Leonardo da Vinci: La Verge de les Roques

Arquetipus del geni del Renaixement, Leonardo da Vinci (1452-1519) va ser l’encarnació de l’artista total dels segles XV i XVI, aquell que dominava l’arquitectura, l’escultura, la pintura, el dibuix… però també les ciències del seu temps. La seva llegenda arriba als nostres dies envoltada pel misteri i la fascinació.

Entre 1483 i 1486, durant la seva estància a Milà, residint a la cort del seu protector Ludovico el Moro, Leonardo va pintar La Verge de les Roques (La Vierge aux rochers), primera pintura milanesa, una de les obres cabdals del classicisme renaixentista i primer assaig que l’artista va provar amb la tècnica de l’sfumato, tot eliminant els contorns nítids de les línies per difuminar-los en una espècie de boira. L’obra original avui es pot contemplar al Museu del Louvre de París, tot i que existeix una segona versió que es conserva a la National Gallery de Londres.

Leonardo_da_Vinci-La_Virgen_de_las_Rocas-Museo_del_Louvre.jpg

La Verge de les Roques, versió conservada al Museu del Louvre de París

Da Vinci s’enfronta aquí amb el debat teològic de la trobada entre el nen Jesús i el nen Joan el Baptista en presència de la Verge. El simbolisme i el joc compositiu i de representació destaquen per la seva ambivalència. La Mare de Déu, els nens (Jesús i Sant Joan) i l’àngel formen un esquema compositiu tancat, una piràmide, un triangle pràcticament equilàter, en l’interior del qual es desenvolupa un subtil diàleg de mans i mirades. Però, segur que l’àngel és un àngel? Dubtem perquè no trobem les ales que tradicionalment l’identifiquen. La Verge és realment la Mare de Déu? Dubtem perquè no hi ha l’aureola. I qui és realment el nen Jesús en aquest quadre? Dubtem perquè ambdós nens se’ns presenten amb una aparent igualtat.

En un ambient absolutament innovador, tot el grup es troba envoltat per la llum misteriosa que sorgeix de la gruta, símbol geològic de la Terra, la mare per excel·lència. La gruta, però, sempre és un paisatge sempre difícil d’interpretar i obert a nombroses lectures. La gràcia i l’expressivitat dels personatges, la difuminació dels contorns, la gradació lumínica i, al mateix temps, la perfecció del dibuix, reflectida en els detalls com ara els lliris del primer pla, ens posen en contacte amb el millor Leonardo, aquell que rescata les tradicions de la Itàlia del Quattrocento i les recrea mitjançant un nou llenguatge.

Leonardo_da_Vinci-La_Virgen_de_las_Rocas-National_Gallery.jpg

La Verge de les Roques, versió conservada a la National Gallery de Londres

En la versió de Londres, els personatges ja es presenten sense possibilitat d’errors interpretatius ni lectures secretes: l’àngel és un àngel amb les seves ales, la Verge és la Mare de Déu amb la seva aureola, Sant Joan presenta els seus signes d’identitat i el nen Jesús és definit per la seva aureola divina. El misteri, però, no ha desaparegut totalment: sempre ens quedaran les roques i el seu valor simbòlic. Un enigma obert a la interpretació.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , , ,

    Comentaris

    • Àngel Daniel

      03/01/2012 - 12:52

      Pots identificar-me el paisatge rocós? Segur que és milanès? Interessant entrada, però massa acadèmic, pur lleixiu.

    • Vicente Moreno Cullell

      03/01/2012 - 13:56

      Àngel Daniel, suposo que et refereixes a la teoria de l’historiador José Luis Espejo segons la qual Da Vinci va viatjar a Montserrat a la recerca d’uns suposats orígens catalans i va prendre notes del paisatge per a la realització d’aquest quadre (i d’altres). No tenim cap prova documental del viatge ni de que aquestes muntanyes siguin les de Montserrat, però, per què no? En qualsevol cas, aquest és un més dels misteris que envolten la figura del geni. No crec que afecti en res a la lectura interpretativa, un tant hermètica, que es pot fer de l’obra.

      D’altra banda, en cap cas s’afirma que ens trobem davant d’un paisatge milanès, sinó que Leonardo va realitzar la pintura quan es trobava a Milà a la cort de Ludovico el Moro, el seu mecenes del període, fet sobradament documentat.

      També hem de tenir em compte que la utilització de la gruta, les muntanyes i les roques no és quelcom exclusiu de Da Vinci, sinó que aquestes són un símbol que ens assenyala l’origen geològic de la terra, una mena d’úter que ens indicaria l’origen del món, i que va ser emprat per molts autors. I cal tenir present que els autors del Renaixement no són naturalistes ni realistes. Sincerament, amb les investigacions que tenim a la nostra disposició jo no posaria la mà al foc per la teoria de Montserrat, però tampoc la descartaria. A més, des del punt de vista català li afegeix un punt d’interès a l’obra. Això sí, insisteixo en què la qüestió del paisatge, sigui o no sigui Montserrat, em sembla secundària a l’hora de realitzar l’anàlisi de l’obra i per això m’he centrat en les figures i el debat teològic que amaguen.

    • Antoni

      03/01/2012 - 19:33

      Les roques, siguin o no Montserrat, no tenen cap importància. El que és ben cert és que totes dues versions són unes impressionants obres d’art. Jo prefereixo, altrament, la primera, la del Louvre. Senyor Daniel, el pur lleixiu és l’art modern, ho sento.

    • Monica

      03/01/2012 - 22:15

      Penso que l’escenari rocós hi figura per alguna raó. Pot ser que Leonardo ens estigui dient la vida, la creació, les criatures ja hi eren i molt abans que quan les sagrades escriptores cristianes ens diuen que va néixer Jesús. Molt abans també de la creació oficial de la terra pel Déu cristià.

    • Vicente Moreno Cullell

      04/01/2012 - 08:27

      Monica, per descomptat que el paisatge rocós té la seva importància, és més, per això feia el símil amb l’úter que dóna la vida. És una qüestió secundària a l’hora de realitzar l’anàlisi de l’obra perquè considero que el debat teològic i la simbologia hermètica que amaga el quadre passen al davant, però això no li resta gens del seu simbolisme. El que sí que és totalment irrellevant és el fet que aquest paisatge sigui Montserrat, una altra muntanya que no s’ha identificat o el fruit de la imaginació de Da Vinci (que seria l’opció més versemblant).

    • Carles Bosch

      04/01/2012 - 15:24

      Però que en sou d’indocumentats! I tant que és Montserrat! Que no sabeu que, com diu el gran Jordi Bilbeny, Da Vinci també era català, com Colom, Cervantes, Hernan Cortes, Garcilaso de la Vega, Santa Teresa d’Àvila, Marco Polo o la Mula Francis. Déu meu, quin personal que tenim en aquest país. Ja cansa!

    • Vicente Moreno Cullell

      04/01/2012 - 21:18

      Benvolgut Carles, si vols creure’t les mentides del l’encantador de serps de la pseudohistoriografia catalana és el teu problema, jo no perdré ni un segon més del meu temps en un personatge desacreditat i que només sap fonamentar la seva feina en la manipulació, el fanatisme, el victimisme i l’insult.

    • Àngel Daniel

      04/01/2012 - 23:04

      Veig que li tens fòbia a en Jordi Bilbeny, serà que et posa nerviós el què diu. Almenys ell INVESTIGA, contrasta, es fa preguntes i és qüestiona les coses, ah i aporta MILERS DE REFERÈNCIES. NO REFREGEIX com verídics els llibres inventats de la Inquisició castellana. Què has aportat tu a la historiografia mundial que no sigui un blog tret de l’enciclopèdia Espasa més franquista?? Criticar les investigacions d’algú sense llegir-lo i sense contrareplicar-lo és FONAMENTALISME HISTÒRIC. DOGMA CASTELLÀ.

    • Marta López

      05/01/2012 - 14:11

      Les fantasies pancatalanistes que escampen alguns pseudohistoriadors són nocives per a la historiografia catalana i no ajuden gens a que se’ns pregui seriosament. Vist des del meu punt de vista, no veig gaires diferències entre els Pío Moa de la caverna hispànica, els Jordi Bilbeny de la caverna catalana o els revisionistes de l’extrema dreta europea que neguen l’Holocaust. Són la mateixa escombraria amb diferent vestit. Senyors, una mica de rigor no fa cap mal.

    • Marc Herrera

      19/08/2014 - 11:08

      Aviam, menys apasionament i més raonament. Que només és història i tot és possible en aquest món. Crec que esteu equivocats tots dos en barrejar història i política. Son fets que varen succeir fa molts segles i només es tracta de dilucidar si la censura hi va tenir un paper en tot plegat. Per sort, en aquest cas Leonardo no és castellà, o sinó acusarien Bilbeny de voler acabar amb la història de Castella, quan l’únic que fa és recuperar la que ens varen pendre als catalans pel fet de perdre l’imperi. Com sabeu, en aquells temps, les cases reials estaven molt relacionades en aquella època i la casa reial catalana ocupava mitja Itàlia o més, perque ara ja cal questionar també el que ens han explicat sobre aquest punt. Aviam, les dades que aporten Bilbeny, Racionero i Espejo sobre Leonardo son molt convicents, especialment tot el que refereix a l’escut d’armes, la relació directa i íntima de l’artista amb els Borgia i la seva protecció davant la inquisició, el fons negre de la Gioconda de El Prado per esborrar Montserrat, etc. I les dades que aporta Bilbeny, encara inèdites sobre Leonardo della Rovere, el veritable Leonardo, ja son bastant concluents. Si una cosa te Bilbeny és que quan agafa un personatge falsificat, troba qui és el veritable i tanca el tema, com ha passat amb Colom. Segurament les dades sobre Leonardo della Rovere les veurem ampliades al segon documental, quan es construirà el veritable Leonardo. Us recomano un video que hi ha al Youtube amb una conferència seva sobre el tema de Leonardo della Rovere. L’acadèmia ha comès una errada molt gran tots aquesta anys que li pot costar el descrèdit en un país com el nostre, amb una història tan maltractada per la censura inquisitorial: L’errada ha estat interpretar les dades de manera ingènua, sense tenir en compte que durant pro de cinc segles, la Santa Inquisició, a més de cremar persones, llibres i mapes de tota mena, manipulava dades en el seu interès i el de la corona. Greu errada, sí senyor. Em sembla que les noves generacions d’historiadors hauran de fer una bona revisió del que s’ha donat per cert.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús