Pere el Catòlic

Pere II d’Aragó (I si seguim la numeració dels comtes de Barcelona) va néixer el 1174, fill d’Alfons el Trobador i la seva dona Sança de Castella. A la mort de seu pare tenia vint-i-dos anys. Sabem que era un jove ple de vida, un pel fastuós, amant de la cultura cortès, valent, ardit, necessitat de grandeses i força eixelebrat. Tanmateix, sembla que el sentit de la prudència i la discreció no van entrar mai entre les seves qualitats.

El juny de 1204, Pere va casar-se amb Maria de Montpeller. No era més que un episodi més de la construcció de l’Estat dinàstic: l’objectiu del casament era accedir a la ciutat i el territori que regia Maria. Va ser un desencís per Maria, la qual va tenir una vida desafortunada: casada als onze anys, vídua als dinou, tornada a casar als vint i repudiada als vint-i-u. El seu calvari al costat de Pere, però, encara no havia fet més que començar.

Rotlle-genealogic-poblet-pere-II-darago.jpg

El 1206, un any després del naixement de la seva filla Sança, Pere va voler divorciar-se de Maria. El motiu era el desig de grandesa del comte-rei: volia negociar un matrimoni amb Maria de Montferrat, l’hereva del regne de Jerusalem, a la vegada que oferia l’organització d’una expedició en auxili de Terra Santa. El divorci, però, no va ser concedit pel papa Innocenci II. Així, tot i que van mantenir-se casats i encara tindrien un fill, el futur Jaume I, el ressentiment i el distanciament entre la parella va ser evident.

Tot i això, Pere va guanyar-se el sobrenom de “el Catòlic”, fonamentalment per la seva lluita contra els musulmans. Ja el novembre de 1204 va fer-se coronar com a rei a Roma de mans del papa Innocenci III. Posteriorment va oferir-se per organitzar una frustrada expedició a Terra Santa i va tenir una destacada intervenció en la batalla de Las Navas de Tolosa.

Els almohades havien envaït la Península Ibèrica el 1160, s’havien fet amb el control d’Al-Àndalus i amenaçaven el regne de Castella. En resposta, l’arquebisbe de Toledo va iniciar una campanya per organitzar una croada contra els almohades. I lògicament Pere va ser el primer a unir-se a la campanya comandada per Alfons VIII de Castella. Sanç VII de Navarra, els ordres militars, cavallers hispanocristians dels tres regnes i croats ultrapirinencs van sumar-se a la coalició.

Battle_of_Las_Navas_de_Tolosa.jpg

Malgrat les múltiples desercions dels croats, els catalans, l’ala esquerra de l’exèrcit cristià, sota el comandament de Pere, van romandre al costat del rei castellà, i la seva participació en la batalla va resultar decisiva. Així, el 16 de juliol de 1212, l’exèrcit cristià va dominar completament el camp de batalla de Las Navas. Els almohades, dirigits pel califa Muḥammad al-Nāṣir van ser derrotats. El prestigi de Pere com a rei cristià va sortir molt reforçat.

Paral•lelament a la croada contra els infidels musulmans, en terres occitanes s’estava desenvolupant un altre tipus de croada que també involucraria Pere i la Corona d’Aragó, en aquest cas de forma decisiva: la croada albigesa.

800px-Katarer.jpg

El catarisme era una heretgia d’origen oriental, arrelada amb força a l’Occitània dels segles XII i XIII, que predicava una nova espiritualitat basada en la renúncia als béns materials i en una més gran austeritat que l’Església. El sector més radical no creia en Crist, a qui consideraven simplement un àngel bo. Els càtars també eren coneguts amb el nom d’albigesos, probablement perquè el primer bisbe càtar va ser el d’Albí. També eren anomenats els purs o els Homes Bons, per la humilitat que practicaven i l’estimació que els tenien. L’Església càtara s’organitzava en bisbes, perfectes (sacerdots) i diaques. La figura més important era la del perfecte, una mena de sacerdot que es dedicava sobretot a la predicació.

muret.jpgDe mica en mica, els càtars van estendre’s pels dominis de Pere el Catòlic i aquest es va trobar davant l’alternativa de respectar la crida del Sant Pare a la croada contra els albigesos (1209) o atendre les seves obligacions feudals envers els seus vassalls. Totes les accions diplomàtiques exercides personalment per Pere davant del cap croat Simó de Montfort, així com les realitzades pels seus enviats a Roma, van ser negatives.

Finalment, quan el comte de Tolosa va veure’s aïllat, sotmès a la pressió de Simó de Montfort, aquest va sotmetre’s al vassallatge perquè Pere comandés la defensa del territori. D’aquesta manera, el 13 de setembre de 1213, Pere va reunir el seu exèrcit davant Muret, al Llenguadoc, però la batalla ser ràpida. D’una banda es trobaven Simó de Montfort i l’exèrcit de Lluís VIII de França; de l’altra, la noblesa occitana recolzada per l’exèrcit de Pere el Catòlic. Un temerari Pere va posar-se a l’avantguarda dels seus homes, va ser ferit i va morir. L’exèrcit en conèixer la seva mort va lliurar-se a la fuga. La seva derrota tancava per sempre més les possibilitats d’expansió catalana per les terres occitanes.

Muret canviava per sempre la història de Catalunya. Una derrota, una més en la seva història, marcaria el pas a un període d’expansió mediterrània davant el tancament dels Pirineus, però aquestes grans hores catalanes que havien d’arribar s’havien cobrat un preu massa alt: la mort del somni d’Occitània i la cultura càtara.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús