La resistència cultural de la llengua catalana en el segle XVIII

Com és sabut, la repressió borbònica sobre Catalunya després de la desfeta de 1714 no només es va limitar al camp social i polític, sinó que va fer-se extensiva a la cultura i la llengua. D’aquesta manera, després de la derrota catalana es va dur a terme una repressió cívica l’extinció d’antigues tradicions i costums i, sobretot, va realitzar-se una repressió cultural i lingüística amb un programa de progressiva introducció del castellà a les escoles.

En aquest sentit, el Consell de Castella va recomanar que els judicis, l’ensenyament i l’educació religiosa es fessin exclusivament en llengua castellana. La legislació de Felip V, concretada en el Decret de Nova Planta, ja buscava introduir el castellà a la Reial Audiència i, posteriorment, els decrets de Carles III promulgats entre 1768 1772 imposaven el castellà com a llengua en l’educació escolar i interferien en els afers mercantils ordenant que les cases de comerç duguessin els comptes i els llibres en castellà.

La llengua constituïa un tret significatiu de la personalitat nacional i, com a tal, un obstacle per a la dominació del país per les noves autoritats borbòniques. És per això que la llengua catalana va veure’s relegada a l’ús familiar, però, tot i que aquest retrocés també va produir-se en el terreny literari, la repressió de la monarquia absolutista no va produir una veritable decadència de la llengua, sinó més bé un estancament.

En aquest context, una de les primeres veus que va defensar l’ús del català en l’ensenyament va ser el pedagog Baldiri Reixach (1703-1781) en la seva obra Instruccions per l’ensenyança de minyons (1749), obra mestra en el camp de la pedagogia i l’educació del segle XVIII i primera manifestació a Catalunya de les repercussions dels nous sistemes pedagògics de Port Royal. Des de les seves pàgines, Baldiri Reixac defensava que l’educació havia de començar sempre en la llengua materna, és a dir, en català. Molts dels passatges de l’obra constitueixen una fervorosa defensa de la llengua catalana:

25717419_6836524.jpgEntre totes les llengues, la que ab més perfecció deuen saber los minyons es la llengua propia de sa patria, perque’l defecte es mólt més culpable i lleig per un minyó que té estimació, y perque’ls minyons tinguen ò sàpiguen un bon modo de parlar en la propia llengua es precís que’ls pares i mestres procurin que davant d’ells ningú parli rústicament, vull dir que ningú gasti expressions ò paraules grosseres, desproporcionades y poch honestes, perque semblants paraules queden mólt imprimides en sa tendra naturalesa.

També convé molt llegirlos o ferlos llegir les regles propies de prosodia y ortografia que té cada llengua, perque així seran més instruhits en la pràctica de son llenguatge.

Finalment, quan ells són un poch avençats en saber llegir convé donarlos llibres escrits en sa llengua, que sien polits i elegants, y ferlos notar los incisos, lo punt y final, lo punt interrogatiu y’l punt admiratiu, etc. Y ensenyarlos l’ús y pràctica de totes aquestes coses.

Y com no falten catalans que devegades desprecien nostra llengua, es precís advertir aquí que la rusticitat, grosseresa i faltes de termes que li imputen, provenen de dues causas. La una es que dites persones tenen lo geni d’estimar més lo qu’es foraster. Per la rahó contraria hi ha catalans que preferexen la llengua catalana a totes les demes perque sols estimen lo qu’es de sa pàtria, ò bé, perque com no estan acostumats a ohir parlar altres llengues, los apar que són dures, seques i dessabrides, singularment si no les entenen. La segona causa es perque hi ha poch cuydado en esta provincia d’ensenyar a parlar lo català ab aquella perfecció y gentilesa qu’es deuria parlar.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús