Evolució política del règim franquista: de la Segona Guerra Mundial al boicot internacional (1939-1947)

La consolidació del règim franquista i la seva evolució política van estar molt condicionades pels esdeveniments de la Segona Guerra Mundial i les seves conseqüències immediates que conduirien Espanya cap a l’aïllament internacional.

Hitler_-_Franco_-_Mussolini_-_caricature.jpgEls anys de la Segona Guerra Mundial (1939-1945). Després de la victòria franquista en la Guerra Civil, el setembre de 1939, el començament de la Segona Guerra Mundial va decantar el règim cap al suport a les potències de l’Eix nazi-feixista, Estats que ja havien donat el seu suport a Franco durant la Guerra d’Espanya. Ara bé, com que l’Espanya de postguerra no estava en les condicions materials adequades per involucrar-se en un nou conflicte armat i davant la incertesa del desenvolupament de la guerra, Franco va declarar la neutralitat espanyola.

En paral·lel, en el camp de la política interior, la Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET-JONS) va assolir un paper hegemònic en el Nuevo Estado franquista, un Estat de caràcter nacionalsindicalista que combinava el totalitarisme feixista amb el tradicionalisme nacionalista i el sindicalisme vertical. En aquest context, la figura de Ramón Serrano Suñer, cunyat de Franco i gran simpatitzant de l’Alemanya nazi, va jugar un paper destacat, especialment en el camp de les relacions exteriors amb els països de l’Eix. També es van implantar símbols feixistes, com la salutació a la romana.

El juny de 1940, la ràpida victòria nazi sobre França i l’ocupació del país semblava clarificar l’evolució de la guerra. Així, el franquisme va canviar el seu estatus per passar de la neutralitat a la “no bel·ligerància”, és a dir, per donar suport diplomàtic i econòmic a les potències totalitàries, que en aquell moment es perfilaven com a vencedores de la guerra, però sense intervenir militarment. És a dir, Espanya sí que va participar en la Segona Guerra Mundial, tot i que la dialèctica del règim buscava l’encobriment de la seva participació. El paper del franquisme seria similar al desenvolupat per països com Portugal o Suïssa.

Francisco Franco Adolf Hitler Hendaya.jpg

Aleshores, l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista van sondejar les possibilitats d’una integració espanyola en el conflicte. El mateix Franco va entrevistar-se amb Hitler (Hendaia, 1940) i amb Mussolini (Bordighera, 1941) per negociar les condicions de la participació espanyola en la guerra, però les seves ambicions eren desmesurades en contraposició al que Espanya podia aportar a les potències de l’Eix: Franco demanava l’ampliació dels dominis colonials espanyols a l’Àfrica i la recuperació de Gibraltar, així com una sèrie de compensacions econòmiques desmesurades. Hitler va considerar que el preu de la participació espanyola era massa alt en oposició al que Franco podia aportar.

En conseqüència, l’Espanya franquista no va entrar en la guerra, tot i que sí que va participar de l’esforç bèl·lic de l’Eix mitjançant l’enviament de materials estratègics i aprovisionaments. A més, el 1941, la División Azul, una aportació de voluntaris, va ser enviada al front oriental per combatre al costat de les tropes alemanyes en la invasió de la Unió Soviètica. Igualment, uns 10.500 espanyols van ser enviats a treballar a l’Alemanya nazi, els únics immigrants legals que va permetre el primer franquisme.

franco-serrano-mussolini-bordighera41.jpg

Des de l’octubre de 1943, quan l’evolució de la guerra va començar a ser clarament desfavorable per a les potències totalitàries, els governs britànic i nord-americà van començar a pressionar econòmicament el règim franquista perquè iniciés el seu distanciament respecte de l’Eix. Com a conseqüència d’aquesta nova relació de forces internacional, el franquisme va haver de dissoldre i retirar del front rus a la División Azul. Finalment, Espanya tornava a l’estatus de “neutralitat” estricta. Aquesta era una manera de lluitar políticament des del camp de les relacions internacionals per la supervivència del règim, però en cap cas suposava una evolució ideològica real.

Amb la derrota definitiva de l’Eix, el 1945, el franquisme va haver d’assumir que, en el context de la postguerra europea, la seva supervivència només es podria garantir des del distanciament amb l’ideari del feixisme al qual havia recolzat activament. D’aquesta manera, el discurs oficial del règim va passar a matisar el caràcter ideològic del Nuevo Estado per no resultar hostil als vencedors en el context de la Guerra Freda: l’Espanya de Franco va començar a presentar-se com un Estat catòlic, conservador i anticomunista. Així, els falangistes van començar a veure’s marginats dels càrrecs de poder més rellevants i els aspectes més clarament feixistes del ritual franquista van ser suprimits.

Empfang des Reichsfühers SS Himmler beim CaudilloWährend seines Aufenthaltes in Spanien, der im Zeichen der deutsch-spanischen Freundschaft stand, empfing auch der Staatschef Franco den deutschen Gast.UBz: Reichsführer SS Himmler während des Empfangs bei dem Generalissimus Franco. Ganz rechts der spanische Aussenminister Serrano Suner, hinter dem Caudillo (halb verdeckt) General Moscardo.Herausgabe 25.10.1940

Els anys del boicot internacional (1945-1947). La fi de la Segona Guerra Mundial va suposar pel règim franquista l’inici d’una etapa d’aïllament i de rebuig internacional com a conseqüència del seu suport als totalitarismes. Així, el 1946, les Nacions Unides van condemnar el règim de Franco en una moció presentada pels Estats Units que qualificava el franquisme com un règim imposat per la força gràcies al suport rebut per les potències feixistes derrotades.

A més, el govern francès va tancar la frontera amb Espanya i un acord de l’Assemblea General de l’ONU va recomanar la retirada dels ambaixadors internacionals. Però Franco i els grups que li donaven suport van seguir les directrius dictades per Luis Carrero Blanco per perpetuar-se en el poder: “orden, unidad y aguantar”. Així, la condemna internacional va ser presentada com una maniobra estrangera que tenia per objectiu desprestigiar Espanya i portar els espanyols cap a una nova guerra civil.

Així, per a desarticular l’oposició monàrquica, adaptar-se a la nova conjuntura internacional i guanyar base social conservadora, Franco va recórrer al catolicisme. A través de la propaganda de l’Església el franquisme buscava la seva legitimació i supervivència. Per exemple, en aquest context de blanqueig dels elements feixistes del franquisme, FET-JONS va passar a ser denominada amb el difús nom de Movimiento Nacional.

La persistència del franquisme, però, va tenir un alt cost econòmic i polític per a Espanya. Això va ser especialment evident en cas de les ajudes rebudes: l’Espanya de Franco no va poder beneficiar-se del Pla Marshall per a la reconstrucció d’Europa, iniciat el juny de 1941, i va ser exclosa de la nova aliança defensiva occidental, l’OTAN (Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord), que va ser constituïda l’abril de 1949.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús