A la recerca d’un rei: el Compromís de Casp de 1412

El 31 de maig de 1410 moria Martí l’Humà al convent de Valldonzella de Barcelona. Prèviament havien mort els quatre fills legítims del finat rei: Martí el Jove, Jaume, Joan i Margarida. Només restava Frederic, el nét bastard del monarca. La dinastia comtal del casal de Barcelona s’havia extingit. D’aquesta manera, per primera vegada en la història de Catalunya ens trobem davant d’una Corona sense rei. Calia trobar una sortida que s’avingués als principis del pactisme polític, característica fonamental del govern de la Corona d’Aragó. Començava l’interregne.

Rotlle-genealogic-poblet-marti-I-darago.jpg

Martí l'Humà

Van ser els dominics valencians els que van portar el pes de la negociació que hauria de conduir a l’entronització d’un nou monarca. D’entrada, van presentar-se els candidats a la corona i aquests havien d’estar vinculats per filiació o aliança matrimonial amb el difunt Martí l’Humà. Així, Frederic restava definitivament exclòs de la successió. Quatre van ser els aspirants al tron:

Jaume d’Urgell, lligat a la casa reial catalana, era nét de Jaume d’Urgell, germà de Pere el Cerimoniós, i estava casat amb Isabel, la germanastra de Martí l’Humà. A la mort de Martí el Jove havia estat nomenat procurador general de la Corona.

Lluís d’Anjou, duc de Calàbria, nét de Joan I per via paterna, fill de Lluís d’Anjou i Violant.

Alfons de Gandia, nét de Jaume II. Va morir el 1412 va i els seus drets successoris van passar, sense gaire força, al seu fill Alfons el Jove.

Ferran d’Antequera, fill de Joan II de Castella i Elionor de Barcelona, filla de Pere el Cerimoniós.

Casp_compromísde.jpg

Tots quatre candidats tenien raons per accedir al tron. Aleshores, el papa Benet XIII va aconseguir aprovar el projecte per nomenar nou compromissaris, tres de cada un dels regnes de la Corona d’Aragó, els quals, reunits a Casp, examinarien els drets dels candidats al tron i elegirien el nou sobirà. En realitat, però, era gairebé impossible dictaminar a favor d’un dels candidats, atesa la complexitat jurídica del tema, per la qual cosa la solució va anar covant-se durant l’interregne, en el qual els diferents pretendents havien mogut els fils que havien de cristal•litzar en l’elecció de compromissaris favorables als seus interessos.

I és aquí on emergeix la figura de Vicenç Ferrer (1350-1419), un dels majors predicadors del cristianisme, i la seva aliança amb el Papa Luna en favor de Ferran d’Antequera. El dominic va situar-se al capdavant de la comissió des de la seva concepció de la reunió com instrument per a la pedagogia política. És a dir, trobar un sistema d’elecció del rei conforme a la caritat cristiana. Així, nou haurien de ser els compromissaris, tres per cada regne (Catalunya, Aragó i València, ja que Mallorca va quedar al marge de la decisió), i el candidat hauria de rebre el vot d’almenys sis electors i amb votació favorable en cada regne.

san vicenç ferrer.jpg

Vicenç Ferrer

A més, en el camí cap a l’entronització de Ferran d’Antequera a Casp cal destacar diversos factors:

a. La posició de Jaume d’Urgell respecte als pagesos de remença, sensible a buscar una solució justa en el conflicte que aquests mantenien amb els seus senyors.

b. L’experiència de govern de Ferran d’Antequera, regent del seu nebot Joan II de Castella des de la mort del germà d’aquest.

c. L’habilitat política i la supremacia militar i econòmica de Ferran d’Antequera, que li van permetre de captar valuosos seguidors com els Urrea a Aragó o els Centelles a València.

d. La divisió de l’Església a causa del Cisma d’Occident. Benet XIII, el Papa Luna, va afavorir, mitjançant la intervenció de Vicenç Ferrer, l’elecció de Ferran d’Antequera per tal d’assegurar-se el suport de Castella i de la Corona d’Aragó en el seu conflicte particular amb Roma.

EL COMPROMISO DE CASPE.jpg

El 24 de juny, diada de Sant Joan, va votar-se la successió. Vicenç Ferrer va ser el primer a prendre la paraula i va votar per Ferran, el mateix va fer el seu germà Bonifaci, mentre que el tercer delegat valencià, Pere Beltran, va abstenir-se. Els tres delegats aragonesos, el bisbe Domènec Ram, Francesc d’Aranda i Berenguer de Bardaixí, van votar en bloc pel d’Antequera. Ferran només necessitava un vot més. Arribava el torn dels catalans: l’arquebisbe Pere Sagarriga va prendre la paraula i va votar per Jaume d’Urgell, el mateix que va fer Guillem de Vallseca. La decisió estava en mans de Bernat de Gualbes, un burgés de Barcelona, el qual va votar pel d’Antequera. Sis vots a favor i un de cadascun dels regnes. Ferran d’Antequera es coronava com a rei.

Vicenç Ferrer va ser l’encarregat de redactar l’acta de la reunió, on podem observar amb nitidesa el seu posicionament:

Yo, fray Vicente Ferrer, de la Orden de Predicadores, maestro en Sagrada Teología, uno de los jueces designados por los Parlamentos, afirmo según mi saber y poder que los parlamentarios mencionados, los súbditos y vasallos de la Corona de Aragón, deben prestar la debida fidelidad al ilustrísimo y muy magnífico señor don Fernando, infante de Castilla, nieto de don Pedro, rey de Aragón de gloriosa memoria, el cual fue padre del muy alto rey don Martín, últimamente fallecido, como el más próximo pariente de legítimo matrimonio, y declaro que todos por deber escrito deben y están obligados a tenerlo por verdadero rey y señor, en justicia, según Dios y mi conciencia […].

Però encara era necessària la legitimació pública. El 28 de juny, Vicenç Ferrer, conscient que Jaume d’Urgell no acceptaria la derrota política, va sortir al davant de la col•legiata de Casp per llegir en públic la sentència i anunciar la proclamació de Ferran d’Antequera com a rei de la Corona d’Aragó. No va dir-ho, però va poder llegir-se entre línies que Jaume d’Urgell, Alfons de Gandia i Lluís d’Anjou quedaven definitivament exclosos de la successió. I entre els Viques! cridats al nou rei, el casal de Barcelona, després de més de cinc segles governant el Principat, deixava pas als Trastàmara.

El_Compromiso_de_Caspe_1867_Teófilo_de_la_Puebla.jpg

El Compromís de Casp i la introducció en el tron d’una dinastia estrangera ha estat vistos per alguns historiadors com la font de la decadència catalana durant el segle XV. En realitat, però, la crisi de la baixa edat mitjana va tenir unes causes estructurals molt profundes i alienes a la presència dels Trastàmares, en la qual aquests només són un element més a considerar, però en cap cas serien l’únic factor ni el més important. És més, les bases de la decadència i l’esclat d’aquesta s’havien iniciat anteriorment a l’entronització de Ferran d’Antequera.

Ferran_d'Antequera_al_retaule_Sancho_de_Rojas_(detall).jpg

Ferran d'Antequera

El que sí és un fet contrastat és que el resultat del Compromís de Casp va comportar una important pèrdua d’influència de Catalunya en el si de la Corona d’Aragó en la baixa edat mitjana a favor dels regnes d’Aragó i València. I és que el pes de cada regne en la disputa successòria va dependre de la fortalesa interna d’aquests i la de Catalunya arribava massa delmada. Així, la capitalitat cultural va passar a València, la capitalitat econòmica va repartir-se i la capitalitat política aviat es traslladaria a Nàpols amb Alfons el Magnànim.

Tanmateix, el caràcter de monarquia pactada de la Corona Catalano-aragonesa va obligar el nou monarca a acceptar les peticions dels estaments a la Cort de Barcelona: la redacció en català dels Usatges, Constitucions i Capítols de Cort de Catalunya; l’aprovació de regulacions repressives contra la pagesia; o la conversió de la Diputació del General en institució política. És a dir, les institucions catalanes no van perdre totalment la seva influència. El problema real de Catalunya no seria tant l’arribada d’una dinastia forana o una suposada derrota política, sinó la crisi econòmica que ja feia mig segle que sacsejava el Principat.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús