, poca o cap incidència tindria la Magdalena en la vida de Crist. Només seria un personatge amb un paper figuratiu en diferents episodis. Així, sabem que Jesús l’havia exorcitzat per treure’n “set dimonis” i que va allotjar i proveir materialment Jesús i els seus deixebles durant la predicació a Galilea. Després, sabem que la Magdalena va ser testimoni de la mort de Jesús en la creu i que va intervenir en els rituals funeraris practicats al difunt. Finalment, en companyia d’altres dones, va ser el primer testimoni del moment de la resurrecció quan Jesús va aparèixer-se-li. Inclús, segons el relat de Joan, l’aparició de Jesús ressuscitat es produiria a ella en solitari. Una atenció especial cap a la Magdalena? Per què seria així?

496px-Tizian_050.jpg

Ara bé, la tradició cristiana occidental llatina va identificar tres personatges del Nou Testament amb la seva figura: Maria de Betània, la germana de Llàtzer el ressuscitat i la dona adúltera a qui Jesús va salvar de la lapidació. No existien evidències documentals de cap tipus per adjudicar a la Magdalena aquests altres personatges, però així va ser. I la tradició pesa molt quan ens apropem a les figures del cristianisme.

Aquesta assimilació de personatges ens porta cap a un episodi controvertit. Potser l’origen de la polèmica al voltant de la seva figura? Lluc narra com una dona, Maria de Betània, ungeix amb perfums els peus de Jesús i els eixuga amb els seus cabells a casa de Simó el leprós, poc abans de la seva arribada a Jerusalem. Una narració gairebé eròtica. En el cas de ser la Magdalena, en aquest episodi tindríem la primera evidència per a presentar-la com a companya sentimental de Crist.

Rubens-Feast_of_Simon_the_Pharisee.jpg

Igualment, la imatge de la Magdalena com una prostituta penedida no apareix enlloc de les Escriptures. És un episodi més de la tradició. Va ser el papa Gregori I el Gran qui va identificar Maria de Magdala amb una prostituta. Corria el segle VI i, a partir d’aquesta identificació, la Magdalena va convertir-se en una icona de l’art occidental. Molt s’ha especulat al voltant del perquè d’aquesta associació entre la Magdalena i la prostitució. Era una manera de qüestionar una visió feminista del cristianisme? Pot ser. Però també hem de valorar una lectura més pietosa: Jesús podia estimar personatges menyspreats per la societat, Déu acollia tothom.

Amb el descobriment dels Evangelis Gnòstics, el 1945, a Luxor (Egipte), la figura de la Magdalena va redimensionar-se. En ells, apareix esmentada com una deixeble molt propera a Jesús, tan propera com els apòstols. Inclús, en l’Evangeli de Felip, trobem que Jesús tenia amb la Magdalena una relació de més proximitat que amb la resta dels seus deixebles i se la descriu com la “companya” de Jesús. Ara bé, en cap cas trobem cap prova de que fos l’esposa de Jesús. I molt menys de que tinguessin descendència. El que sí podem observar en aquests Evangelis és una lectura diferent del cristianisme, allunyada de l’Església de Pere: la idea de trobar a Jesús en l’interior dels creients en comptes de la necessària intermediació de l’Església. Seria aquesta una Església diferent de la de Pere i encapçalada per Maria Magdalena?

486px-José_de_Ribera_024.jpg

El nom Maria en hebreu és Míriam, que es podria traduir com “lloc elevat on resideix la divinitat”. D’aquesta manera, el nom de Maria Magdalena, de la mateixa manera que abans el de la Verge, podria indicar que aquesta va portar la llavor de Déu, és a dir, el fill de Jesús. Però novament ens movem en el camp de l’especulació. Cap prova ho indica. És més, aquest nom, Maria, era força comú entre la comunitat jueva del període. Per exemple, era el nom de la germana de Moisès. I si realment ens indiqués simbòlicament que la Magdalena era la dona de Jesús i mare del seu fill, com hem d’interpretar que el Nou Testament citi a set Maries o Míriams (incloent-hi la Verge i la Magdalena) al llarg de les seves pàgines?

531px-Jan_Vermeer_van_Delft_004.jpg

Per a acceptar la descendència de Crist i Maria Magdalena hauríem de donar per fet que van casar-se, I d’aquesta possibilitat no en tenim constància, però no ho hem de descartar ja que en aquells temps no prendre matrimoni i consumar-lo era un problema social de gran transcendència. Hi havia molt poques excepcions. Ara bé, si cerquem en els textos oficials de l’Església no trobem resposta sobre aquesta qüestió.

Com hem vist, podem deduir una relació propera, gairebé íntima, entre Jesús i Maria Magdalena, però aquesta és negada per l’Església. Hem de recórrer a fonts externes per trobar-nos amb aquest polèmic passatge: “l’estimava més que a tots els deixebles i acostumava a besar-la a la boca sovint”, és un fragment de l’Evangeli de Felip. Com s’atreveixen a afirmar alguns investigadors, les bodes de Canà van ser en realitat les núpcies del fill de Déu? És per això que en aquell moment va reaparèixer la figura Verge Maria, present en la boda? I si això hagués estat així, el fet de tenir descendència hauria estat una conseqüència lògica de l’amor i del seu temps. Mai ho sabrem, però és la interpretació històrica més coherent.

800px-Paolo_Veronese_008.jpg

I que va ser de la Magdalena després de la mort de Jesús? Segons la tradició ortodoxa, Maria Magdalena va retirar-se a Efes, una de les dotze ciutats de Jònia (Turquia), acompanyada per la Verge Maria i l’apòstol Sant Joan, i en aquesta població va morir. El 886, les seves relíquies van ser traslladades a Constantinoble, on es conserven en l’actualitat.

Més endavant, però, va sorgir una tradició diferent, segons la qual Maria Magdalena va refugiar-se a Egipte amb l’oncle de la Verge, Josep d’Arimatea. Posteriorment, cap al 42 d.C., haurien navegat pel Mediterrani en una barca sense rems fugint de les persecucions al cristianisme produïdes a Terra Santa fins arribar a la Gàl·lia, a Saintes-Maries de la Mer. Així, la Magdalena hauria viatjat fins a la Provença i hauria iniciat la seva evangelització fins que, finalment, s’hauria retirat a una cova (a Sainte-Baume, als afores de Marsella) on hauria dut una vida de penitència durant trenta anys fins a la seva mort. D’aquí neix la llegenda que emparenta els monarques merovingis amb la descendència de Jesús.

430px-Georges_de_La_Tour_007.jpg

És una llegenda més de les moltes que configuren la tradició cristiana. Però ha donat peu a l’especulació. La Magdalena va arribar a França acompanyada per la seva filla, la descendència divina, la filla de Jesús? Seria aquest el veritable Sant Greal? Cap document ho indica, però és una història ben bonica. Pròpia de la literatura. Un mite més.

I finalment, la mare de totes les preguntes i potser la que presenta la resposta més senzilla: l’Església va voler esborrar la figura de Maria Magdalena? Rotundament no. L’Església considera santa a Maria Magdalena des de l’edat mitjana, en el segle XII, i si haguessin volgut esborrar-la de l’imaginari cristià mai l’haurien elevat a la categoria de santa. Igualment, existeixen múltiples temples cristians dedicats a la seva figura i en el santoral trobem diverses santes amb la denominació de Maria Magdalena. Amb això és impossible pensar que l’Església hagués pensat en esborrar-la de la història. Podem creure que van adaptar la seva figura, que van deformar-la o modificar-la en funció de determinades conveniències o conviccions, però mai van voler esborrar-la.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús