Els Estats Units durant la Guerra Freda: evolució econòmica

La Segona Guerra Mundial va constituir per als Estats Units una bona conjuntura econòmica. Un cop finalitzat el conflicte, els EUA no només emergien com a Estat hegemònic del bloc capitalista, sinó que també eren el país més ric. El creixement va quedar reflectit tant en l’augment del PIB (de 95.000 a 215.000 milions de dòlars) com en la vertiginosa disminució de l’atur. A més l’Estat nord-americà va beneficiar-se del fet de no ser un escenari directe de la guerra, no haver patit destruccions al seu territori ni haver de fer front a un nombre de víctimes comparable a l’europeu o al soviètic.

Així, l’economia nord-americana va sortir reforçada de la guerra. La despesa pública requerida per l’esforç bèl·lic havia comportat el finançament de la producció industrial i la consecució de la plena ocupació. Per evitar que la desmobilització de les tropes provoqués un atur sobtat després de la guerra, el president Truman va aplicar un programa de construcció d’obres públiques i d’augment del dèficit pressupostari. Va ser una política econòmica força similar a la del New Deal del període de la Gran Depressió. Tot i l’èxit en la contenció de l’atur, aquestes mesures van derivar a llarg termini en un considerable augment de la inflació.

Des de la postguerra i fins a la crisi econòmica mundial de 1973, l’economia nord-americana va continuar creixent i modernitzant-se. Així, la pau va esquivar la temuda recessió, donant pas a un període de creixement continuat. Tanmateix, la seva privilegiada posició de sortida feia que aquest creixement resultés inferior al que presentaven economies en reconstrucció com França, Alemanya o el Japó.

Us_unemployment_rates_1950_2005.png

Les causes de l’expansió econòmica dels Estats Units hem de cercar-les en l’augment continuat de la productivitat i en el creixement de la renda, fet que a la seva vegada va  permetre l’increment del consum intern. Igualment, tant el Pla Marshall com la participació en la Guerra de Corea van permetre l’estimulació de determinats sectors productius i financers de l’economia nord-americana. En l’àmbit intern, les facilitats creditícies van afavorir el mercat immobiliari i la venta de béns de consum (automòbils, electrodomèstics, etc.) que van proliferar gràcies a la reconversió de les indústries de guerra.

Una part important de l’èxit econòmic dels Estats Units en els trenta gloriosos va ser deguda a l’esforç en innovació científica i tècnica. Les innovacions, a més, van tendir a difondre’s cada vegada amb més rapidesa. De la mateixa manera, la millora de les tècniques publicitàries va ajudar a l’increment del consum. A més, gràcies a les continuades inversions dels governs, la població va poder mantenir la seva capacitat adquisitiva.

En els anys seixanta, la política econòmica dels governs demòcrates de Kennedy i Johnson va orientar-se cap a l’augment del creixement i la millora de la protecció social en el marc d’una política keynesiana. Aquest període va comportar una gran expansió fins arribar a taxes de creixement anual properes al 7%. El nivell de vida dels ciutadans nord-americans va millorar fins a límits insospitables pocs anys abans. Van ser els anys en els quals l’American Way of Live va viure el seu màxim esplendor.

historiaeconomiaestadosunidos.jpg

Ara bé, en la dècada dels setanta, i en el context de la crisi econòmica mundial derivada de la crisi del petroli de 1973, l’economia nord-americana va començar a presentar símptomes d’esgotament. L’augment de les importacions va deteriorar la balança comercial, i el dèficit públic va disparar-se com a conseqüència de la despesa militar provocada per la cursa armamentística i els conflictes de la Guerra Freda. Això, sumat als problemes financers (excés de crèdit, descens de les borses, etc.) va obligar al president Nixon a devaluar el dòlar.

Amb el retorn dels republicans a la Casa Blanca en els anys vuitanta la situació econòmica va millorar, almenys en teoria. La política neoliberal instaurada per Reagan va permetre un creixement important, però sobre una base inestable: la negació del keynesianisme. La disminució de la despesa pública i dels impostos aplicada pels neoliberals es basava en la hipòtesi que si la ciutadania pagava menys impostos això comportaria un increment del seu poder adquisitiu que reactivaria l’economia.

D’aquesta manera, la reducció d’impostos i l’aprimament de l’Estat, units a l’increment del pressupost militar, van derivar en un nou cicle expansiu de l’economia nord-americana, però també van agreujar el dèficit públic. A més, per a compensar la manca d’ingressos estatals, les prestacions socials van veure’s reduïdes, fet que va perjudicar les capes més pobres de la societat. A més, les diferències en els ingressos entre les diferents classes socials van anar accentuant-se en perjudici dels sectors més fràgils. S’havia iniciat una etapa econòmica expansiva, però a la vegada s’havien introduït les bases per a la següent crisi financera del capitalisme, que esclataria el 2008.

Comparteix

    Etiquetes: , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús