Bon cop… de fal·lus!

Sempre s’ha explicat que Els Segadors, l’himne nacional de Catalunya, era una cançó popular catalana, sorgida pels volts del 1640 com a romanç històric referit al Corpus de Sang i la Guerra dels Segadors, la guerra de separació de Catalunya de la Monarquia Hispànica de Felip IV i el Comte-duc d’Olivares. Aquests orígens, però, ara queden en entredit per l’aparició d’una investigació de Jaume Ayats, professor d’etnomusicologia de la UAB, que a Els Segadors. De cançó eròtica a himne nacional (L’Avenç) explica que l’himne en realitat “es basa sobre una melodia antiga, de caràcter eròtic, que cantaven els segadors d’arreu del país mentre segaven i volien fer-se veure davant de les pageses”.

Segons Ayats, la versió eròtica, i força més pujada de to que la coneguda per tots nosaltres, era coneguda per la població catalana molt abans de 1640 perquè els segadors la cantaven per animar-se mentre treballaven de sol a sol.  El tema, conegut com Els tres segadors i la dama, descriu com aquests joves ufanosos baixaven de les muntanyes i la mestressa, impressionada per la visió de la seva falç, enviava la criada per manegar una cita. Quan el segador pujava l’escala, la mestressa el rebia amb una insinuació: “Segador, el bon segador, voleu segar un camp de civada?” Així, la versió eròtica contenia estrofes tan picants com les següents:

Segador bon segador,
voleu segar un camp de civada?
N’és sembrada en un hortet
la riera al mig hi passa.

De dies no hi toca el sol,
ni de la nit, la rosada.
N’és a sota el davantal,
la camisa me l’amaga.

Segador que hi segarà,
a genollons tindrà d’anar.
Entremig de dos comàs
i al mig de dues muntanyes.

Segador, el bon segador,
voleu segar un camp de civada?
Prou la’n segaria jo
si sabés on t’é sembrada.

Segador, el bon segador,
quantes garbes n’heu lligades?
Trenta-vuit o trenta-nou,
i a la raia de coranta!

Més en lligaria jo
si el lligador no es blincava!
Ja li’n donarem aliment:
cop d’ous i botifarra.

D’altres variants de la mateixa cançó d’questa cançó viril i entusiasta també contenien expressions com “Sega-me-la arran, tres pams enlaire!”, d’altres explicaven amb tot de detall com el segador se n’anava a orinar i es trobava amb la filla d’un argenter que li preguntava quantes garbes n’havia lligat, i aquest li responia que “38 ó 39, a la ratlla de 40”. És a dir, aquests segadors tenien la “falç fàl·lica” sempre a punt. Totes aquestes lletres contenen unes metàfores marcades pel seu erotisme en què es ressaltava que els segadors “eren gent ben dotada, perquè les noies se’ls miressin quan entraven a les viles”.

Els cabdills de les revoltes que els segadors van protagonitzar el 1640 a Barcelona, com el Corpus de Sang, haurien aprofitat aquesta melodia de temàtica pagesa i caire eròtic per afegir-hi una lletra similar a l’actual, que exaltés els ànims guerrers dels revoltats. És més, “la versió eròtica i la versió de guerra van arribar perfectament vives al segle XIX, en paral·lel”, per bé que, lògicament, la versió eròtica gaudia de molta més popularitat que la militar. No va ser fins al segle XX, que la versió primigènia de caire eròtic va anar perdent força i popularitat fins a ser substituïda per les versions més polítiques de la versió de guerra que van realitzar Manuel Milà i Fontanals (1882), Francesc Alió (1892) i Emili Guanyavents (1899).


Comparteix

    Etiquetes: , ,

    Comentaris

    • Xavier

      25/01/2014 - 23:43

      La melodia de l’Himne dels Segadors segurament prové, com a mínim, de la liturgia jueva dels segles IX-X.

      Sabem que les melodies d’Els Segadors (melodia que es considera existent ja al segle XVI) i de l’Ein Keloheinu (melodia, com a mínim, del segle IX-X) s’assemblen bastant, però això potser no és proba suficient de l’origen jueu de la melodia. Ara bé, qui hagi escoltat l’himne d’Eslovàquia “Nad Tatrou sa blýska” se n’haurà adonat que la melodia també és sospitosament semblant a la d’Els Segadors… Què passa aqui?

      Dues paraules potser contenen la clau del misteri: Sefardites i Asquenazites.

      Se sap del cert que jueus sefardites vivien als Comptats Catalans fins 1492, aquests jueus portaven gairebé cinc-cents anys cantant L’Ein Keloheinu diàriament a llocs com el Call de Girona, els no jueus devien estar farts de sentir aquesta melodia, se la devien saber tant bé que van començar a utilitzar-la en cançons pròpies…al cap d’uns anys van esclatar conflictes de copyright i per això els van expulsar!
      Bromes a part, una situació similar es produí segurament a la zona de l’actual Eslovàquia (Hongria, Polònia, etc.), on jueus asquenazites també recitaven la mateixa melodia de L’Ein Keloheinu amb regularitat, fins que els van fer fora a finals del segle XV i principis del XVI (van tornar al cap de 100 anys). Cap al segle XVII trobem una cançó al folklore Eslovac anomenada “Kopala studienku” (que va servir de base per a l’actual himne Eslovac) amb una melodia molt similar a la de l’Ein Keloheinu i a la d’Els Segadors. Casualitat? Jo crec que no, aquesta melodia possiblement va ser incorporada als folklores Català i Eslovac (segurament a d’altres també) al cap de segles de contacte amb la litúrgia jueva.

      L’alternativa seria que, cap al segle XVII, els jueus de dos tradicions diferents (tant sefardites com asquenazites) van canviar la melodia d’un himne sagrat comú amb ja 600 anys d’antiguitat per melodies del folklore Català, per una banda, i Eslovac per l’altra… Ho trobo bastant improbable. Una altra alternativa seria assumir que tot és una coincidència curiosa, com l’invent de la roda, l’escriptura, la navegació i l’arquitectura/geometria en diferents parts del món de forma independent… Una cosa es trobar la solució més lògica/fàcil a un problema comú, i una altra molt diferent és composar melodies independents amb les mateixes notes, ordenades de la mateixa manera i amb un compàs similar. Això ja no és tan lògic (tot i que en ocasions comptades es pot donar), això és més aviat plagi/assimilació, i tothom sap que no es pot plagiar/assimilar una cosa que no existeix amb anterioritat, així que la font més antiga és la que està més a prop de l’original.

      Doncs l’Ein Keloheinu comença a aparèixer en litúrgies jueves cap a l’any 875 d.C., estem parlant dels temps de Guifré el Pilós, quan els Comptats Catalans amb prou feina existien i la Plana de Vic era deserta…dubto bastant que existissin cançons de segadors al folklore català, bàsicament perque el folklore català encara no existia, en tot cas hi havia restes del folklore visigot que va ser erradicat amb la invasió sarraïna i posterior creació de la Marca Hispanica, però Catalunya encara no havia nascut, per tant Els Segadors tampoc.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús