La llegenda del Sant Greal

La recerca del Sant Greal, una de les relíquies més venerades i sagrades del cristianisme, ha estat un objectiu que diferents erudits, arqueòlegs, historiadors, caçadors del tresors i aventurers han pretès realitzar des del moment, al voltant del segle XII, en què van aparèixer les primeres històries al voltant de la seva existència en el context de la literatura artúrica. Per tant, el mite del Greal ha estat un fet recorrent al llarg de la història.

Així, la llegenda ens diu que va estar en possessió del rei Artur, i que el Tercer Reich va tenir com un dels seus objectius prioritaris la seva localització en temps de la Segona Guerra Mundial. Igualment, es parla de que les expedicions que van arribar al Temple de Jerusalem a la seva recerca van haver d’enfrontar-se amb tota mena d’obstacles: trampes mortals, gasos tòxics, falses parets, coves d’impossible accés… Mite o realitat, la seva recerca continua en els nostres dies.

El trencaclosques d’hipòtesis sobre el Greal, les teories més o menys extravagants que han fet fortuna en l’imaginari col·lectiu, els personatges misteriosos implicats en la seva trobada, el qüestionament de la doctrina cristiana que han implicat moltes d’aquestes històries llegendàries, la seva reproducció en la literatura al llarg dels segles, la seva irrupció en el cinema contemporani… Tot plegat a contribuït a fer de la llegenda del Sant Greal un dels mites més duradors i estimulants de la història de la humanitat, des de l’edat mitjana fins a l’actualitat.

grial02.jpg

Què és el Sant Greal? Si fem cas a la llegenda més coneguda, estesa i compartida pels investigadors, aquest seria la copa que Jesucrist hauria emprat en el Sant Sopar, el darrer àpat que va compartir amb els seus deixebles abans de la crucifixió. Aquesta mateixa copa seria la mateixa que Josep d’Arimatea hauria utilitzat per recollir la seva sang un cop crucificat. A causa d’aquest origen, la llegenda atribueix al Greal la capacitat de concedir poders místics a aquell que el posseeixi.

Sembla ser que el terme Greal procediria dels territoris de Catalunya i el sud de França, és a dir, els territoris de la vella Marca Hispànica, el nucli originari dels comtats catalans medievals. I el Greal designaria en els seus orígens un recipient d’ús domèstic. La primera documentació coneguda seria un escrit de l’Urgell, datat cap a 1010, escrit en llatí medieval, on es parla en plural dels “gradales”. D’aquesta font derivarien les diferents designacions del mític objecte: la forma francesa graal, l’anglesa grail, la castellana grial i la catalana greal. Però, tot i això, la seva llegenda provindria de la mitologia cèltica, transmesa de generació en generació per via oral fins que va ser recuperada per la literatura artúrica.

perceval.jpg

Així, el primer pas en la recerca del mite del Greal és remuntar-se a la literatura artúrica medieval. Per a això s’ha d’acceptar que l’immens corpus artúric no és més que la narració d’un únic relat, una narració que converteix el Sant Greal en l’objectiu de la recerca cavalleresca. I el punt de sortida d’aquesta mitologia l’hem de situar el 1182, quan Chrétien de Troyes va escriure la seva darrera novel·la: Perceval o li contes del Grial. Així naixia el mite del Greal, així naixia la literatura europea.

A la novel·la, el jove Perceval es meravella davant la presència d’uns cavallers que es troben al bosc (sempre el bosc, espai simbòlic de la literatura medieval) i decideix seguir-los. És així com abandona el seu país i marxa a la recerca de la cort del mític rei Artur per esdevenir cavaller, donant pas a la saga literària més important de l’Europa occidental. En aquesta primera història, però, el tema del Greal apareix de forma lleugera, vaga, mesclat amb les reaccions de Perceval enfront del món que està descobrint. No es qüestiona el seu significat. Chrétien de Troyes, enigmàticament, mai va donar resposta a què és el Greal. Els intèrprets de la llegenda del Greal encara haurien d’esperar a noves aportacions literàries.

Obert el cicle artúric per Chrétien de Troyes, la literatura del segle XIII ens aportaria diferents respostes a l’enigma del Greal, de vegades contradictòries.

Pels intèrprets literaris del 1200, el Greal és un objecte màgic, ja sigui un plat, una pedra o un calze, que té el poder de curar. La seva recerca constitueix l’objectiu principal dels cavallers del rei Artur, tot i que només uns pocs escollits el trobaran. D’aquesta manera, la cavalleria artúrica es troba presonera d’un món que s’ha convertit en un laberint, un món del qual no es pot fugir i que no acaben de comprendre, i, tot i això, la recerca d’aquest objecte màgic i sagrat, del qual són coneixedors del fet que mai acabaran de conèixer el seu misteri, és un dels elements que dóna sentit a la seva existència.

image_thumb8.png

Això s’explica en part perquè, després de Chrétien de Troyes, els novel·listes medievals van presentar freqüentment la recerca del Greal com un procés d’iniciació a la vida religiosa, de perfeccionament espiritual, una recerca estretament lligada amb la moral catòlica que l’Església havia fixat en el IV Concili de Laterà (1215). Tot lligat a l’hegemonia que l’Església tenia en el món cultural d’aquell període.

En canvi, amb l’aparició del Parzival de Wolfran von Eschenbach, novel·la apareguda en llengua alemanya cap a 1205, s’obre una altra via d’interpretació. En aquesta línea narrativa, la recerca del Greal es remunta a la figura de Titurel, l’avi de Perceval, i s’allunya dels interessos religiosos per esdevenir un principi místic d’accés al coneixement, font de riquesa i abundància. Un element esotèric, font de poder, inspiració i llegenda.

L’explotació que la novel·la del segle XIII va fer del mite del Greal podia conduir cap a l’esgotament de la llegenda. Però això no va succeir. Quan les croades van intensificar les notícies que arribaven a la França del rei Sant Lluís (1226-1270) sobre la Terra Santa, el seu enigma, la seva mitologia no va fer més que créixer. Aleshores va arribar a Europa la crònica de Guillaume de Tyre, el qual afirmava haver vist personalment el Sacro Catino. Així, amb les croades, una nova crida als misteris més antics i profunds de la religió cristiana va recórrer l’imaginari col·lectiu europeu. Mite religiós i llegenda literària es fusionaven.

templers.jpg

D’aquesta manera, la recerca i mite del Greal no només no va convertir-se en una idea desfasada per la seva explotació literària al llarg del segle XIII, sinó que va esdevenir un fet que va adquirir validesa intel·lectual. Quan la cristiandat observa perplexa la transformació social i econòmica provocada per la revolució comercial que implica l’arribada de productes luxosos abans impossibles, acompanyats de les diverses relíquies cristianes que les croades fan proliferar pel continent, la possibilitat de l’existència del Greal com a relíquia esdevé una idea creïble, tan real com l’arribada de qualsevol altra relíquia sagrada.

És així com la difusió del mite del Sant Greal, el Sacro Catino medieval, comença a abandonar el món de la literatura per introduir-se en la mitologia popular, abandonant la trama novel·lesca per esdevenir un element més del culte religiós, una relíquia que ens retorna al caràcter circular de la seva història. És el retorn interpretatiu d’un mite que no s’havia aconseguit desxifrar. I la seva història, en realitat no havia fet més que començar. Sis segles després, a Rennes-le-Château, un petit poble situat als Pirineus francesos el mite tornaria a renéixer amb més força que mai.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús