Lluís Dalmau: La Verge dels Consellers

L’introductor dels models de la pintura flamenca a la Corona d’Aragó va ser el valencià Lluís Dalmau amb La Verge dels Consellers (1443-1445). Hi ha constància que el pintor va viatjar el 1431 a Flandes a comprar tapissos per ordre del rei Alfons el Magnànim, el monarca humanista de la Corona d’Aragó, i també s’ha especulat amb una coincidència a Castella amb Jan van Eyck ja que La Verge dels Consellers copia alguns dels seus models sobre la cultura cortesana borgonyona, trobada que d’altres historiadors no descarten que es produís durant el periple flamenc de Dalmau.

Tot i això, cal tenir en compte que l’obra i les influències flamenques no van tenir una gran transcendència en la pintura catalana. Podríem afirmar que el cas de Dalmau va ser excepcional, un episodi aïllat dins de l’evolució de la pintura gòtica catalana.

L’origen de l’obra el trobem en un encàrrec que el Consell de Cent de Barcelona va realitzar a Dalmau el 1443 perquè aquest pintés un retaule per a la capella de la Casa de la Ciutat. D’aquest retaule se’n conserva un dibuix al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) que ens permet conèixer la traça completa de l’obra ja que, desgraciadament, no es conserva la predel•la del retaule. L’existència d’aquesta obra és fruit del desig d’immortalització dels cinc membres del Consell Executiu del Consell de Cent.

Dalmau_Mare_de_Deu_dels_Consellers.jpg

La pintura s’emmarca en un guardapols amb forma d’arc apuntat. Dalmau introdueix aquí la pintura a l’oli, tot i que sense renunciar a la tradicional tècnica del tremp. És així com, en el context català de l’època, aquesta obra va esdevenir profundament innovadora, tant pel seu format com per la seva execució tècnica, presentant un evident predomini del color sobre el dibuix, introduint una gran riquesa cromàtica, com és característic en la pintura gòtica flamenca del segle XV. Una altra característica destacada és la recerca del màxim realisme en la representació de les figures.

La Verge dels Consellers és una composició simètrica, articulada al voltant de la figura central de la Mare de Déu i el nen Jesús. Així, els grups de personatges que es representen a cada banda de la Mare de Déu són gairebé idèntics.

Al centre trobem la figura de la Verge asseguda en un tron magnífic sostingut per quatre lleons i adornat amb estàtues de profetes i dosserets de traça gòtica. Sobre el mantell fosc de la Mare de Déu ressalta la figura blanquinosa del nen Jesús representat nu. Entre les finestres del fons trobem a dos grups d’àngels cantors mentre que en els laterals se situen els sants que presenten als consellers.

A la dreta del tron podem observar Santa Eulàlia, patrona de la ciutat de Barcelona, representada amb la palma i la creu del martiri, acompanyada per tres dels consellers de la ciutat. A l’esquerra del tron, trobem Sant Andreu, també representat amb la creu martirial, acompanyat per dos consellers. Les figures dels consellers es presenten agenollades en actitud d’oració, amb la postura típica dels donants en la pintura flamenca, i amb una evident intencionalitat de retrat en els rostres. Els cinc consellers d’aquell any (Johan Lull, Francesc Llobet, Mosen Johan de Junyent, Ramón Saavall i Antoni de Vilatorta), retratats del natural, es representen a la mateixa escala que la Mare de Déu i els sants, vestits amb la gramalla característica dels seus càrrecs.

Al fons, una magnífica arquitectura goticista amb voltes de creueria i arcades obertes a través de les quals es veuen cors que entonen càntics i un paisatge de clara influència flamenca. L’enrajolat del terra, emprat com a recurs per a crear sensació espacial, així com el paisatge que es pot observar a través de la finestra són traduccions directes dels models que abans havia utilitzat el mestre flamenc Jan van Eyck. L’eficàcia il•lusionista de l’espai figuratiu és indubtable.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , ,

    Comentaris

    • Arqueòleg Glamurós

      20/01/2012 - 20:57

      Wei! Feia temps que no em passava pel teu blog i veig que estàs ben immers en la medievalitat catalana! I que t’has obert a l’art! Ben fet! El romànic i gòtic català no tenen paral·lel en qualitat (o ben pocs).

    • Antoni

      21/01/2012 - 21:39

      Quan hom veu aquestes obres d’art se’n dóna compte del dolents que són els pintors d’avui en dia.

    • Vicente Moreno Cullell

      22/01/2012 - 13:24

      @ Arqueòleg,

      Sempre ets benvingut! La veritat és que porto uns dies molt medievalistes (i els que vindran). S’ha de compensar una mica que la gran majoria d’entrades són de moderna i contemporània… i els tresors de la Catalunya medieval romànica i gòtica mereixen sempre un record!

      @ Antoni,

      Sempre que algú diu allò de “qualsevol temps passat va ser millor” s’ha de respondre que és mentida, que en realitat va ser un temps diferent. I segurament una de les millor metàfores sobre aquest raonament la trobem en la pel•lícula de Woody Allen “Midnight in Paris”, farcida de personatges que des del passat pensen sempre que el temps anterior va ser el bo. Vivim els temps que ens toca viure i els hi hem de treure- tot el suc, aprofitant-nos de l’herència cultural del passat.

      Ara bé, en el cas de l’art aquesta màxima se’m fa molt difícil de defensar. No vull desmerèixer els mèrits dels pintors del segle XX, que n’hi ha de molt bons, però quan mires cap enrere i veus les joies dels segles XV, XVI, XVII, XVIII i XIX i les compares amb algunes coses que es pinten avui dia és ben cert que no pots deixar de pensar “ja no es pinta com abans”. I això es pot aplicar també a l’arquitectura i l’escultura. Són els nostres temps i els hem d’acceptar, i per sort els tresors de l’art passat sempre ens acompanyaran.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús