Alfons el Benigne

Alfons IV d’Aragó (III si seguim la numeració catalana), hereu a la Corona per la renúncia del seu germà gran Jaume, era fill del matrimoni entre Jaume II i Blanca d’Anjou. Procurador general de la Corona des de 1319, va ser un dels protagonistes de la conquesta de Sardenya de 1324. Durant el seu regnat, el Benigne es mouria constantment entre tres influències: el seu esperit religiós, la seva malaltia crònica i la intervenció política de la seva segona muller, Elionor de Castella. Possiblement, tot i que ens trobem davant de la plenitud mediterrània de la Corona d’Aragó, en realitat ens trobem en l’inici de la decadència catalana, fet que en aquell moment era difícil de veure.

Rotlle-genealogic-poblet-alfons-IV-darago.jpg

Alfons el Benigne va ser coronat solemnement a la ciutat de Saragossa la pasqua del 1328. Amb vint-i-vuit anys començava a regnar i la primera tasca era trobar una nova muller ja que la seva primera esposa, Teresa d’Entença acabava de morir. L’escollida va ser Elionor de Castella, dona amb una àmplia visió política que sempre vetllaria pels seus fills en detriment dels drets de Pere i Jaume, fills del primer matrimoni del rei.

Si bé el patrimoni mai va ser dividit –els temps de les particions feudals havien quedat enrere per donar pas a l’Estat dinàstic unitari–, Elionor va aconseguir que el rei realitzés una sèrie de donacions parcials cap als fills del segon matrimoni. Així, Ferran, el primer fill d’Alfons i Elionor, va rebre amb tres anys el marquesat de Tortosa i part del regne de València. La noblesa valenciana, però, no acceptaria la nova situació i, el 1333, davant el perill de l’esclat d’una revolta, Alfons va veure’s revocar la política de donacions. Tanmateix, les lluites polítiques familiars mai van solucionar-se.

Alifonso_IV_d'Aragón.jpgEn el camp de la política, la principal preocupació del Benigne va ser aconseguir un èxit militar i territorial en la croada contra el reialme musulmà de Granada. Era un retorn a l’ideal de croada, de lluita contra l’Islam propiciat per la seva religiositat. Així, els diplomàtics d’Alfons van recórrer Europa en un intent d’afegir aliats en la croada contra els sarraïns de Granada, però els seus intents fracassarien. El papa Joan XXII no va demostrar cap entusiasme i Alfons XI de Castella mai va ser sincer en les seves intencions. En conseqüència, l’expedició militar de 1330 va derivar en una campanya d’estiu sense cap benefici. És a dir, la croada somiada per Alfons en cap moment va ser una realitat.

Durant el seu regnat, l’any 1333, va donar-se a Catalunya una gran fam que podem considerar com el preludi a la crisi de la baixa edat mitjana. De la magnitud d’aquesta fam queda constància en les cròniques, on es qualifica l’any 1333 com “lo mal any primer”. El fantasma de la decadència econòmica, demogràfica i política començava a planar sobre la Corona d’Aragó. Però en aquell moment ningú ho va saber veure.

En qualsevol cas, el problema més greu del regnat del Benigne va ser el domini de l’illa de Sardenya, una conquesta mai consolidada arran de la de decisió de Gènova d’intervenir en el conflicte. S’iniciava una guerra que es perllongaria durant vint-i-set anys. Una guerra que requeriria la mobilització de recursos excepcionals i l’inici de l’increment de la fiscalitat sobre les hisendes agrícoles i les activitats comercials. La despesa era desproporcionada en proporció als recursos que Sardenya podia aportar a la Corona. És per això que la plenitud mediterrània va conduir la Corona d’Aragó a la decadència. La pèrdua d’homes i recursos seria massa profunda com per possibilitar una recuperació en el moment en què va esclatar la crisi econòmica i demogràfica.

Alfons patia una malaltia crònica. El 1335, fracassada la seva política peninsular i amb el conflicte sard empantanat, va retirar-se a Barcelona per intentar restablir-se. Però la seva salut va empitjorar. La gravetat de la salut del monarca va fer que Elionor, davant una imminent arribada al tron de Pere, l’hereu al que havia menyspreat i volgut restar poder en benefici dels seus fills, fugís cap a Castella. D’aquesta manera, després de nou anys de regnat, Alfons moria el gener de 1336.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús