Pau Claris i la Revolta Catalana

El juliol de 1638, el canonge Pau Claris (1586-1641) va ser elegit com a diputat eclesiàstic per a constituir la Diputació del General, és a dir, com a president de la Generalitat per al trienni 1638-1641. La seva presidència estaria marcada per l’enfrontament amb la monarquia com a conseqüència del saqueig de Palafrugell (1638) pels terços reials i per les acusacions de contraban fetes contra la Generalitat. Aquesta crisi s’intensificaria, a la primavera del 1639, amb la invasió francesa del Rosselló i la consegüent rendició de Salses, i culminaria amb l’empresonament del diputat militar Francesc de Tamarit. El jutge del Breu Apostòlic també va obrir un informe sobre Claris, acusat d’intervenció en els aldarulls contra els soldats, però aquest no va poder ser condemnat per manca de proves.

Pau_claris_i_casademunt.jpg

Pau Claris

La gravetat dels incidents posteriors, que culminarien amb el Corpus de Sang del 7 de juny de 1640, desencadenarien la ruptura definitiva entre la Generalitat i el govern del Comte-duc d’Olivares. La imminent invasió castellana de Catalunya va obligar Claris a cercar l’ajuda militar que necessitava el Principat a França: les converses iniciades pel seu nebot Francesc Vilaplana acabarien amb la firma a Barcelona (desembre de 1640) d’un pacte d’ajuda militar i, posteriorment (16 de gener de 1641), amb la proclamació de la República Catalana sota la protecció de França.

Aquest és un fragment del discurs de Pau Claris cridant a la resistència dels catalans contra els exèrcits d’ocupació castellans de Felip IV i Olivares:

pau claris.JPGAra us prego, com a ciutadà particular, que escolteu els meus raonaments i, com a cap de la vostra Junta, us encarrego que examineu la substància d’aquestes i d’aquelles paraules […]. Heus ací Catalunya, esclava d’insolents; els nostres pobles com a amfiteatre de llurs espectacles; els nostres béns, botí de llur ambició; els nostres edificis, matèria de llur ira; els camins, esdevinguts segurs per la indústria de les nostres justícies, ara tornen a ésser infestats; les cases dels nobles els serveixen de fàcils hostatgeries; llurs sostres d’or i de pintures precioses cremen llastimosament en llurs fogueres […].

Quant de temps fa, senyors, que patim? Des del 1626 aquest nostre país serveix de quarter de soldats. Pensàrem que el 1632, amb la presència del nostre príncep. les coses millorarien, i ens deixà amb major confusió i tristor: en suspens la República, imperfectes les Corts. Abans els suaus mitjans no s’acabessin, llargs dies pregàrem, ploràrem i escrivírem. Però ni els precs trobaven clemència, ni les llàgrimes consol, ni resposta les lletres […]. Digueu-me: si és veritat que a tot Espanya són comunes les fatigues d’aquest Imperi, com dubtarem que també sigui comú el desplaer de totes les seves províncies? Una ha de ser la primera que es queixi i una la primera que trenqui els llaços de l’esclavitud; a aquesta seguiran les altres […].

Castella, superba i miserable, no aconsegueix un petit triomf sense llargues opressions […]. Què és el que us manca, catalans, si no és la voluntat? No sou, vosaltres, descendents d’aquells famosos homes que, després d’haver estat obstacle a la supèrbia romana, també van ésser assolí a la felicitat dels africans? No guardeu encara relíquies d’aquella sang famosa dels vostres avantpassats, que van venjar les injúries de l’imperi oriental que subjugava Grècia? I dels mateixos que després, contra la ingratitud dels Paleòlegs, en reduït nombre us vau estendre donant per segona vegada lleis a Atenes? Qui us ha convertit en uns altres? Jo no ho crec pas; sinó que penso que sou els mateixos i que no trigareu gens més a semblar-ho que el que tardi la fortuna a donar justa ocasió al vostre enuig. I quina de més justa en podríeu esperar que la de redimir la vostra Pàtria? […]

Si us detura la grandesa del Rei Catòlic, apropeu-vos-hi amb la consideració i li perdreu la por […]. No veieu la potència del vostre Rei quants anys fa que pateix? Més aviat podríem dir, a la vista de les seves ruïnes, que la seva grandesa s’ha de mesurar per allò que ha perdut i no pas per allò de què ha fruït; tant és el que cada dia se li va perdent de nou. Si voleu places, moltes us n’oferiran Flandes i Llombardia, apartades ja de la seva obediència. Si voleu regions, pregunteu-ho a unes Indies i a les altres. Si voleu armades, el mar i el foc us en donaran raó. Si capitans, respondrà per ells la mort o el desengany. Alguns filòsofs han pensat, amb Pitàgores, que les ànimes passen d’uns cossos als altres. I, certament, ho podem afirmar dels polítics en les monarquies, on sembla que la felicitat que anima llurs cossos, en deixar-los cadàvers, passa a donar esperit i alè a d’ altres nacions oblidades: tal podem esperar que ens succeeixi […].

Jo no sóc d’opinió que armeu els vostres naturals perquè, seguint el seu enuig, representeu batalles contingents. No dic que amb excessos sol·liciteu la indignació del rei; no dic que negueu a S. M. el nom de senyor; però dic que, prenent les armes amb ardidesa, procureu defensar-hi la vostra justíssima llibertat, els vostres honrats furs; que poseu guarnicions a les vostres viles i ciutats, que fortifiqueu allò que és feble, que repareu allò que és fort; que generosament demaneu satisfacció dels delictes d’aquests bàrbars que us oprimeixen; que aconseguiu llur allunyament de la nostra regió i el descans de la Pàtria. I que, si no l’aconseguiu, l’executeu vosaltres; aquest és el meu parer. O que, si també trobeu dura aquesta resolució, en aquest punt tractem tots plegats de desemparar i deixar d’un cop la miserable província a d’ altres homes més venturosos.

I si a mi, com aquell que més tendrament viu sentit les vostres llàstimes, em teniu per un company pesat quan amb aquesta llibertat us parlo, o si a algú li sembla que per més exempt del perill us hi duc més fàcilment, dic, senyors, que cedeixo tota l’acció que tinc al vostre govern. Torneu en bona hora als peus del vostre príncep, ploreu-hi: atieu amb la vostra humilitat la insolència dels qui us persegueixen, i sigui jo el primer acusat en els seus tribunals. Llanceu al mar furiós del seu enuig aquest perniciós Jonàs; que, si amb la mort havia de cessar la tempesta i el perill de la Pàtria, jo mateix, des d’aquest lloc on em vau posar per mirar pel bé de la República, caminaré a la presència de l’enutjat monarca arrossegant cadenes, per ésser davant d’ella odiosíssim fiscal i acusador de les meves pròpies accions.

Mori jo! Mori infamement i respiri i visqui l’afligida Catalunya!

Comparteix

    Etiquetes: , , , , ,

    Comentaris

    • Francesc Fontanella

      26/10/2011 - 00:53

      Lo teu article es molt interessant, Vicente, però lo il·lustre Claris mai no pronuncia les paraules que transcrius. Lo discurs es una reelaboració literària feta per Francisco Manuel de Mello.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús