Rosa de Foc: Setmana Tràgica, la revolta

El 1909, els esdeveniments a l’àrea de domini espanyol al Marroc van obligar a cridar a la lleva dels reservistes per anar a la guerra, una nova guerra colonialista per defensar les restes de l’Imperi espanyol i els seus interessos miners al Rif marroquí. L’error del govern cridant els reservistes catalans per anar a la guerra, la majoria casats i amb fills i sense la possibilitat de convertir-se en soldats de quota, és a dir, sense les 1.500 pessetes que costava evitar la lleva, va provocar l’esclat d’una vaga general contra el mateix govern de Maura i contra la guerra.

barcelona-Setmana-Tragica.jpg

La proposta de vaga general va ser feta pel grup socialista de La Internacional, recolzat pels anarquistes. Com que ni la Solidaritat Obrera ni els lerrouxistes ni els dirigents d’Esquerra Catalana van voler fer-se càrrec de la direcció de la vaga, va formar-se un Comitè de Vaga integrat per un representant socialista, un anarquista i un republicà federal. Reunits a la seu de la Solidaritat Obrera, van arribar a diferents acords sobre l’estratègia a seguir: es van nomenar delegats per diferents llocs de Catalunya i van donar instruccions sobre la tàctica a seguir.

El dilluns, 26 de juliol, cap al migdia ja només funcionaven els tramvies a Barcelona. El governador civil va haver de cedir aleshores el poder al comandament militar i la Guàrdia Civil ja que no se’n refiava de les tropes i la policia. A la tarda, la vaga general ja era completa, però el capità general va limitar-se a col·locar guàrdies davant dels centres públics i a reforçar les casernes fins que arribessin reforços. En paral·lel, l’anticlericalisme radical donava els seus fruits i la vaga general derivava en una revolta dirigida contra els centres religiosos. Van aixecar-se barricades i van tallar-se totes les comunicacions de Barcelona amb la resta de l’Estat. Mentrestant, la burgesia catalana es tancava als seus domicilis o marxava cap a les seves residències fora de la ciutat a l’espera de l’evolució dels esdeveniments ja que interpretava que interpretava que simplement s’estava produint un enfrontament entre el govern central i els obrers.

La revolta va ser caòtica i espontània. De dimarts a dijous la ciutat va quedar en mans dels revoltats, però els mateixos dirigents de la vaga van veure com la situació se’ls escapava de les mans per manca d’organització. Amb Lerroux, oportunament de viatge a l’Argentina, negant-se a proclamar la República, la revolta es quedava sense el seu rostre més visible i explotava la vessant més radical i anticlerical: quaranta convents i vint-i-una esglésies van ser cremades. La realitat és que no dirigien la sublevació ni els radicals, ni els nacionalistes republicans, ni els mateixos anarquistes i la manca de direcció i coordinació polítiques van derivar cap a l’acció incontrolada de grups que actuaven indiscriminadament.

Tanmateix, a la resta de Catalunya, amb l’excepció de Sabadell, la vaga va ser més limitada, tot i que van aixecar-se barricades a la major part de les localitats industrials. A més, des de dijous, amb l’arribada dels reforços militars i de la Guàrdia Civil, la situació va fer un tomb, fent-se evident que el restabliment de l’ordre era cosa de pocs dies.

rosa de foc.jpg

Les conseqüències de la revolta van ser més d’un centenar de morts, nombrosos ferits, una forta repressió amb la suspensió de les garanties constitucionals a Barcelona fins el novembre, 2.500 persones detingudes, uns 2.000 exiliats o fugits a França temorosos de la repressió, la celebració de 216 consells de guerra i l’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, un pedagog anarquista fundador de l’Escola Moderna, qui va ser acusat de ser el dirigent de la revolució frustrada. Les massives protestes internacionals no van poder evitar la seva mort, tot i que no s’havia provat que tingués cap relació directa ni amb la vaga general ni amb l’esclat dels incidents. L’execució va ser tant una represàlia originada per l’atac al sistema escolar catòlic pels seus intents de potenciar l’escola laica com una mostra del càstig exemplar que volia exercir el govern.

Si a nivell espanyol, l’actuació del govern va aixecar una onada de protestes que van fer caure Maura del poder, a Catalunya també van produir-se conseqüències polítiques: el lerrouxisme, desacreditat pel seu posicionament oportunista, va començar a perdre influència entre els treballadors; el fracàs del moviment va provocar el desengany d’importants sectors de la classe obrera respecte dels polítics republicans, fet que afavoriria sensiblement l’arrelament del sindicalisme apolític anarquista de la CNT en els anys següents; i la Solidaritat Catalana va rebre el seu cop definitiu amb la Lliga Regionalista patint un important retrocés electoral després d’haver donat el seu suport indirecte a la repressió de la revolta popular.

Article publicat a Esquerra Nacional nº 198 (2011).

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús