L’enigma Colom (2): la hipòtesi catalana

Si acceptem l’origen genovès, sorprèn el fet que Colom mai va escriure en la seva llengua materna, fet que no vol dir que no la parlés. Ni tan sols quan es dirigia als seus teòrics compatriotes va emprar l’italià. Sempre va emprar el castellà, això sí introduint-hi una gran varietat de girs lingüístics portuguesos, catalans i italians. També va emprar un llatí rudimentari ple d’hispanismes que seria el resultat de la formació castellana. Com va indicar l’historiador Ramón Menéndez Pidal a La lengua de Cristóbal Colón (1942), aquest fet ens indica que la llengua en la qual Colom va aprendre a escriure va ser el castellà i la va aprendre molt abans d’arribar a Castella. Tanmateix, això no invalidaria totalment l’origen genovès perquè, si acceptem que va abandonar la seva terra per començar a navegar amb només 10 anys, tampoc seria estrany que la seva formació la rebés a través de fonts castellanes. I cal tenir en compte que aquesta era una llengua apresa, no materna.

Igualment, un altre element de dubte ens els proporciona el fet que només des de principis del segle XV, no abans, trobem documentada l’existència d’una família Colombo a Gènova, és a dir, que van instal·lar-se de cop i volta en aquest territori. Això, segons alguns autors, podria indicar una arribada propiciada per la fugida d’algun tipus de persecució religiosa. No ho podem descartar, però cal tenir en compte que en aquest cas ens situem novament en el terreny de l’especulació i el fet que els moviments migratoris són quelcom lligat a la història de la humanitat.

Lligat a aquestes dues contradiccions, Salvador de Madariaga, a la seva obra Vida del Muy Magnífico Señor Don Cristóbal Colón (1940), tot acceptant l’origen genovès de Colom, argumenta que la família provindria d’una nissaga de jueus conversos catalans exiliats. Un altre historiador, l’hebraista Simon Wiesenthal va arribar a argumentar a Operación Nuevo Mundo. La misión secreta de Cristóbal Colón (1976), sense cap base sòlida, que el veritable objectiu del viatge a les Índies hauria estat la recerca d’un territori verge on es poguessin establir els jueus expulsats dels regnes cristians. En qualsevol cas, la tesi jueva permetria entendre el perquè Colom va amagar amb aquesta insistència el seu passat.

Bethai.jpg

Carta de Colom al seu fill Diego, amb lletres hebrees al cantó superior esquerre i que fonamenten la hipòtesi del Colom jueu

Tampoc sabem com hem de prendre’ns aquesta afirmació del propi Colom en la qual afirmava: “no soy el primer almirante de mi familia”. Un atac d’orgull? Una esbravada sense major importància? O una prova més per dubtar de l’origen genovès? Una explicació a aquesta contradicció, que es contradiu amb el fet que entre els Colombo italians mai va haver-hi cap altre almirall, seria el fet que l’autèntic Colom pertanyia a una família de mariners notables. En aquest sentit, el professor Aldo Agosto, de la Comissió Científica del Comitè Colombí italià, va argumentar una nova hipòtesi genovesa segons la qual l’almirall seria descendent d’una família d’armadors genovesos que navegaven per la Mediterrània amb la seva pròpia flota des de començaments del segle XII. Teoria que, en qualsevol cas, resoldria la incoherència sobre els orígens familiars sense qüestionar l’origen genovès.

D’altra banda, podem considerar que l’autèntic Colom era membre d’una família d’origen nobiliari, mai dels Colombo humils de Gènova. Això ho podem afirmar pel fet que Colom comptava amb un escut d’armes (“las armas que solíades tener”) i els Reis Catòlics només li van ampliar quan, a les Capitulacions de Santa Fe, van atorgar-li el títol de “Don”. A més, durant la seva estada a Portugal, Colom va contraure matrimoni amb Felipa Monis de Perestrello, membre de l’alta noblesa portuguesa, i és totalment impossible que en el segle XV fos possible un casament entre una dama d’origen noble i un plebeu estranger.

Una altra versió de l’origen genovès, en aquest cas realment qüestionable i agafada amb pinces, és la proporcionada pel mallorquí Alfonso Enseñat de Villalonga, el qual a la seva obra Cristobal Colon. Origenes, formacion y primeros viajes (2009) defensa una teoria segons la qual Colom hauria nascut a Gènova el 1446 sota el nom de Pietro Salvago i seria fill de Domenico i Mariola Salvago. Segons la hipòtesi d’Enseñat, Pietro hauria adoptat el sobrenom de Colom per associació a la figura d’un pirata anomenat Vincenzo Colombo, a les ordres del qual hauria servit com a tripulant. Més endavant es canviaria el nom per Cristòfor.

Finalment, una altra de les febleses de l’origen genovès la trobem en les mateixes dates de naixement i mort de l’almirall. El cura de Los Palacios diu en la seva crònica del regnat dels Reis Catòlics que Colom va morir a l’edat de 70 anys. D’acord amb això, Colom hauria nascut cap a 1436, no el 1451 com consta en el cas del Cristoforo Colombo llaner i teixidor. Aquests quinze anys de diferència, a més, permetrien omplir molts dels buits existents en la seva biografia i resoldre les contradiccions.

First_Voyage,_Departure_for_the_New_World,_August_3,_1492.jpg

La conclusió que es pot treure de totes aquestes contradiccions és evident: el Colom descobridor d’Amèrica i el Colombo llaner genovès no són la mateixa persona. I si la són, hi ha massa buits difícils d’explicar. I si hem de cercar proves sobre una altra nacionalitat de Colom hem d’apuntar en direcció cap a Catalunya. I ho fem sobre tres proves fonamentals: el cognom, la llengua i la cal·ligrafia.

Cognom. El cognom Colom és inequívocament català. I aquesta forma catalana per fer-ne referència ja apareix en força documents castellans relacionats amb el navegant quan aquest encara era viu (tant Colom com Colomo). Va ser a partir de la signatura de les Capitulacions quan va passar a anomenar-se generalment com Colon (sense accent), fet que podria indicar la castellanització del cognom.

Llengua. Colom mai va escriure en italià. Sempre va emprar el castellà, això sí introduint-hi una gran varietat de girs lingüístics portuguesos, catalans i italians. En aquest sentit, diferents lingüistes han posat al descobert els nombrosos catalanismes que són presents en els textos del navegant. A més, altres investigadors argumenten que Colom va anar escampant pel Nou Món topònims d’origen català, mallorquí i eivissenc. Per exemple, el professor Lluís de Yzaguirre, Director del Laboratori de Tecnologies Lingüístiques de la UPF, conclou dels seus estudis lexicomètrics sobre els textos originals castellans de l’almirall que Colom parlava i pensava en català. El principal problema que presenta aquesta teoria és que no es conserva cap document de Colom escrit en català. Tot i que, en el catàleg de la biblioteca colombina del seu fill Hernando, consta la referència a una carta dirigida a Lluís de Santàngel escrita en català, aquesta s’ha perdut. Igualment, cal tenir present que en els textos del navegant no només trobem catalanismes, sinó que també existeixen girs lingüístics italians i portuguesos.

Encatalan.jpg

Anotació d'Hernando Colom a l'Índex de la Biblioteca Colombina on registra l'existència d'una carta dirigida a Lluís de Santàngel en català

Carta_colom_al_banc_de_genova.jpg

Carta autògrafa de Colom dirigida al Banco di San Giorgio, en castellà i lletra gòtica cursiva

Cal·ligrafia. Segons els estudis dels experts en paleografia, Colom escrivia amb lletra gòtica cursiva, una cal·ligrafia inequívocament pròpia de la Catalunya del segle XV. És a dir, la seva lletra no era italiana ni castellana.

D’altres punts a favor de la catalanitat de Colom els trobem en la seva participació en la Guerra Civil catalana fent costat a Renat d’Anjou, en la seva àmplia relació amb personatges catalans de l’època, en els diferents càrrecs d’ascendència catalana que va rebre en tornar d’Amèrica o en la participació catalana en el segon viatge. Val a dir, però, que si bé en el cas del cognom, la llengua i la cal·ligrafia ens trobem davant de dades contrastades científicament, en aquest cas ens tornem a moure en el terreny de l’especulació.

Amb totes les ombres que hem presentat, i alguna més que deixem de banda per no allargar excessivament l’article, avui dia la hipòtesi més documentada sobre els orígens de Colom segueix sent la genovesa. Hi ha molts indicis que ens poden permetre el dubte, però els documents de la Raccolta i els testimonis dels seus contemporanis segueixen sent la prova documental més sòlida existent sobre el naixement de Colom a Gènova. Ara bé, els indicis ens indiquen una direcció totalment oposada: el Cristoforo Colombo de la documentació italiana i el Cristòfor Colom descobridor d’Amèrica serien una altra persona. I les proves alternatives apunten cap a Catalunya. Amb tot, la seva figura segueix sent un enigma que encara hem de desxifrar perquè els buits documentals sobre el personatge i les contradiccions existents encara s’han de resoldre d’una manera convincent. Possiblement, l’única resposta realment versemblant ens la podrà proporcionar algun dia l’estudi de l’ADN.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , ,

    Comentaris

    • Vicente Moreno Cullell

      27/10/2011 - 08:34

      Ahir a la nit estava llegint el darrer llibre de l’historiador José Enrique Ruiz-Doménec (Personajes intempestivos de la historia. Ed. Gredos, 2011) i no em puc resistir a deixar de compartir aquest paràgraf amb vosaltres:

      Todo el mundo ha oído hablar del Cid Campeador, el héroe que se enfrentó al rey de Castilla por honor: es una leyenda viva de España como lo es Roldán en Francia, Sigfrido en Alemania, Guillermo Tell en Suiza, Robin Hood en Inglaterra o Erik el Rojo en Islandia. Eso pasa siempre que la literatura se interesa por un hombre histórico, sea real o producto de la ficción. Rodeado de una larga elaboración literaria, que va desde poemas medievales a dramas barrocos y guiones de películas, el Cid sube por la ancha escalera de los elegidos para la gloria, convertido en el icono de la nación española, cuando en realidad fue un personaje intempestivo del siglo XI.

      En aquest cas Ruiz-Domènec ens parla de la figura del Cid i la seva conversió en icona de la nació espanyola, però crec que és una reflexió que podem aplicar també a Cristòfor Colom. La seva va ser una figura oblidada, intempestiva per emprar la denominació que aplica el medievalista. El seu origen confús i el seu trist final, enfrontat a la poderosa monarquia dels Reis Catòlics derivant en anys de lluita judicial pels drets successoris sobre el Nou Món, van condemnar-lo durant segles a l’oblit. No va ser fins el romanticisme, moment de recuperació de les velles glòries nacionals en el context del procés de creació de les nacions liberals, quan va reaparèixer per la porta gran de la història.

      La manca de documentació, les contradiccions en la seva biografia, el misteri que envolta la seva gesta… tot aquest potencial el convertia en un dels personatges idonis per a construir un relat literari modern, una icona de recreació contemporània, a mig camí entre la història real i la llegenda imaginària, per convertir-lo en una icona nacional a reivindicar. Així van aparèixer les diferents teories sobre els seus orígens (genovès, català, portuguès, etc.) i sobre la nacionalitat de la seva aventura (castellana, catalana). Les contradiccions i la manca de documentació així ho han permès. La tasca dels historiadors d’avui ha de ser, en conseqüència, treure l’autèntic entrellat d’aquesta amalgama de discursos a mig camí entre la història real i la construcció literària. I per fer-ho ens hem d’allunyar de la literatura i apostar per la ciència historiogràfica.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús