Evolució política del règim franquista: nacionalcatolicisme i primers intents d’obertura (1947-1959)

L’aïllament internacional del franquisme va trencar-se amb l’esclat de la Guerra Freda ja que els Estats Units van considerar que una Espanya profundament anticomunista podia ser un aliat vàlid. Així, l’Estat nacionalcatòlic va passar a ser reconegut internacionalment i va iniciar els primers intents d’obertura econòmica.

Reconeixement internacional i predomini nacionalcatòlic (1947-1953). La configuració de dos blocs polítics antagònics articulats al voltant dels Estats Units i la URSS i l’esclat de la Guerra Freda van alterar el context internacional de la postguerra mundial de forma significativa. Ara els EUA i els països occidentals estarien més interessats en la recerca d’aliats en la seva lluita contra el comunisme que en perseguir els règims supervivents del feixisme. D’aquesta manera, la conjuntura internacional va permetre al franquisme trobar un punt per aproximar-se al bloc occidental sense necessitat de democratitzar el seu sistema polític.

francisco-franco.jpg

Francisco Franco

Així, si bé les condemnes verbals cap al règim franquista van ser un element constant en els discursos dels dirigents democràtics, l’acceptació internacional del règim va anar produint-se lentament. Un primer exemple va produir-se el 1947, quan els Estats Units van negar-se a la imposició de noves sancions a Espanya i van pressionar l’ONU per no ratificar la seva condemna. Posteriorment, el 1950, una nova resolució va revocar l’acord per a la retirada dels ambaixadors a Espanya.

Condicionat pel context internacional, el 1951, Franco va procedir a una nova remodelació del govern per facilitar l’apropament del franquisme a les potències internacionals i aconseguir algun èxit en política exterior. Amb la configuració del nou gabinet, el franquisme refermava els passos iniciats en la postguerra mundial per donar pas al predomini del nacionalcatolicisme, és a dir, els falangistes passaven a un segon terme per impulsar figures allunyades de la ideologia totalitària. D’aquesta manera, Joaquín Ruiz Jiménez va passar a ocupar el Ministeri d’Educació i Luis Carrero Blanco, conegut com “l’eminència gris del règim”, va ser nomenat subsecretari de la presidència.

Amb el vernís del catolicisme i l’anticomunisme per bandera, el 1953, Franco va aconseguir el reconeixement internacional del règim. El Vaticà va reconèixer l’Espanya franquista gràcies a la signatura del nou Concordat amb la Santa Seu, fet que suposava el restabliment explícit de la confessionalitat de l’Estat i la consolidació de l’estatus de privilegi per a l’església catòlica.

pio xii 2.jpg

Pius XII

Aquell mateix any es signarien els acords de cooperació amb els Estats Units. Aquesta aliança dels EUA amb l’Espanya de Franco incloïa aspectes de caràcter defensiu i econòmic. Així, els dos països van comprometre’s a l’ajuda mútua en cas de conflicte i els nord-americans van poder establir un seguit d’instal·lacions militars en territori espanyol: les bases de Torrejón, Morón, Rota i Saragossa. A canvi, Espanya rebria material bèl·lic per modernitzar les seves forces armades i ajuda econòmica i tècnica, el que va suposar una inversió de 465 milions de dòlars en quatre anys. A més, el reconeixement del franquisme per part dels EUA va suposar un primer pas per a normalitzar les relacions diplomàtiques i comercials d’Espanya amb els països que integraven el bloc occidental que culminarien amb la incorporació de l’Estat a l’ONU el 1955.

1959-eisenhower-franco.jpg

Franco i Eisenhower, el 1959

Els primers intents d’obertura (1953-1959). Arribats a mitjans dels anys cinquanta, si bé l’admissió d’Espanya en el context internacional va suposar un alleujament per a la supervivència del franquisme, la majoria dels problemes interiors que patia el país seguien sense resoldre’s. La situació econòmica d’Espanya en els anys cinquanta encara era força delicada: els nivells de producció augmentaven molt lentament i el nivell de vida era substancialment inferior al dels altres països europeus. El racionament, la fam, les restriccions elèctriques i l’atur en la indústria seguien marcant la vida quotidiana de la població.

Carrero Blanco.jpg

Luis Carrero Blanco

Així, tot i les ajudes rebudes per part del govern dels Estats Units, la crisi interna no va alleugerir-se. Al contrari, és en aquest moment quan s’evidencien els primers símptomes de descontentament com a conseqüència de la carestia de productes bàsics i la fam. Per exemple, entre 1956 i 1958, va produir-se una onada de protestes obreres en algunes ciutats espanyoles, i a la universitat van començar a articular-se els primers moviments d’oposició amb una certa entitat.

Aquesta situació va comportar que en el si del règim augmentés la pressió dels que defensaven la necessitat d’introduir un canvi profund en l’orientació econòmica del país. Aquest sector havia pres consciència de la necessitat de posar punt final a l’autarquia per donar pas a una reorientació que introduís la liberalització econòmica i iniciar l’obertura comercial a l’exterior. De no emprendre una reforma profunda de l’economia, l’Estat s’encaminava cap a la fallida.

La combinació de la crisi econòmica, l’augment de la protesta social i la nova situació internacional del règim van conduir Franco a realitzar una nova remodelació de l’executiu per enfrontar-se al nou context del país. D’aquesta manera, el 1957, a proposta de Carrero Blanco, van entrar al govern una sèrie de ministres com Navarro Rubio i Ullastres, els anomenats tecnòcrates, procedents de l’Opus Dei, i que ocuparien els llocs decisius en la direcció econòmica del país.

Una nova generació de polítics, la majoria dels quals no havien participat directament en la Guerra Civil, serien els protagonistes de la nova etapa que iniciava el franquisme. El crac financer i la introducció dels tecnòcrates en el govern va forçar l’inici de la negociació amb els organismes econòmics internacionals que culminaria amb el Pla d’Estabilització de 1959, el qual, si bé inicialment va ser traumàtic al comportar el tancament d’empreses, un augment de l’atur i la disminució del poder adquisitiu de la població, tot potenciant l’emigració a l’exterior, donaria pas al creixement econòmic dels anys seixanta.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús