Jaume I el Conqueridor

Jaume I va néixer a Montpeller, el 1208. La llegenda el fa engendrat gràcies a un estratagema de la seva mare, Maria de Montpeller, la qual, davant el rebuig del monarca, va substituir subreptíciament una amistançada del rei Pere el Catòlic en el llit reial. Finalment la Corona d’Aragó tindria un hereu i Maria pensava que podria viure més segura tot i el distanciament del seu marit. Així, l’infant Jaume va viure sempre allunyat de la figura paterna, massa preocupada per les glòries militars abans que pels assumptes familiars.

jaume_i.jpgAmb tres anys va ser separat de la mare per ser entregat pel rei Pere al seu enemic Simó de Montfort, el cap de la croada albigesa, com a promès d’una filla seva en una cínica combinació política per aconseguir una sortida diplomàtica al conflicte occità. La mort de Pere el Catòlic a Muret (1213) complicaria el panorama. La Corona d’Aragó es trobava derrotada, sense rei i sense hereu, amb el nen Jaume a Carcassona en mans de Montfort.

El papa Innocenci III, però, va moure’s en favor dels interessos catalanoaragonesos i va ordenar el seu legat Pere de Benevento que portés el nen a Catalunya per lliurar-lo als seus súbdits (1214). Així, mentre que el nen era conduit a Montsó, on els cavallers templers l’educarien fins als nou anys seguint la voluntat materna, la regència va ser encomanada al seu besoncle l’infant Sanç. La minoria d’edat del rei va ser aprofitada per la noblesa, dividida en bandositats que practicaven la indisciplina feudal.

Amb tretze anys, el 1220, Jaume va ser casat amb la infanta Elionor de Castella, matrimoni del qual va néixer el primogènit, Alfons. El 1225, ell i la seva muller van ser segrestats a Alagó i conduits a Saragossa com a presoners dels nobles aragonesos. Una expedició de nobles catalans va alliberar el rei, el qual en arribar a Tortosa va posar fi a la regència. Començava el regnat del Conqueridor. La primera etapa del seu govern va ser dominada per les nombroses revoltes nobiliàries que va sofrir, fins que l’any 1227, després de sufocar una sublevació aragonesa, va poder imposar el poder reial.

Pacificat el territori i sotmesa la noblesa, començava un període caracteritzat per les grans conquestes: Mallorca i València.

Ara bé, la primera incorporació territorial del Conqueridor no seria bèl•lica, sinó amorosa. El 1228, després d’aconseguir la separació canònica amb Elionor de Castella, al•legant vincles de parentiu, Jaume va fixar-se en Aurembiaix d’Urgell, l’hereva del comtat d’Urgell, la qual va accedir a un pacte de concubinatge que posaria l’Urgell en mans de Jaume I si aquesta moria sense descendència, com així va ser.

Aquell mateix 1228 va decidir-se la conquesta de la Mallorca musulmana. L’expedició militar es va organitzar a les Corts catalanes, reunides a Barcelona. Les Corts van atorgar Jaume I el finançament que necessitava (la recaptació de l’impost anomenat bovatge) a canvi de participar en els beneficis de la conquesta mitjançant el repartiment de les terres de l’illa. Així, el mes de setembre de 1229 va salpar des del port de Salou l’estol que ocuparia primer la ciutat de Mallorca després d’un setge de tres mesos, i posteriorment la resta de l’illa. Posteriorment, Menorca va ser sotmesa i va esdevenir tributaria de la Corona d’Aragó (1231) i Eivissa ocupada (1235), completant-se el domini sobre les Illes Balears.

L’illa de Mallorca es va repartir, segons els compromisos establerts, entre el rei i els seus magnats (noblesa, Església, ordres militars i grans mercaders). La ciutat de Mallorca i la zona rural mallorquina es van dividir en dues parts gairebé iguals. L’una va anar a parar a mans del monarca i l’altra es va distribuir entre els magnats catalans, els quals, al seu torn, la van distribuir entre els membres de la seva comitiva i altres repobladors.

Mallorca va repoblar-se, majoritàriament, amb població d’origen català provinent de la Catalunya Vella i les ciutats marítimes. Tanmateix, els musulmans que van sobreviure a la conquesta van ser autoritzats a seguir vivint a l’illa, a conservar bona part dels seus béns i, en teoria, a poder practicar la seva religió. En canvi, els que van oposar resistència van ser reduïts a l’esclavitud. Les illes van ser organitzades com a territori autònom al si de la Corona d’Aragó (Regnum Maioricarum ei insulae adiacentes), amb institucions similars a les catalanes.

jaumeI.jpg

Després de l’èxit assolit a Mallorca, Jaume I ho tenia clar: entre Occitània i la reconquesta aquesta darrera sempre seria l’opció prioritària. Per això va fixar un nou objectiu: València, conquesta més llarga i costosa. Abans, però, el 1234, es casaria amb Violant d’Hongria. Malgrat que Jaume mai deixaria de tenir amants, Violant va ser un dels consellers més valuosos del monarca, sobre el qual va exercir una forta influència.

Però tornem a la conquesta. Sembla ser que, inicialment, Jaume I no tenia València entre els seus projectes immediats, però la presa de Morella, l’any 1232, per part de l’aragonès Balasc d’Alagó, va obligar-lo a plantejar-se-la per no cedir la iniciativa a la noblesa aragonesa. Així, el 1232, van iniciar-se les tres llargues campanyes per la conquesta de la taifa de València, que es van perllongar fins el 1245. La reacció del rei davant de la pressió nobiliària es va concretar a la conferència d’Alcanyís, a començaments del 1233, quan es va planificar la conquesta. Així, la presa de Morella va continuar amb la conquesta de Borriana i altres places del nord com Peníscola i Castelló.

A partir de 1236, va desenvolupar-se una segona fase que culminaria amb la conquesta de València (1238) i la plana valenciana fins al riu Xúquer. Per últim, entre 123 i 1245, Jaume I va ocupar els territoris que encara li corresponien (Biar) segons els tractats signats amb Castella. Ara bé, la conquesta de les darreres places valencianes va despertar recels a Castella que veia perillar els seus interessos, i va ser necessària la signatura d’un nou acord, el Tractat d’Almirra, perquè quedessin delimitats els territoris que corresponien a ambdós regnes, fet que va frenar l’expansió cap al sud i cap a l’oest. Així, el darrer impuls reconqueridor de Jaume I va ser la conquesta de Múrcia, repoblada per catalans i lliurada al seu gendre, Alfons X, en compliment dels acords establerts.

València, igual que Mallorca, es va constituir com a regne, tot i que, en aquest cas, federat a la Corona d’Aragó. Un nou regit pels seus propis furs (conjunt de lleis atorgades pel rei o de caràcter consuetudinari) i Corts.

La repoblació valenciana va estar determinada per la permanència d’un important nucli de població d’origen musulmà, superior al cristià en extenses zones de l’interior i del sud del regne. La noblesa aragonesa va repoblar les zones de l’interior, on va impulsar cartes de població inspirades en les lleis aragoneses, favorables al poder senyorial. En canvi, la ciutat de València i les àrees del litoral van ser reservades a la jurisdicció reial i repoblades, majoritàriament, per pobladors d’origen català, i en elles van predominar les petites i mitjanes explotacions. Aquesta dualitat entre un interior dominat per la noblesa aragonesa, i un litoral sota jurisdicció reial provocaria, en el futur, fortes tensions entre els aragonesos i la monarquia pel control del Regne de València.

mapa6.jpg

I mentre la reconquesta peninsular cobria de glòria la figura del Conqueridor, la Provença de la besàvia Dolça desapareixia de les ambicions catalanes. El somni occità havia mort a Muret amb la derrota de Pere el Catòlic i el Conqueridor signaria la seva defunció a Corbeil. Així, a la mort de Ramon Berenguer V sense descendència masculina, la Provença passava a mans franceses mitjançant el matrimoni entre Sant Lluís IX i Margarida de Provença. Amb el Tractat de Corbeil de 1258, la monarquia francesa renunciava als drets que com a hereva de la dinastia carolíngia podia tenir sobre els comtats catalans i, a canvi, Jaume renunciava als drets sobre Occitània. Només restava en mans catalanes, aïllada entre dominis francesos, la ciutat de Montpeller, bressol del Conqueridor. Podem considerar aquest document com la declaració legal de la independència de Catalunya, iniciada, de fet, 273 anys abans.

Els darrers anys de vida del Conqueridor no van ser plàcids. Va fracassar en el seu intent de promoure una croada a Terra Santa; va tenir problemes amb el primogènit Pere, gelós del favor reial que havia guanyat Ferran Sanxes, el seu germà bastard; va haver de fer front a noves revoltes nobiliàries tant a Catalunya com a Aragó; va enfrontar-se amb els intents d’insurrecció dels sarraïns valencians; va fracassar en l’intent d’integrar el regne de Navarra a la Corona d’Aragó… Mai va poder gaudir del descans per refugiar-se en el record i la memòria de les seves gestes.

Jaume-I-arago-ignasi-pinazo-camarlench-1881.jpg

El 27 de juliol de 1276, amb seixanta-set anys, va emmalaltir i va morir en el palau reial de València. Les seves despulles mortals van ser traslladades a Poblet. En el seu testament, Jaume I va dividir els seus regnes entre els seus fills, Pere i Jaume. A Pere, el primogènit, va atorgar-li Catalunya, Aragó i València, mentre que a Jaume li cedia Mallorca, els comtats de Cerdanya i Rosselló i Montpeller. D’aquesta manera es dividien els patrimonis de la Corona d’Aragó i s’iniciava una breu dinastia mallorquina.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús