L’antifranquisme: el ressorgiment de la conflictivitat social en els anys cinquanta

No va ser fins cap a la finalització dels anys quaranta, i especialment en els anys cinquanta, va començar a ressorgir un tímid moviment de protesta popular en l’Espanya franquista. Aquest va ser protagonitzat per les classes treballadores que van iniciar una tímida reacció contra la precarietat de les condicions de vida i de treball. Aquestes primeres accions obreres, que en el fons mostraven una clara actitud de rebuig de la dictadura, en part eren el resultat de la reorganització de l’esquerra, però responien sobretot a l’espontaneïtat i al rebuig de les dures condicions de vida i treball de la postguerra.

D’aquesta manera, des de 1945, van produir-se diferents conflictes de caràcter laboral en els sectors del tèxtil i la metal·lúrgia, sobretot a Barcelona, Sabadell, Terrassa i Mataró, provocats pels baixos salaris que els empresaris pagaven als obrers. L’any següent va produir-se una primera convocatòria de vaga general a Manresa, seguida, el 1947, d’una vaga general al País Basc. Però l’acció reivindicativa de més transcendència, i que marcaria el canvi en l’antifranquisme, va ser la vaga de tramvies de Barcelona de març de 1951, un dels esclats populars més importants de la Catalunya de postguerra.

Les causes de la vaga de tramvies les hem de cercar en el deteriorament de les condicions de vida derivat de l’augment dels preus produït entre 1950 i 1951, però també en l’increment de les restriccions elèctriques i les tensions existents entre el governador civil de Barcelona, Baeza Alegría, i un important sector de la Falange barcelonina. L’espurna que va fer esclatar el descontentament social va ser l’increment de 20 cèntims en el preu del bitllet del tramvia, un increment de les tarifes de transport, decretat el desembre de 1950, que suposava una discriminació perquè a Madrid la pujada fou molt inferior.

tramvies.jpg

Aquesta mesura va provocar l’aparició d’uns fulls anònims que recomanaven no agafar els tramvies en senyal de protesta contra les noves tarifes i va acabar derivant en un boicot general del transport públic per part dels barcelonins. L’1 de març el boicot als tramvies fou quasi total: solament van pujar als tramvies el 2,3% dels seus usuaris habituals. Els incidents violents entre la policia i els piquets de boicotejadors va fer que augmentés la indignació popular i va incrementar la vaga en els dies següents.

La situació va culminar, el 12 de març, amb una vaga general. El governador civil i l’alcalde de Barcelona van ser destituïts i la pujada de les tarifes va ser anul·lada per les noves autoritats. La vaga acabava amb una espectacular victòria popular. Això significava que el 1951 encara es mantenia viva la memòria de l’antifranquisme i que un altre model de resistència contra el règim dictatorial era possible.

1204638958_f.jpg

L’hivern de 1956-1957, a Barcelona, van tornar a viure’s moments d’intensa protesta ciutadana com a conseqüència de la segona vaga de tramvies, provocada novament per una espectacular pujada de les tarifes. Pocs dies abans de Nadal s’incrementaven també els preus del pa, del petroli, de la carn i les patates. El mes de gener va iniciar-se el boicot generalitzat als tramvies a tota la ciutat, fent-se extensiva al metro.

El governador civil, Acedo Colunga, no estava disposat a cedir i la vaga va ser qualificada per la premsa com una maniobra comunista. Acedo va exigir a tots els funcionaris comprar cada dia el bitllet del tramvia tot i que no el fessin servir. Tot i les maniobres del govern, els carrers van veure’s plens de gent que anava a peu als llocs de treball. La vaga va durar dotze dies i va costar a la companyia de tramvies uns 15 milions de pessetes, però les autoritats aquest cop van ser molt més decidides i contundents en l’ús de la força que el 1951 i les tarifes no van ser rebaixades.

tramvia.jpg

Paral·lelament, el moviment d’estudiants va anar desvetllant-se del seu període de letargia, i van desenvolupar-se les primeres revoltes d’estudiants a les universitats de Madrid i Barcelona. En aquell curs acadèmic va néixer el moviment universitari i l’acció estudiantil va adquirir per primer cop un caràcter relativament massiu i organitzat. L’hostilitat dels estudiants vers el SEU, el sindicat d’estudiants universitaris franquista, va convertir-se en un element aglutinant dels estudiants.

A Barcelona, la celebració d’una assemblea lliure per part de més de 800 estudiants en el Paranimf de la UB, en protesta pels detinguts arran de la segona vaga de tramvies i per les sancions als universitaris que havien protestat contra el règim, va comportar la irrupció de la policia en el centre quan la reunió ja durava més de quatre hores. Van ser detinguts 18 estudiants, 270 van perdre el curs acadèmic, 300 van haver de pagar novament la matrícula i 150 van haver de justificar la seva presència al Paranimf. Aquests fets van provocar una nova vaga d’estudiants que va durar quinze dies, fins que van començar a ser alliberats els detinguts.

Aquest va ser l’inici d’un important moviment estudiantil contra el franquisme. Estava començant a formar-se a Barcelona un ampli moviment universitari de caràcter democràtic que superava l’acció clandestina i minoritària en que fins llavors s’havien mogut els grups més polititzats. Una nova generació de joves que ja no havien tingut una participació directa en la guerra i que havien estat educats sota el franquisme iniciaven un procés de presa de consciència política democràtica.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús