Ramon Berenguer I el Vell

El comte Berenguer Ramon el Corbat va morir jove, el 1035, abans d’arribar als trenta anys. El seu testament, coherent amb el període, va repartir els dominis: el fill primogènit, Ramon Berenguer, de només onze anys, rebia l’extingit comtat de Girona i la part del de Barcelona situada a l’esquerra del Llobregat; el segon fill, Sanç Berenguer, assumia el control de les terres esteses entre el Llobregat i les terres sarraïnes, amb capital a Olèrdola; el tercer fill, Guillem Berenguer, nascut del segon matrimoni amb Guisla de Balsareny, va heretar el vell comtat d’Osona, que havia de governar conjuntament amb la seva mare mentre aquesta no tornés a casar-se. És a dir, el testament de Berenguer Ramon I no va afavorir la recuperació del poder comtal i va contribuir a la inestabilitat feudal.

ramon-berenguer-I-de-barcelona.jpg

Ermessenda de Carcassona, vídua de Ramon Borrell, amb més de seixanta anys, i com a conseqüència del testament del seu marit, conservava el condomini de tots els comtats a més de les seves possessions personals. A més, com que els hereus comtals encara eren uns infants, l’avia Ermessenda va haver d’exercir el govern efectiu del comtat de Barcelona com a tutora del seu nét Ramon Berenguer I, comptat amb la col·laboració de les mateixes personalitats que en l’època anterior, el seu germà Pere i l’abat Oliba. És a dir, Ermessenda era la sobirana real del territori català.

Ramon Berenguer I va casar-se molt jove, amb només setze anys, amb Elisabet de Gascunya, la néta del comte Ramon I de Narbona. Corria el 1039. Tot i la tutela d’Ermessenda, el jove comte aviat va intentar exercir el govern sobre els seus territoris recolzant-se en la noblesa, però l’avia no veia preparat el seu nét i així van iniciar-se les primeres friccions.

La guerra amb Al-Àndalus, però, va permetre una certa treva en el conflicte que s’apropava. Els sarraïns estaven realitzant incursions en les terres del seu cosí Ermengol d’Urgell i l’exèrcit comtal va haver d’intervenir (1041). A més, Mir de Geribert dominava Olèrdola en detriment de Sanç Berenguer i Ramon Guifred, comte de Cerdanya, atacava les terres d’Ermengol d’Urgell i Ramon Berenguer. La inestabilitat feudal era un fet. La rebel·lió de Mir Geribert va resoldre’s amb la renúncia de Sanç al comtat (1049) perquè Ramon Berenguer se’n fes càrrec i posés fi, el 1059, a la rebel·lió nobiliària. Igualment, Guillem va renunciar al comtat d’Osona en favor del comte de Barcelona (1054).

D’altra banda, el 1041, l’àvia Ermessenda va refugiar-se a Girona, a casa del seu germà Pere. En l’antic comtat de Girona Ermessenda va exercir una senyoria quasi absoluta sobre el territori. Però els conflictes entre àvia i nét van ser un fet recorrent, agreujats per la posició poc sòlida de Ramon Berenguer com a conseqüència del repartiment propiciat pel testament del seu pare. Una vegada més, la mà de l’abat Oliba va ser decisiva. Ell va fer possible el retrobament entre àvia i nét, els quals, el 1043, van fer les paus en pactar una avinença que deixava Ermessenda com a mestressa de les terres gironines.

El 1050 moria Elisabet de Gascunya, amb qui Ramon Berenguer havia tingut quatre fills. El comte aviat es casaria amb Blanca de Narbona, però un any després va repudiar la seva nova muller. Enamorat d’Almodis de la Marca, dama lligada a la noblesa de Carcassona, Ramon Berenguer, en un episodi propi de la millor narració trobadoresca, va raptar Almodis per convertir-la en la seva dona el 1052.

169929634.jpg

Almodis de la Marca era una dona amb tota una història al seu darrere: casada amb Hug de Lezignan, va ser repudiada pel seu marit; aleshores va tornar a casar-se amb Ponç de Tolosa, amb qui havia tingut quatre fills. Raptada per Ramon Berenguer, va abandonar el seu marit per casar-se amb el comte de Barcelona. S’entén així que l’àvia Ermessenda no estigués gens d’acord amb la nova situació. A més, àvia i nét ja no podien comptar amb la mediació de l’abat Oliba, mort el 1046, ni del bisbe Pere de Girona, desaparegut el 1050.

La resposta d’Ermessenda als actes de Ramon Berenguer va ser l’enfrontament directe: fent ús de les seves poderoses influències en el terreny eclesiàstic, especialment la de l’arquebisbe de Narbona, l’àvia va aconseguir que Roma excomuniqués Ramon Berenguer i Almodis. El trencament entre àvia i nét semblava definitiu, i la posició del comte de Barcelona s’afeblia com mai hagués suposat.

Ara bé, gràcies a la crisi, Ramon Berenguer s’havia convertit en un home d’Estat i va saber jugar les seves cartes. Morts els antics consellers, el comte va buscar la col·laboració de Guillem, el nou bisbe de Vic, el qual, amb molta paciència, va aconseguir que àvia i nét arribessin a una nova entesa el 1057. Aquesta vegada, una anciana Ermessenda va renunciar als seus drets i va aconseguir del papat la fi de les excomunions. Ramon Berenguer havia recompost el nucli central dels comtats: Barcelona-Girona-Osona. Consolidada la seva posició havia arribat l’hora de portar a terme el seu projecte polític, fonamentat sobre tres eixos: la guerra als musulmans, la feudalització i la consolidació del casal de Barcelona.

La guerra a Al-Àndalus va ser fonamental. En la dècada dels anys 1050, Ramon Berenguer va fer avenços importants en el projecte d’expansió territorial: Tamarit (1050), Granyena (1054) o Tàrrega (1057) van engrandir els seus dominis. En paral•lel, el comte va promoure la repoblació de la Conca de Barberà i del camp de Tarragona. El 1063, després d’una llarga campanya, tota la Baixa Ribagorça estava en mans comtals i s’instauraven els castells defensius a la frontera.

Ramón_Berenguer_con_sus_armas_personales_-_Cruz_de_San_Jorge.jpg

Així, la riquesa andalusí es convertia en un objectiu prioritari i un dels factors de la revolució política del període: la feudalització. És el moment de la fixació dels tributs, les pàries, que consolidarien les formes de vida de la noblesa feudal: s’estava instaurant la maquinària política i administrativa del feudalisme. Ramon Berenguer s’assegurava així la fidelitat de la noblesa, que entrava en la cort. S’instauraven els vincles de fidelitat personal i els feus (béns privats lliurats pels senyors als vassalls mitjançant els juraments de fidelitat). L’estructura de la Catalunya feudal estava prenent forma, un ordre feudal dominat pel comte de Barcelona. És el temps dels castells, dels castlans, un dels hipotètics orígens del nom “Catalunya”.

I finalment, l’hegemonia política del casal de Barcelona: Besalú (1057), Urgell (1063) i Empúries (1067) van signar pactes jurídics que així ho establien mitjançant el vassallatge. Però no només això, Ramon Berenguer, enriquit per les pàries, va poder comprar dos comtats del Llenguadoc: Carcassona i els Rasés. L’hegemonia política de Barcelona i l’inici de la revolució feudal comportava un retorn als orígens per tancar una etapa, l’etapa del projecte polític iniciat Guifré el Pelós, mitjançant un retorn als territoris originals.

ramon 2.jpg

Ara bé, la cúspide del projecte polític de Ramon Berenguer va comportar un nou conflicte familiar. Quan semblava que la crisi que havia envoltat les figures d’Almodis i Ermessenda ja havia cicatritzat, el fet que els nous comtats fossin posats a nom de Ramon Berenguer II, un dels fills bessons del comte i Almodis de la Marca, va ser un insult per a Pere Ramon, el primogènit, el fill del matrimoni entre Ramon Berenguer i la desapareguda Elisabet de Gascunya. Aquest, en un gest d’ira, va degollar Almodis, a la qual culpava de la seva posició secundària a la cort en benefici dels bessons. Va ser la tomba política de Pere Ramon i l’inici de la decadència del comte.

La mort de l’estimada, la dona per la qual s’havia jugat tot el que tenia en la seva lluita amb Ermessenda va ser un cop duríssim. El 1076, després de trenta-nou anys de govern, Ramon Berenguer moria. Però un darrer gest polític en la construcció de la nació catalana encara estava per ser desvetllat: tots els seus dominis, sense excepció, van passar als seus fills bessons, nascuts del matrimoni amb Almodis: Ramon Berenguer II el Cap d’Estopes i Berenguer Ramon II el Fratricida. Després d’anys de vinculació a la tradició carolíngia de fragmentar l’herència, ara el patrimoni comtal restava unit. Era el darrer gest de la revolució política feudal que el comte havia protagonitzat.

tumba ramon berenguer I.jpg

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús