Pere el Gran

Pere III d’Aragó (II segons la numeració catalana) va néixer a València el 1240. El seu repte en heretar la corona catalanoaragonesa no era gens fàcil. La memòria del Conqueridor després de seixanta anys de regnat era allargada. Així, el 16 de novembre de 1276, amb trenta-sis anys, Pere va rebre a Saragossa els dominis peninsulars, mentre que el seu germà Jaume rebia el regne de Mallorca i els territoris de Rosselló, Cerdanya i Montpeller. El seu regnat era un desafiament i el seu sobrenom ens indica que segons l’imaginari col•lectiu, el rastre de la memòria, va estar a l’alçada: el coneixerem com “El Gran”.

pere el gran.jpg

Fill de Jaume I i Violant d’Hongria, des de 1262 havia actuat com a procurador de la Corona. Aquell mateix any va produir-se un fet que marcaria tot el seu regnat, i que va arribar a enfrontar-lo amb el propi Jaume I: el casament amb Constança de Sicília. L’Estat dinàstic expandia les seves fronteres, però s’allunyava del marc peninsular, com hauria volgut el seu pare. Les aventures mediterrànies no estaven en el cap del Conqueridor, home de la Reconquesta i que havia enterrat definitivament el somni occità. En canvi, Pere obria un nou camí per a Catalunya: el Mediterrani.

D’aquesta manera, amb Pere el Gran la Corona d’Aragó trasllada al seu interior el conflicte entre güelfs i gibelins pel control del Mediterrani. Pere s’alliberava de la necessitat de la conquesta peninsular, que restava en mans de la monarquia castellana, per passar a involucrar-se en la política dels Hohenstaufen. La Corona d’Aragó seria des d’aquest moment quelcom més que un regne ibèric. Rei i cavaller, Pere el Gran convertiria Sicília en la seva aventura personal.

Rotlle-genealogic-poblet-pere-III-darago.jpg

Constança, a la mort del seu pare Manfred (1266) i del cosí Conradí (1268) va convertir-se en l’hereva del regne de Sicília. Però Carles d’Anjou l’havia ocupat. Rei de Sicília, Jerusalem i Albània, comte de Provença, Forcalquier, Anjou i Maine, senyor suprem de Tunis o senador de Roma. En aquest moment, Carles d’Anjou era l’amo del Mediterrani, recolzat en l’amistat amb el Papa i el suport dels güelfs. Qualsevol persona prudent hauria permès l’ocupació de Sicília, un espai llunyà i sense importància en la política catalana, però Pere no. Era un monarca educat en els ideals de la cavalleria que trobava la seva causa: la defensa de l’honor de la dama i podia vincular aquesta causa als interessos geopolítics de la corona.

Pels gibelins, Pere el Gran era l’home adequat per a posar fi a la presència francesa a Sicília. Així, els sicilians van revoltar-se el 1282, eren les Vespres Sicilianes. Poc després, la presència de la flota catalana a Palerm farà que l’host dels Anjou hagi d’abandonat l’illa. Sicília passava a formar part de la Corona d’Aragó. Però el conflicte només havia començat. Carles d’Anjou era oncle del rei de França, Felip III l’Ardit, el qual mai podria permetre la nova situació. A més, Carles comptava amb el suport del papa Martí IV, d’origen francès, el qual, el 1283, va excomunicar Pere i va desposseir-lo dels seus regnes, adjudicats, òbviament, a la monarquia a francesa. S’iniciava una “croada” contra la Corona d’Aragó.

767px-Nuova_cronica._f.127r.jpg

La situació política era greu i Pere va haver de convocar corts a Aragó, València i Catalunya. Mentre que els catalans donaven suport a la política mediterrània, els aragonesos es mostraven contraris. Així, els nobles aragonesos van crear una germandat, la Unió Aragonesa, per enfrontar-se a la política reial: Pere va haver d’aprovar i jurar el Privilegi General per salvar la crisi. Les concessions reials a la noblesa es repetirien a les corts de València (implantació dels furs de València) i Catalunya (constitucions favorables als barons i a les ciutats). Aquestes concessions polítiques reials, en realitat, amaguen les necessitats econòmiques del monarca: Pere necessitava diners per defensar Sicília.

I la defensa de Sicília començava a Catalunya. El 1285, les tropes franceses van avançar pel Rosselló davant la inacció del germà Jaume, que es guanyaria el qualificatiu de traïdor en les cròniques catalanes. Els croats francesos van arribar a Girona, però els almogàvers i la flota de Roger de Llúria van destruir el seu estol de naus al golf de Roses. Girona va ser defensada i l’expedició francesa derrotada. Felip l’Ardit moria a Perpinyà pocs dies després.

800px-Nuova_cronica._f.137v.jpg

Un cop frenada la invasió francesa, Pere va girar-se cap a Mallorca. La traïció del seu germà, que no havia mogut un dit per evitar l’entrada francesa a Catalunya era considerada un acte de guerra. Tanmateix, no va haver-hi temps per iniciar cap acció: l’11 de novembre de 1285 moria a Vilafranca del Penedès. El rei cavaller deixava la Corona d’Aragó al seu primogènit, Alfons, mentre que Sicília passava a mans del segon fill, Jaume.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    • La Ruta del Cister | bike tirant

      11/10/2015 - 21:39

      […] de l’orde a Catalunya. Hi va haver vida monàstica fins al 1835. Hi trobem les tombes de Pere el Gran i Jaume II i la seva esposa Blanca d’Anjou i l’almirall Roger de Llúria. Fem la darrera […]

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús