Ramon Berenguer IV

Ramon Berenguer IV (1113-1162) va accedir al tron el 1131 a la mort del seu pare. El fill de Ramon Berenguer III i de la seva tercera muller Dolça de Provença tenia divuit anys quan va heretar els comtats catalans. D’altra banda, el seu germà, Berenguer Ramon havia rebut el patrimoni aportat per la seva mare, el comtat de Provença. Però el nou comte de Barcelona havia rebut molt més que un patrimoni, havia heretat una manera de fer política basada en la diplomàcia, els casaments i la guerra. Era un monarca format en la ideologia de l’Estat dinàstic. I aviat es donaria l’ocasió de posar en pràctica aquestes eines desenvolupades pel seu pare.

berenguer4.jpgEl 1134 moria el rei d’Aragó, Alfons el Bataller. Moria sense descendència, però no sense hereus: els regnes d’Aragó i Navarra passaven a mans dels ordres militars del Temple, l’Hospital i el Sant Sepulcre. El Bataller, igual que Ramon Berenguer III, el qual s’havia ordenat com cavaller templer, admirava la tasca dels ordres militars, però la noblesa aragonesa no va acceptar el testament reial. A més, aquesta decisió va tenir diferents efectes negatius pel regne d’Aragó. D’una banda, Navarra, tot aprofitant el buit de poder creat, va independitzar-se d’Aragó. D’altra banda, Alfons VII de Castella va envair Saragossa i la part aragonesa de la Vall de l’Ebre com a mesura de pressió per tal d’ampliar els seus dominis.

Davant la gravetat dels fets, la noblesa aragonesa, disconforme amb el testament d’Alfons el Bataller, va elegir com a nou rei un germà del finat monarca: Ramir el Monjo, bisbe de Roda-Barbastre. Ramir, gens interessat en la vida política, va mirar de negociar amb Castella i Navarra, mentre que el seu matrimoni amb Agnès d’Aquitània, de la casa de Tolosa, tenia com a resultat el naixement d’una nena, Peronella, que esdevenia l’hereva del regne (1136). En el context de l’articulació de l’Estat dinàstic, Peronella va convertir-se en l’objecte del desig de les cases reials peninsulars: Alfons VII de Castella i Ramon Berenguer IV van demanar la seva mà.

L’arquebisbe Oleguer i el gran senescal Guillem Ramon de Montcada van prendre un paper preponderant en les negociacions per part catalana i van aconseguir que, el 1137, Ramir donés la seva fill d’un any per esposa a Ramon Berenguer IV. Lògicament, el matrimoni no va realitzar-se fins a l’any 1151, quan la nena va arribar a la majoria d’edat. La sobirania aragonesa va ser traspassada al comte de Barcelona i Ramir va declarar nul•les les donacions fetes per ell sense consentiment del comte. Tanmateix, Ramir va retenir el títol de rei i el comte va rebre la nominació de “príncep dominador” d’Aragó.

Esponsales de Petronila y Ramón Berenguer IV - 1137.jpg

Encara, però, restava força tasca diplomàtica per portar a terme. Primer, els barons aragonesos van jurar-li fidelitat, el mateix que farien totes les viles importants del regne. A continuació, restava la part més complexa: aconseguir que els ordres militars renunciessin als seus drets i arribar a un acord de pau amb Castella per recuperar el territori ocupat. El 1140 va aconseguir-se un acord l’Ordre de l’Hospital, el 1141 amb el del Sant Sepulcre i el 1143 amb el del Temple. D’altra banda, les negociacions amb Alfons de Castella, el seu cunyat pel casament amb Berenguera, van desembocar en el Tractat de Carrión. En ell, el comte de Barcelona va retre homenatge al rei castellà a canvi de recuperar bona part del regne d’Aragó que havia estat ocupada per part dels castellans a la mort del Bataller. A més es convenia la unió dels dos regnes per tal d’atacar i repartir-se Navarra i l’ajut militar de Ramon Berenguer IV per a ocupar Almeria. L’Estat dinàstic donava els seus fruits.

La recentment creada Corona d’Aragó representava una mera unió dinàstica, no una fusió entre el regne d’Aragó i el comtat de Barcelona. Era un Estat compost, o confederació, en el qual els monarques eren a la vegada reis d’Aragó i comtes de Barcelona. Per tant, cada territori conservava les seves pròpies lleis i tradicions i els trets característics de la cultura i només compartien la figura del monarca, que portaria el títol de “comte-rei”. D’aquesta manera, Aragó s’assegurava la supervivència com a regne i evitava una possible absorció per part de Castella.

800px-Ramon_Berenguer_conte_Peronella_reyna.jpg

Així, solucionats els fronts aragonesos, el 1148, Ramon Berenguer IV va iniciar accions de guerra per expulsar els musulmans de Lleida i Tortosa. El primer objectiu va ser l’Ebre, amb caràcter de croada, participació genovesa i autorització papal. L’operació militar combinava l’atac naval i terrestre alhora. La ciutat va ser ocupada, segons sembla, el 31 de desembre de 1148. El següent objectiu, el 1149, seria Lleida. Així, amb la cooperació d’Ermengol VI d’Urgell, les forces de Ramon Berenguer IV van establir-se a Gardeny. Simultàniament eren atacades Fraga i Mequinensa. Lleida i Fraga van ser ocupades el 24 d’octubre. I poc després queia Mequinensa. Fins 1153, Ramon Berenguer va dedicar-se a acabar amb tots els reductes musulmans que restaven en territori català.

En aquest context, pel Tractat de Tudellén de 1151, Ramon Berenguer IV i Alfons VII de Castella es van repartir la Península. Als catalano-aragonesos els corresponien, per la seva futura conquesta, els territoris de València, Dénia i Múrcia, pels quals el comte-rei retria homenatge i jurament de fidelitat al rei de Castella. També va determinar-se una nova acció sobre Navarra. L’acord suposava el reconeixement implícit de la Serralada Ibèrica com a frontera entre les dues grans monarquies cristianes peninsulars.

Territorio_Ramon_Berenguer_IV.png

corona-aragon-edad-media-formacion-evolucion.jpg

D’altra banda, el 1151, va ser consumat el matrimoni entre Ramon Berenguer i Peronella d’Aragó, quan la reina tenia catorze anys i el comte trenta-set. De la seva unió van néixer set fills: Pere (mort infant), Ramon, Alfons (mort infant), Pere, Sanç, Dolça i Elionor.

El 1162, quan el comte es trobava a Borgo San Dalmazzo, al Piemont, camí d’una entrevista amb l’emperador Frederic Barbarroja, va emmalaltir i va morir. El seu testament deixava els comtats catalans i el regne d’Aragó al seu fill Ramon, el qual es canviaria el nom per Alfons, mentre que Pere, que es canviaria el nom per Ramon Berenguer, rebia la Cerdanya. S’iniciava una nova etapa en la història de Catalunya: el somni de l’Estat dinàstic dissenyat per Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV prenia forma amb l’arribada  al tron d’Alfons.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , ,

    Comentaris

    • Xaxo

      13/02/2012 - 14:25

      La Corona d’Aragó no va ser mai una confederació (terme modern), sinó que era un Regne de Regnes (a l’estil del Regne Unit), perquè es un “Estat” feudal, ni els reis tenien el títol de comte-rei. Eren reis i desprès tot lo demés.

    • Vicente Moreno Cullell

      13/02/2012 - 20:06

      Regne de regnes, confederació, Estat compost… són diferents maneres d’anomenar el mateix, un Estat dinàstic de caràcter feudal. I “comte-rei” és una denominació per explicar aquest sentit compost, rei d’Aragó i comte de Barcelona. Entenc que s’ha de ser curós en el llenguatge, però també hem de procurar fer-nos entenedors i no crec que en cap moment el fet d’emprar denominacions més o menys contemporànies resti veracitat al text. És més, els historiadors parlem contínuament d’edat mitjana quan aquest terme és una denominació historiogràfica artificial per dividir les etapes de la història.

    • Josep Maria

      14/02/2012 - 14:42

      En realitat, els reis de la Corona d’Aragó, eren els reis de Catalunya a partir d’Alfons I de Catalunya i II d’Aragó. Estrictament, el rei d’Aragó només era rei del regne d’Aragó i no pas de Catalunya, València, Mallorca, Sardenya, Nàpols i Sicília i, després, Navarra, perquè Aragó era un territori encara més petit que les actuals províncies de Saragossa, Osca i Terol. Catalunya era un regne diferent del d’Aragó perquè Aragó va ser un territori incorporat al comte de Barcelona, primer, i, després, al rei de Catalunya.

    • Vicente Moreno Cullell

      14/02/2012 - 16:51

      Josep Maria, no acabo d’estar d’acord. Una cosa és emprar l’expressió “comte-rei” i una altra parlar de “reis de Catalunya”. Estem davant d’un Estat dinàstic feudal i en aquest sentit sí que podem parlar de que el casal de Barcelona incorpora el regne d’Aragó als seus dominis. Ara bé, l’expressió correcta per a la Catalunya medieval és “Principat”, la reunió de comtats en un comte o príncep (en el sentit llatí de principatus, un territori en el qual el sobirà no en té un títol específic o és sobirà en funció d’un altre títol, en aquest cas el de comte de Barcelona), perquè Catalunya mai va constituir-se en regne. El monarca és rei d’Aragó i comte de Barcelona, amb totes les derivacions de sobirania territorial que això implica.

      Per entendre’ns: crec que és igual d’incorrecte parlar de reis de Catalunya en l’edat mitjana com de reis d’Espanya en l’època moderna (segles XVI i XVII). En el cas de Catalunya és més apropiat fer-ho de sobirans de la Corona d’Aragó, i en el cas d’Espanya hem de parlar de sobirans de la Monarquia Hispànica dels Àustries. No nego que es pugui fer servir aquesta denominació sempre que sigui des de la prudència i l’explicació correcta del terme. Mai hem de perdre de vista que són Estats compostos amb diferents legislacions i institucions. Per això considero que parlar de reis de Catalunya en el cas de la Corona d’Aragó, o de reis d’Espanya en el cas dels Àustries, implica una lectura política incorrecta de la realitat històrica que s’analitza.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús