Jaume II el Just

Jaume II, nascut a València el 1267, amb dinou anys s’havia coronat com a rei de Sicília a la mort del seu pare, el rei Pere el Gran (1285). La mort sense descendència legítima del seu germà Alfons el Liberal, el 1291, va suposar que també es convertís en rei de la Corona d’Aragó. Ara bé, el nou monarca ja feia una declaració d’intencions en jurar el càrrec a Barcelona i Saragossa: rebia la corona no pas en virtut del testament del seu germà Alfons, sinó com a conseqüència de la darrera voluntat del seu pare, i per això conservava la corona de Sicília. Era un home nascut per a la política, per a les tasques de la diplomàcia de cancelleria.

Rotlle-genealogic-poblet-jaume-II-darago.jpg

Prudent i astut, el Just va treballar per l’entesa i la pacificació com a solució a la qüestió siciliana. Finalment, en virtut del Tractat d’Agnani de 20 de juny de 1295, el papa Bonifaci VIII i els enviats de França, Nàpols i la Corona d’Aragó van dibuixar un nou mapa polític en el Mediterrani: Sicília passaria a ser de la Santa Seu, les Balears serien restituïdes a l’oncle Jaume, Còrsega i Sardenya passaven a la Corona d’Aragó, i es signava la pau amb França i el papat. Jaume II havia jugat la carta de la diplomàcia política i havia aconseguit la pau.

Jaume_II.jpgEl resultat immediat de la pau va ser el matrimoni entre el monarca catalanoaragonès i Blanca d’Anjou. La unió amb filla de l’enemic del seu pare era el millor símbol per a l’inici d’una pau duradora. Així, l’octubre de 1295, a Vilabertran, un cortès gibelí es casava amb una dona de sang angevina, un Hohenstaufen s’unia amb una güelfa. S’iniciaven nous temps per a la política mediterrània.

Frederic, germà de Jaume i hereu del regne de Sicília segons el testament d’Alfons el Liberal, va sentir-se traït i va coronar-se rei de Sicília. Però ja no comptaria amb el suport de la Corona. Així, les tropes catalanes van haver de tornar a Sicília, però a combatre contra el germà de Jaume a causa de la pressió papal. Angevins i catalans van lluitar contra els sicilians fins que, mitjançant la pau de Caltabellotta de 1302, la resistència siciliana va veure’s premiada: Frederic era reconegut com a rei de Sicília. Tot i que Jaume i Frederic havien lluitat en bàndols diferents, hem de suposar que el reconeixement de Frederic en el tron sicilià va ser una satisfacció pel Just.

A la Península, el Just va veure’s involucrat en un nou conflicte amb Castella quan va recolzar les reivindicacions d’Alfons de la Cerda. La guerra va desenvolupar-se en dos fronts. El primer, a Castella, on Alfons de la Cerda i l’infant Pere (germà bastard de Jaume) van ser derrotats. El segon, comandat pel propi Jaume II, a Múrcia, va suposar l’ocupació d’Alacant i Múrcia. El 1304, va signar-se la pau amb Castella, per la qual Jaume tornava la part meridional del regne de Múrcia, mentre que la septentrional, d’Alacant fins a Guardamar, era incorporada definitivament al Regne de València.

Jaime II.jpgSignada la pau amb Castella, la Corona d’Aragó retornava a la política comuna de la reconquesta i la guerra als musulmans que havia caracteritzat els darrers segles. D’aquesta manera, el comte-rei va posar-se d’acord amb Ferran IV de Castella per a la conquesta de Granada, sobre la base d’adjudicar a Jaume la seva sisena part, concretada en el regne d’Almeria. Així, el 1309, Jaume va intentar una campanya a Almeria que acabaria en fracàs per la falta de col•laboració de l’exèrcit castellà.

Seguint les pautes de França, l’orde del Temple va ser dissolt el 1317. Val a dir que, en el concili de Tarragona, els templers catalans van ser declarats innocents. Tot i això, els seus béns immobles i dominis van ser repartits entre l’ordre de l’Hospital i el nou orde militar creat per Jaume II: l’orde de Montesa.

En la seva vida familiar, la muller Blanca havia mort el 1310, i el 1315 Jaume va contraure un nou matrimoni, amb Maria, germana del rei de Xipre. A la mort d’aquesta, el 1322, Jaume es tornaria a casar, aquell mateix any, amb Elisenda de Montcada. Però el fet més destacat s’havia produït el 1319, quan el Just va haver d’acceptar la renúncia als drets successoris del seu primogènit, Jaume, el qual s’havia negat a consumar el matrimoni concertat amb Elionor de Castella per entrar en la vida religiosa. Així, el fill segon, Alfons, va ser declarat com a nou hereu al tron.

La darrera gran acció del seu regnat marcaria el futur de la Corona d’Aragó: el 1324, amb l’infant Alfons com a cap, es conqueria Sardenya. Una gran gesta de l’exèrcit català, sí. Però també l’inici d’una llarga guerra de vint-i-set anys. El prudent Jaume II no va saber veure les implicacions que podien derivar-se d’un enfrontament amb Gènova i els seus aliats sards. La guerra requeriria la mobilització de recursos excepcionals i l’inici de l’increment de la fiscalitat sobre les hisendes agrícoles i les activitats comercials. La despesa era desproporcionada en proporció als recursos que Sardenya podia aportar a la Corona. I és aquí on hem de buscar les arrels de la decadència catalana posterior.

Jaume II ja no veuria les conseqüències de la seva darrera gran acció. El Just moria a Barcelona el 1327 a l’edat de seixanta anys. Amb el seu regnat la grandesa catalano-aragonesa en el Mediterrani va arribar al punt més àlgid, a la vegada que posava les bases per a la posterior decadència. En qualsevol cas, un gran rei. El monarca que va deslligar l’Estat monàrquic de la dependència feudal per establir les bases de l’Estat estamental, l’home que va introduir les bases del pactisme com a forma de govern a la Corona d’Aragó.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús