Ramon Berenguer II el Cap d’Estopes i Berenguer Ramon II el Fratricida

Fruit de l’amor entre Ramon Berenguer I el Vell i la seva estimada Almodis de la Marca van néixer Ramon Berenguer II el Cap d’Estopes (1053-1082) i Berenguer Ramon II el Fratricida (1053-1097), germans bessons que a la mort dels seu pare heretarien íntegrament el seu patrimoni. Això sí, un patrimoni a compartir. El 1076, amb vint-i-tres ants, arribaven al poder i haurien de governar units segons el desig del seu pare. El vell comte no havia sabut veure l’antagonisme creixent que existia entre els bessons? Segurament, però va tancar els ulls trasbalsat com estava després de l’assassinat d’Almodis a mans del primogènit Pere Ramon. Mai podria imaginar el conflicte que es produiria i tampoc es trobava en posició per escollir un dels fills com a únic hereu ja que la crisi podia haver esclatat molt abans.

En principi, l’únic problema que representava aquest govern conjunt era econòmic: quin havia de ser el repartiment dels diners que arribaven des d’Al-Àndalus? Va costar, però el 1079 els dos germans van arribar a un acord sobre les pàries, un compromís que arribava després de grans discussions. I és que la capacitat d’ambdós germans per entendre’s cada vegada es trobava més debilitada. Tot i això, Berenguer Ramon sempre va considerar-se defraudat per l’entesa ja que considerava que el seu germà coregnant sempre gaudia d’una certa preeminència.

El, 1078, el Cap d’Estopes s’havia casat amb Mafalda de Pulla-Calàbria. D’aquest matrimoni van néixer tres fills: Almodis (recuperant el nom de l’àvia), Mafalda i l’Infant i futur comte de Barcelona Ramon Berenguer III. El casal de Barcelona ja tenia un hereu. Quina seria la reacció de Berenguer Ramon, encara solter i sense descendència?

Rotlle-genealogic-ramon-berenguer-II-de-barcelona.jpg

Ramon Berenguer II

La crisi política esclataria, el 1082, amb l’assassinat de Ramon Berenguer II a Gualba, mentre el Cap d’Estopes es dirigia de Barcelona a Girona. Uns desconeguts, potser els propis acompanyants del comte, van matar-lo a instàncies, possiblement, del seu germà Berenguer Ramon II que des d’aquell dia es guanyaria el sobrenom d’“el Fratricida”. En córrer la notícia tothom va girar la mirada cap a Berenguer Ramon. Potser ell no havia estat l’autor material del regicidi, però tampoc hi havia dubtes que els esbirros que havien liquidat el comte estaven al seu servei.

Tanmateix, la manca de proves va permetre que Berenguer Ramon governés els comtats. Ara bé, la preponderància barcelonina va veure’s greument amenaçada per aquesta crisi. Així, Carcassona i el Rasés van deixar de ser patrimoni dels comtes de Barcelona per passar a la casa dels Besiers, els quals argumentaven que defensaven el territori de les urpes de Fratricida per entregar-lo a Ramon Berenguer III quan aquest assolís la majoria d’edat. Però aquest només va ser el primer desafiament de la noblesa.

L’autoritat del Fratricida va ser greument qüestionada pels altres comtes i magnats catalans, els quals van unir-se al voltant de la figura del comte Guillem Ramon de Cerdanya, el qual, casat amb Sança, filla de Ramon Berenguer I el Vell, va rebre la tutoria del fill del Cap d’Estopes el 1085. Ara bé, Guillem Ramon de Cerdanya era un home ambiciós i el seu objectiu no era només tutelar els comtats fins a la majoria d’edat del primogènit, sinó exercir com a autèntic sobirà dels territoris catalans.

Així, el 1086, davant el desafiament a l’autoritat comtal que protagonitzava Guillem Ramon de Cerdanya, d’altres famílies de la noblesa van alinear-se amb el Fratricida per evitar una guerra civil que hauria desviat el veritable objectiu de la política comtal: Al-Àndalus. Els Montcada, els Cabrera, el bisbe d’Osona, els Queralt, els Cardona… tots van mostrar-se partidaris de l’entesa. Només després de llargues negociacions Berenguer Ramon va poder recuperar el seu estatus: mantindria el poder i esdevindria el tutor del seu nebot, però només durant onze anys, els que quedaven perquè Ramon Berenguer III assolís la majoria d’edat. Arribats a aquest moment, el Fratricida li traspassaria el poder. Sembla ser que també van exigir-li que es mantingués solter.

Deslliurat momentàniament dels problemes amb la noblesa feudal, Berenguer Ramon va poder dedicar-se a governar i a liderar la lluita contra els sarraïns. La lluita contra els musulmans a la recerca de pàries van portar-lo a establir aliances amb altres senyors de la frontera musulmana com al-Munḏir de Lleida i Tortosa. L’objectiu era Saragossa, però allà va topar amb el Cid Campeador, Rodrigo Díaz de Vivar, aliat del cabdill Aḥmad ibn Yūsuf al-Musta’īn en el seu intent per derrotar València.

Berenguer Ramon II i el Cid van topar diverses ocasions, però la més important va produir-se al pinar de Tévar, a Morella, el 1090. El comte de Barcelona va ser derrotat i fet presoner juntament amb molts dels seus cavallers, d’entre els quals destacava la figura de Guerau Alemany de Cervelló. El conflicte va acabar amb la fixació d’un rescat per vuitanta mil marcs d’or de València, quantitat que el comte va haver de pagar per la seva llibertat. Igualment, i amb l’objectiu d’arribar a una entesa amb el Cid, Berenguer Ramon va pactar el casament de la filla del Cid, Maria Rodríguez de Vivar, amb el seu nebot Ramon Berenguer III.

Superat el conflicte amb el Cid, Berenguer Ramon va projectar l’ocupació de Tarragona amb l’objectiu de recuperar-la com a seu de l’església catalana. Així, el Fratricida va aconseguir del papa Urbà II, l’any 1091, la separació de Narbona i la restauració de l’arquebisbat de Tarragona, al qual s’assignaven tots els bisbats catalans més Ribagorça. Berenguer d’Osona se’n faria càrrec de l’arquebisbat. Amb aquesta maniobra, a la independència política ara s’hi afegia la religiosa, però encara restava molta feina per fer a Tarragona, en aquells moments un munt de rues amb entitat jurídica religiosa, poc més.

Abans de completar el seu govern, el grup contrari al Fratricida va incrementar la seva pressió sobre el comte. Finalment, i davant la gravetat de les seves insinuacions, Berenguer Ramon II va acceptar de sotmetre’s a judici per la mort del seu germà. Aquest judici s’havia de realitzar en una cort neutral i va escollir-se la d’Alfons VI de Castella. Declarat culpable, el 1097 desapareix de la documentació i de la història. Segons els Gesta comitum, esdevingut mut, va morir a Jerusalem com a pelegrí, però ni tan sols podem confirmar l’any.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús