Botticelli: El naixement de Venus

Sandro Botticelli (1444-1510) és el pintor florentí que representa de manera més evident el neoplatonisme existent en la cort dels Medici. A ell li devem la introducció de la temàtica mitològica en la pintura del Renaixement per convertir els mites clàssics en al•legories del present. És a dir, les actituds i característiques dels personatges de la mitologia grecollatina recuperats per Botticelli prenen com a arquetips les actituds i les virtuts de les persones a les quals va dirigida la seva obra.

En el cas de El naixement de Venus (1484-1486), aquesta magnífica obra va ser pintada per a Lorenzo de Pierfrancesco de Medici, el cosí de Lorenzo el Magnífic. Probablement, el sentit de la pintura és moralitzador, establint una analogia formal entre la temàtica mitològica i religiosa. La filosofia neoplatònica del Renaixement condueix, en el context dels cercles intel•lectuals florentins, a aquest joc d’analogies entre els episodis de la mitologia clàssica i les virtuts cristianes.

Botticelli_Nacimiento.jpg

L’escena presenta la deessa Venus en el centre de la composició, just en el moment en el qual surt del mar, fecundat per la pluja de roses que simbolitza el semen d’Urà. El Zèfir i la nimfa Aurora bufen i empenyen de forma suau a Venus, la qual es desplaça sobre una petxina cap a la costa, lloc on l’espera l’Hora primavera amb l’objectiu de cobrir-la amb un mantell florit. La postura de la deessa està clarament inspirada en els models romans de la Venus púdica, amb una mà sobre el pit i una altra sobre el sexe, cobrint-se amb els llargs i rossos cabells les parts més íntimes.

La interpretació del quadre ens condueix cap a la figura central, la Venus celestial, símbol de la bellesa divina que transcendeix el món visible. Ara bé, El naixement de Venus no és només una exaltació pagana de la bellesa femenina: també és un intent de relacionar la mitologia amb el pensament del cristianisme. Així, podem establir un paral•lelisme entre el mite del naixement de la deessa en les aigües del mar i la creença cristiana del naixement de l’ànima a través de les aigües del baptisme.

De la mateixa manera, l’analogia amb el cristianisme també s’evidencia en la semblança que presenta el tractament físic de Venus en comparació amb les figura de la Mare de Déu representades pel mateix Botticelli com, per exemple, la Madonna con il Bambino e due angeli. I encara podríem establir més paral•lelismes amb la Verge: Venus neix de la castració d’Urà, el que li atorga una doble naturalesa, humana i divina, mentre que la Mare de Déu actua com a mitjancera entre els homes i la divinitat.

Però si ens centrem en els aspectes més formals del quadre hem d’incidir en un aspecte: la recerca de la bellesa ideal. De la mateixa manera que l’obra de Leonardo s’haurà d’entendre a través de la recerca de la bellesa, amb Botticelli passa el mateix. Ara bé, a Botticelli li interessa ressaltar la bellesa com un valor espiritual, no el realisme de la representació. En qualsevol cas, poques vegades la pintura ha estat més a prop de l’ideal de bellesa que en el rostre de la Venus del pintor florentí.

Venus_botticelli_detail.jpg

L’escena es desenvolupa en un paisatge idíl•lic, situat sobre un fons blau verdós format per la combinació de les aigües del mar i el cel, sobre el qual les figures es perfilen nítidament, com si fossin figures retallades. La presència dels vents justifica el moviment dels cabells de Venus, del vestit de la Primavera i del mantell que sosté per cobrir el cos nu de la deessa. Les quatre figures s’organitzen en una composició centrada pel cos de Venus i equilibrada magistralment per la presència de les altres figures i de la vegetació de la dreta del quadre.

Els personatges se’ns representen immaterials, surant ingràvids en un fons irreal que destaca l’espiritualitat per sobre de la realitat tangible. El tractament delicat de les figures, especialment les femenines, és inimitable. L’expressió lànguida i malenconiosa fa oblidar les lleugeres incorreccions que pugui presentar el cos de Venus. Per exemple, l’exageració del contraposto que situa el pes de la deessa sobre el peu esquerra quan arriba a la línia de les espatlles, el contorn massa rectilini de la part dreta del cos o l’excessiva llargària dels braços en relació a les cames. És igual. No es veu. La bellesa espiritual de Venus ho eclipsa tot.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús