La repressió de la immigració durant el franquisme

Existeix un cert discurs, afortunadament més polític que historiogràfic, que acostuma a relacionar la immigració peninsular del segle XX amb una suposada política franquista per inundar Catalunya de persones procedents d’altres indrets d’Espanya i diluir així la seva personalitat nacional. Desgraciadament, aquest discurs, que va acompanyat d’un cert menyspreu de la figura de l’immigrant, encara avui està incrustat en la memòria d’alguns catalans i ignora dos fets fonamentals: d’una banda, el drama que van patir els immigrants a l’hora d’instal·lar-se i integrar-se en la societat d’acollida, i de l’altra, el seu paper fonamental en el sistema reproductiu català contemporani. Però, a més, respon a una percepció sense cap fonament històric perquè la realitat és que el franquisme va ser contrari, almenys durant el llarg període de l’autarquia (1939-1959), a permetre cap desplaçament intern o extern de població.

D’aquesta manera, els ajuntaments franquistes molts cops van respondre davant del fenomen de la immigració amb deportacions cap al lloc d’origen com es pot observar en el següent document de l’Ajuntament de Sabadell el 1944:

El esfuerzo de la Municipalidad no se ha limitado a desarrollar y arraigar el sentimiento de hermandad entre los vecinos del Municipio, sino que lo ha expansionado hacia los que, atraídos por la fama industrial de que goza, adquieren el carácter de inmigrantes y que a causa de no encontrar trabajo continúan en estado de indigencia en que se hallaban al salir de sus respectivos pueblos […]. Este problema inmigratorio tiene una importancia extraordinaria y absorbe gran cantidad de medios personales y económicos de carácter municipal […]. El Ayuntamiento acoge a estos náufragos hasta que obtienen una colocación y de no encontrarla después de un tiempo prudencial, los repatría a su punto de origen.

La immigració peninsular a Catalunya, i particularment a la província de Barcelona, va ser durament reprimida i perseguida pel règim, encarnat en l’administració dels ajuntaments i el Govern Civil. I el símbol d’aquesta repressió és el desaparegut Pavelló de les Missions de Montjuïc, aixecat en l’actual parc de Joan Maragall i bastit en el context de l’Exposició Universal de 1929. A Missions eren tancats els immigrants que arribaven a Barcelona sense casa ni feina fixa abans de ser repatriats cap als seus llocs d’origen.

1236186369074_f.jpg

El Pavelló de les Missions de Montjuïc, centre de la repressió de la immigració a Barcelona

El Pavelló de les Missions va esdevenir, des del 1939, una extensió més de la presó Model i, el 1945, va transformar-se en el Centro de Clasificación de Indigentes de l’Ajuntament de Barcelona. Del seu funcionament intern sabem que era administrat per funcionaris adscrits a la Comissaria de Beneficència del carrer del Carme. Els indigents interns eren atesos per cinc reverendas esclavas del Corazón de María i per una trentena de treballadors asilats. A l’interior hi havia una gran nau on de nit s’estenien els matalassos. A Missions hi havia tres tipus d’interns: presos comuns, indigents i immigrants il·legals.

Segons la memòria d’activitats del negociat de Beneficència de l’Ajuntament de Barcelona de 1951:

Un promedio de quinientos individuos de ambos sexos se albergan en dicha institución, y es [de] consignar la enérgica y constante represión de la mendicidad, bajo las inmediatas órdenes del teniente de Alcalde de Beneficencia, y efectuada por un rondín especial, que ha conseguido en breve tiempo librar a Barcelona de ese mal endémico y lamentable […]. Sin ningún paro en esta constante labor, se prosigue con diaria regularidad a la recogida de mendigos, cada vez más escasos, ya que el aluvión migratorio que caía sobre Barcelona va disminuyendo a medida que se conoce la continua represión de un oficio muy reproductivo y fácil en otro tiempo.

Aquest document mereix dues consideracions. En primer lloc, segons l’Ajuntament, la indigència perseguida anava lligada a la immigració, criminalitzant la figura del nouvingut per viure en condicions infrahumanes en una barraca (el 1944 hi havia registrades 5.708 barraques a la ciutat de Barcelona). I en segon lloc, assumeix que les migracions interiors existien en la immediata postguerra i eren perseguides per les autoritats, és a dir, no van ser un fenomen legal, ordenat i lligat al desarrollismo dels anys seixanta com sovint volen fer creure alguns opinadors.

0_planol_ICC.jpg

En groc els nuclis de barraques a la Barcelona del segle XX

Tot i l’optimisme de l’informe abans citat, la immigració i el barraquisme no van disminuir. Així, el Pavelló de les Missions va convertir-se, el 1952, en el centre neuràlgic de la política repressiva contra la immigració peninsular per ordre de Felipe Acedo Colunga, governador civil de la província de Barcelona. En aquesta data, el Govern Civil va determinar el procediment de repatriació dels immigrants que vivien en habitatges no autoritzats, a la vegada que s’establien les mesures que els ajuntaments havien de prendre per evitar la proliferació d’habitatges en barraques i coves en la conurbació barcelonina. Per exemple, els solars no urbanitzats haurien de ser tancats i les empreses s’haurien de fer responsables de l’habitatge dels seus treballadors.

A més, segons la circular publicada al Boletín Oficial de la Provincia de 6 d’octubre de 1952:

Se impedirá en lo sucesivo la entrada y la subsiguiente permanencia en sus respectivos términos municipales de aquellas personas que por no tener domicilio tuvieren que recurrir a la vivienda no autorizada debiéndolos remitir a este Gobierno Civil para su evacuación por el servicio que se encuentra a este efecto establecido.

Per tant, en els anys cinquanta, després de constatar l’existència de l’onada migratòria no autoritzada cap a Catalunya, va instaurar-se tot un aparell repressiu que actuaria en els principals punts d’arribada dels immigrants: les estacions de ferrocarril i el port de Barcelona. És a dir, no va actuar-se específicament contra els barris de barraques, com hauria estat lògic si realment el que es buscava era acabar amb els anomenats problemes d’indigència, sinó contra la immigració, la qual va haver d’empescar-se nombroses picaresques per evitar els vigilants de les estacions. Mancats de cap mena de drets, els immigrants restaven sotmesos a l’arbitrarietat de les autoritats.

161147_11282_0012_s1.jpg

Tots els ajuntaments de més de 15.000 habitants van rebre aquestes instruccions, però van ser els de Barcelona, Terrassa i Sabadell els que van emprar el servei de Missions per deportar els immigrants. Segons les estimacions realitzades per Imma Boj i Jaume Vallès, en el període comprés entre 1952 i 1957, des de Missions van ser evacuades unes 15.000 persones, la majoria de les quals vivien a Barcelona o havien estat detingudes a les estacions de tren de la ciutat. Això tenint en compte que no es pot assegurar que amb anterioritat a les dates esmentades no s’haguessin realitzat d’altres repatriacions.

L’administració central va mantenir-se al marge de les polítiques contràries a la immigració fins el 1957. Aquell any van publicar-se els primers Planes de Emergencia Social, en els quals el govern de l’Estat assumia les restriccions imposades pel Govern Civil a Barcelona. Aquests plans d’emergència social pretenien eradicar el fenomen del barraquisme a ciutats com Madrid, Bilbao i Barcelona, els principals pols migratoris del període, però sempre amb l’objectiu paral·lel de “impedir la inmigración y el desarrollo anormal de los suburbios”. Per tant, la construcció de les anomenades cases barates –habitatges a un preu assequible pels treballadors que havien de substituir les barraques– a través dels Planes de Emergencia Social mai havia de convertir-se en “una nueva llamada a la inmigración campesina”.

En resum, durant el primer franquisme, aquell que abraça des de la postguerra fins el desarrollismo, els immigrants no van ser lliures d’anar allà on volguessin. És més, podríem dir que en aquest període apareix una nova figura jurídica: la de l’immigrant espanyol il·legal –o “sense papers”– en la pròpia Espanya per la dificultat per obtenir la documentació necessària que permetés el canvi de residència. Així, les migracions dins de l’Estat van ser constantment interferides i les detencions d’“il·legals” esdevingueren una constant fins a l’any 1957. Ara bé, totes aquestes mesures repressives servirien relativament de ben poc i els immigrants anirien arribant en un degoteig continuat a Catalunya on trobaven feina i amb el temps podien arribar a instal·lar-se en un habitatge legal.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , ,

    Comentaris

    • Pipo

      28/01/2012 - 21:40

      Perdone historiador, la inmigración fue reprimida de boquilla. Como por ejemplo lo que hacen hoy en día con las drogas. Sí, sí, dicen que están en contra pero están por todos los sitios y si quisieran realmente no habría por todas partes.

      ¿Cómo es, historiador, que entre los años 50-80 vinieran para Catalunya más de 3.000.000 de personas? Se te ve el plumero historiador.

    • Vicente Moreno Cullell

      30/01/2012 - 09:07

      Veamos, en ningún caso llegaron a Catalunya tres millones de personas. Esa cifra hubiese sido demográficamente inasumible. Las estimaciones realizadas por los estudios demográficos para la totalidad del periodo franquista nos indican la cifra aproximada de poco más de millón y medio de inmigrantes. No es que sea una cifra despreciable, al contrario, pero es la mitad de la que indicas.

      Respecto a la “permisividad” franquista, si realmente el régimen hubiese querido fomentar la inmigración, cosa que es totalmente falsa por más mitología que exista alrededor de esta idea, ésta se hubiese realizado por cauces no represivos. Es decir, habrían llegado a Catalunya de forma legal, con un trabajo y una vivienda digna. En cambio, los inmigrantes de los años cuarenta y cincuenta llegaron con una mano delante y otra detrás para vivir en barracas insalubres o cuevas y sin que nadie les garantizase un puesto de trabajo, a lo que hay que sumar la posibilidad de encarcelamiento en Misiones y la repatriación al lugar de origen.

      Otra cosa es que el franquismo fuese incapaz de controlar esos movimientos migratorios por más represión que existiese, pero nunca la fomentó. De la misma manera, en los años sesenta cambia el paradigma económico del régimen y en el marco del desarrollismo estos movimientos de población se ven con mejores ojos, pero eso no cambia el hecho de que la inmigración se había iniciado en la inmediata posguerra y bajo la represión. Hay que ser riguroso en el análisis y entender que no es lo mismo hablar de los años cuarenta y cincuenta que de la “década prodigiosa” del desarrollismo de los sesenta.

    • Lectora corrent

      05/03/2014 - 23:52

      El règim franquista preferia que la gent sense feina marxés a l’estranger: França, Alemany, Suïssa, Veneçuela, Argentina… I que busquessin allà la feina i la casa que aquí no tenien.Entre els nens i nenes de la meva generació era molt normal tenir parents l’estranger. Els que feia més temps que havien marxat, era possible que fossin exiliats polítics; els que marxaven després era per problemes econòmics. Els emigrants tenien fins i tot un programa de ràdio: “De España para los españoles”. que presentava una locutora catalana: Maria Matilde Almendros.

      Pel que fa a l’emigració interna, a Barcelona els feien enrere si no tenien parent so amics aquí que responguessin per ells. Els meus avis paterns, que havien vingut d’un poble de la manxa abans de la guerra, van anar algunes vegades a l’Estació de França a recollir persones del seu poble i deien a la policia que eren amics o parents –o fills d’amics o parents, segons l’edat– que havien vingut a passar una temporada amb ells.

    • Josep Vicens-i-Planagumà

      04/05/2014 - 01:36

      Crec que tota aquesta afirmació tan contundent és molt precipitada i visualitza no pas poca prudència i massa decantament, a saber: “Existeix un cert discurs, afortunadament més polític que historiogràfic, que acostuma a relacionar la immigració peninsular del segle XX amb una suposada política franquista per inundar Catalunya de persones procedents d’altres indrets d’Espanya i diluir així la seva personalitat nacional. Desgraciadament, aquest discurs, que va acompanyat d’un cert menyspreu de la figura de l’immigrant, encara avui està incrustat en la memòria d’alguns catalans i ignora dos fets fonamentals: d’una banda, el drama que van patir els immigrants a l’hora d’instal·lar-se i integrar-se en la societat d’acollida, i de l’altra, el seu paper fonamental en el sistema reproductiu català contemporani. Però, a més, respon a una percepció sense cap fonament històric perquè la realitat és que el franquisme va ser contrari, almenys durant el llarg període de l’autarquia (1939-1959), a permetre cap desplaçament intern o extern de població.”

      Heu repassat mai les consignes que tenien “las jefaturas del Movimiento en la major part de provincies españoles? Qui va crear l’imaginari que els pans penjaven dels arbres a Catalunya? Qui va ocupar la majoria de llocs de treball oficials a la Catalunya Franquista? Qui tenia accés a la política social de vivendes? Qua va pasar amb la política demografica dissenyada per Serrano Suner junt amb el comte Ciano? Potser tot això dit així és molt poc científic, però també ho són les afirmacions precedents, i encara menys que l’opinió contraria sigui un menyspreu a la immigració, ja que ben al contrari els situa com a doblement victimes, és a dir, victimes econòmiques i victimes polítiques del franquisme i la seva manca de solucions. Crec que afirmacions com aquesta no ajuden gens al coneixement de la realitat. i massa les visualitzem en els diferents departaments de les universitats catalanes.

    • Desmuntant el Manifest Lingüístic del Grup Koine | Reflexions d'un arqueòleg glamurós

      03/04/2016 - 09:23

      […] – Això es una infàmia ideada per instigar a l’odi contra els castellanoparlants i els migrats en general. La immigració peninsular a Catalunya, i particularment a la província de Barcelona, va ser durament reprimida i perseguida pel règim franquista. El Pavelló de les Missions va convertir-se, el 1952, en el centre neuràlgic de la política repressiva contra la immigració peninsular per ordre de Felipe Acedo Colunga, governador civil de la província de Barcelona; era com un CIE de la època. En els anys cinquanta, després de constatar l’existència de l’onada migratòria no autoritzada cap a Catalunya, va instaurar-se tot un aparell repressiu que actuaria en els principals punts d’arribada dels immigrants: les estacions de ferrocarril i el port de Barcelona. Segons les estimacions realitzades per Imma Boj i Jaume Vallès, en el període comprés entre 1952 i 1957, des de Missions van ser evacuades unes 15.000 persones, la majoria de les quals vivien a Barcelona o havien estat detingudes a les estacions de tren de la ciutat. (font original) […]

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús