El Sant Sudari

Relíquia o falsificació? És l’eterna pregunta que associem a parlar del Sant Sudari, la síndone conservada a la Catedral de Torí, la tela que teòricament va embolcallar el cos de Jesús després de la seva mort. Un llençol de lli de 4,36 metres de llargada per 1,10 metres d’amplada sobre els quals podem observar clarament dues línies fosques, triangles blancs, marques de cremades (produïdes en l’incendi de 1532)… i una doble imatge d’un home mort per crucifixió. Vertadera o falsa, la història del Sant Sudari és certament excepcional.

el-rostro-de-la-sabana-santa-podria-ser-la-cara-de-jesus-de-nazaret.jpg

Segons les Escriptures, després de la seva mort, el cos de Jesús, seguint la tradició jueva, va ser embolcallat en aquest llençol de lli per ser dipositat al sepulcre. Tres dies després, com a conseqüència de la resurrecció, a la tomba estava buida. Tot i que no es menciona en els textos bíblics, la tradició ens diu que els apòstols només van trobar la síndone dins de la tomba. Des d’aquest moment, alguns estudiosos asseguren que la pista del sudari es perd per sempre més. Però, en canvi, els defensors de l’autenticitat de la relíquia reconstrueixen la seva història: en el segle IV es trobaria a Urfa (Edesa, Turquia), posteriorment passaria a Istanbul per acabar reapareixent a França en el segle XIV.

Com va arribar la síndone a França? Hem de creure que a través dels templers. El seu propietari era Godofred de Charny, un cavaller relacionat amb l’ordre del Temple, el qual mai va aclarir el seu origen, però va fer construir una església per acollir la relíquia: Santa Maria de Lirey, el 1355. El peregrinatge dels fidels per agenollar-se davant l’exhibició de la relíquia aviat acabaria derivant en un gran negoci per a la ciutat. Aquest és l’origen de la veneració d’un objecte que mai s’ha acabat de provar que fos autèntic.

sabana santa.jpg

El 1453, la família De Charny va haver de vendre el sudari al duc Lluís I de Savoia, qui va continuar exhibint la relíquia mitjançant exposicions itinerants fins que Sixte IV va autoritzar la construcció de la Santa Capella del Sant Sudari a Chambéry. Un incendi a la capella, el 1532, va fer malbé la síndone, però la figura va salvar-se, fet que va permetre un increment del seu caràcter misteriós. El 1578, el duc Emmanuel Filibert de Savoia va traslladar el sudari a Torí perquè l’arquebisbe de Milà, Carles Borromeo, pogués venerar-la. La relíquia mai més tornaria a França. El 1694, s’instal·lava definitivament en la catedral de Sant Joan Baptista de Torí.

La primera vegada que la silueta del cos torturat va poder ser vista en tota la seva extensió va ser el 1898. En aquelles dates, l’advocat italià Secondo Pia va realitzar una fotografia del llençol on es podia comprovar que, efectivament, es dibuixava la silueta d’un home amb barba, cabells llargs, ulls tancats i que presentava senyals de tortura. La curiositat és que el llençol mostrava una imatge en negatiu de la figura. És a dir, la imatge es mostrava a la inversa de com havia estat embolcallada com a conseqüència de la radiació. Podria ser conseqüència d’un tractament de tipus fotogràfic emprat segles abans de la invenció de la fotografia per a crear una falsificació quasi perfecta?

sacra_sindone_gesu_coperto_dal_sudario_illustrazione_di_giulio_clovio_01.gif

Des d’aleshores, el Sant Sudari ha estat analitzat en múltiples ocasions. S’han investigat les taques, les senyals de tortura que presenta el cos, el rostre que s’hi dibuixa, les empremtes dels claus, la composició del teixit… Fins i tot la NASA va realitzar un estudi que va permetre representar en relleu la cara del mort. Una imatge que coincideix amb massa exactitud amb la imatge iconogràfica de Jesús que la imatgeria cristiana medieval va crear. Massa perfecte, massa coincident.

Una altre cop a l’autenticitat de la relíquia va portar-la l’estudi del carboni 14 de la síndone. Segons els anàlisis publicats el 1988, tres laboratoris coincidien en afirmar que el llençol havia estat confeccionat entre 1260 i 1390. Aquesta datació coincideix amb una exactitud massa precisa amb la seva aparició a la França medieval. Fins i tot l’Església va haver d’acceptar els resultats dels anàlisis científics. Ara bé, el 2005 va aparèixer un nou informe que qüestionava la validesa dels estudis perquè s’haurien realitzat en una zona restaurada del llençol, no en una part original. I la polèmica encara avui es manté ben viva.

Shroud_positive_negative_compare.jpg

A més, existiria un complement a la síndone. Una relíquia complementària. Es tracta del Sudari d’Oviedo, el mocador de lli que hauria cobert el cap de Jesús en la tomba. En aquesta relíquia, que la tradició situa a la Hispània visigòtica en el segle VII, s’hi poden observar taques de sang que els estudiosos consideren que coincideixen amb la síndone de Torí.  Més llenya al foc.

Sigui autèntica o una falsificació, la realitat és que la relíquia és un bon reflex de la societat humana: cada persona hi veu el que vol veure. Veritable o falsa, el seu valor és simbòlic. Tant se val si va ser falsificada en la França del segle XIV o si realment és el testimoni de la resurrecció de Crist. És un misteri, i la religió cristiana es basa en el misteri, en la creença irracional en la vida després de la mort. És un enigma històric que es reflexa en el lli. La història i la religió corren per camins separats. I és bo que sigui així.

Comparteix

    Etiquetes: , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús