La Inquisició

1 de novembre de 1478: el papa Sixte IV concedeix, a petició dels Reis Catòlics, la butlla Exigit sincerae devotionis affectus. Neix la Inquisició, el regne del terror i l’arbitrarietat sota el pretext de la defensa de la religió catòlica.

Per què instaurar un tribunal de la Inquisició en la monarquia dels Reis Catòlics? Pel dogma religiós convertit en projecte polític. Es dubtava de la honestedat de les conversions. Els jueus convertits al cristianisme eren acusats de pràctiques judaïtzants. En realitat, la majoria dels conversos havien abraçat el cristianisme sense cap altre intenció. Només una minoria mantenia les pràctiques del judaisme en secret, però tota la comunitat va ser víctima de l’hostilitat. Eren el boc expiatori de la societat castellana, els marranos que actuaven en contra de la fe cristiana.

Escudo_inquisicion.gifPer això, per la triple equació religiosa, política i social, va sorgir la idea d’articular un tribunal que s’hauria d’encarregar de la investigació dels casos més dubtosos de conversió. És a dir, un tribunal que, en origen, hauria de reprimir els judaïtzants i netejar la imatge de la resta de conversos. No era el renaixement de la Inquisició medieval que lluitava contra les heretgies, sinó que es tractava de l’establiment d’una nova jurisdicció, enfocada a un problema particular i precís.

El 1478, Sixte IV signava la butlla que autoritzava els Reis Catòlics a nomenar inquisidors als seus regnes. D’aquesta manera, el nou tribunal estaria format per eclesiàstics, però sota la dependència de l’Estat. Dos anys després, el 1480, els primers inquisidors arribaven a Sevilla, eren els mestres dominics Miguel de Orillo i Juan de San Martín. Posteriorment s’estendrien per les principals ciutats de les corones de Castella i Aragó. L’Estat dinàstic dels Reis Catòlics esdevenia intransigent.

El tribunal de la Inquisició va permetre distingir, fer visibles, les diferents confessions religioses de la Corona de Castella. En un costat, la doctrina catòlica, la vertadera i adequada als interessos de l’Estat dinàstic dels Reis Catòlics; en el cantó oposat, el judaisme, un element “estrany” en la societat castellana, present des de l’edat mitjana i difícil d’assimilar. En realitat, el tribunal era una eina per imposar allò que es considerava políticament correcte. I això es manifestarà clarament amb el pas dels anys.

El camp d’acció de la Inquisició era la defensa de la fe catòlica, desemmascarar els heretges i extirpar l’error religiós (la fe vertadera només és la cristiana). Així, el primer enemic a derrotar serien els judaïtzants, però en el segle XVI apareixerien nous enemics: místics, protestants, morescos… però també pràctiques políticament incorrectes com l’homosexualitat, la bigàmia o la bruixeria. És a dir, el Sant Ofici va actuar sobre una ficció: la defensa de la fe es convertia en la defensa dels costums que la monarquia volia imposar. Els pretesos criptojueus eren el boc expiatori que posava al descobert el sectarisme ideològic dels líders religiosos i polítics.

Tomas Torquemada.jpg

Tomás de Torquemada

Fins el 1483, el tribunal va tenir unes competències limitades i poc personal. Però això canviaria amb la designació del dominic Fray Tomás de Torquemada com a inquisidor general per part del papa Sixte IV. El seu paper consistiria en investigar l’heretgia, la corrupció dels costums, que s’estava produint en els territoris de la monarquia.

Respecte de Catalunya, el 1487, la Inquisició castellana va introduir-se en els regnes de la Corona d’Aragó, malgrat que en el Principat no hi havia cap problema amb els conversos. Aquesta mesura va ser molt mal acollida per les autoritats catalanes i va provocar la fugida de capitals i de mà d’obra qualificada, però Ferran va mostrar-se inflexible i el Tribunal del Sant Ofici va instal·lar-se a Barcelona iniciant una etapa fosca de la història del país. Habitualment, la crítica historiogràfica catalana a aquesta acció deriva en el fet que va ser l’aplicació d’una mentalitat forana, castellana, per part de Ferran el Catòlic. Però això és fals. La realitat és que la Inquisició formava part d’un projecte polític comú impulsat pels Reis Catòlics: la unitat religiosa dels regnes de la monarquia.

La seva organització era senzilla. Al capdavant, el Consejo de la Suprema y General Inquisición, citat habitualment simplement com la Suprema, presidit per l’inquisidor general. A les ciutats, van instal·lar-se tribunals autònoms, composats per un mínim de dos inquisidors, un assessor, un acusador públic (una espècie de fiscal) i el personal subaltern. A aquesta estructura s’haurien d’afegir els auxiliars no assalariats, els familiars del Sant Ofici.

En instaurar-se en una ciutat, els inquisidors publicaven un edicte de gràcia o un edicte de fe, és a dir, una invitació a denunciar els heretges o a un mateix. A continuació, els inquisidors recollien les denúncies, mai anònimes sinó secretes, i sense necessitat d’aportar proves. Els acusats no podien conèixer qui els acusava ni quins eren els càrrecs pels quals era investigat. Aquestes acusacions eren estudiades pels teòlegs, els calificadores, els quals eren els que decidien si tenien fonament i si havia de continuar el procés judicial. Aleshores, l’acusador públic formulava una petició d’empresonament per arrestar l’acusat, el qual era convidat a confessar els seus errors religiosos i morals.

Francisco_Ricci_-_Auto_de_Fe_(1683).jpeg

Després es donava lectura a les acusacions plantejades contra ell: els encausats podien defensar-se mitjançant advocats, recusar determinats testimonis (proceso de tachas), proporcionar proves indirectes de la seva ortodòxia (proceso de indirectas) i presentar testimonis de descàrrec (proceso de abonos). Ara bé, la defensa era difícil: Com aportar proves? Com trobar un testimoni que es jugues la seva honorabilitat per defensar un sospitós? La tortura, en teoria, només apareixeria de forma accessòria, no obligatòria, però aviat va ser pràctica comuna.

Finalitzat aquest procediment, la consulta de la fe decidia la pena que s’havia de dictar, una condemna que podia anar des de l’absolució fins a la mort en la foguera, passant per la penitència, la presó, les galeres, la flagel·lació o l’exili. Això sumat a la confiscació dels béns, considerada com una reparació pública. I aquí trobem la clau de la condemna: l’exemplificació del que era políticament correcte: l’auto de fe. Els acusats que serien reconciliats amb la societat i reintegrats en la comunitat religiosa apareixien vestits amb la roba de penitència, el sambenito. Després de la cerimònia pública, els condemnats a mort serien conduits a la foguera.

Tribunal_de_la_Inquisición.jpg

La realitat és que l’existència de la Inquisició com a institució vetlladora de les pràctiques religioses i els bons costums va crear una discriminació que convertia els conversos en uns criminals en potència, uns sospitosos perpetus, uns pàries en el si de l’Estat. Mai podran deixar de sentir-se amenaçats, per la seva vida i els seus béns. Havia nascut un prejudici insidiós: la puresa de sang. Religió i política es confonen en la Inquisició. S’instaura una amenaça permanent per a la població. Només era necessària una acusació sense proves perquè s’iniciés el procés. Una eina massa perillosa en mans dels fanàtics de la religió i la política.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , , , ,

    Comentaris

    • Magda Aymamí Masip

      29/03/2012 - 19:58

      Vicente, molt interessant el teu article sobre “la Inquisició”. Tinc un llibre “La Inquisició a Catalunya” de Joan Bada Elias, que fa una síntesi de la Inquisició, dels seus orígens càtars s.XIII i de la seva especificitat, originada per la resistència dels estaments catalans a acceptar-la. L’Aimeric, n’era una bona peça.

    • Magda Aymamí Masip

      02/04/2012 - 21:39

      Avui, a la llibreria “La central” presentació a càrrec de: Manuel Forcano i Antoni Dalmau del llibre: Sergi Grau Torras: Cátaros e Inquisición en los reinos Hispánicos (siglos XII-XIV). Excel·lent, excel·lent!!!

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús