Les causes polítiques i socials de la Revolta Catalana de 1640

La guerra contra França, declarada el 1635, va convertir-se en un element de conflicte entre la Monarquia Hispànica i el Principat. L’obertura d’un front bèl·lic en el Rosselló va implicar la participació econòmica i humana de la societat catalana, així com la presència dels exèrcits imperials, els tercios, en terres catalanes. La presència dels tercios va plantejar un problema a causa de les necessitats d’allotjament que van presentar-se en arribar l’hivern. Això suposava que s’havia de mantenir els soldats i, sobretot, patir els abusos de tota mena que aquests cometien.

Però la presència dels tercios i el seu allotjament van resultar molt més insuportables per a la pagesia catalana a causa dels estímuls que arribaven des de Madrid i la impunitat subsegüent de que gaudien els abusos dels soldats. Per exemple, amb data 8 de març de 1639, Felip IV escrivia al marquès de Torrecusa que “se ha de recordar a toda la gente” l’obligatorietat d’allotjar els soldats “en casas y camas aunque no duerman en ellas los dueños, sin contemporizar con nadie, pues es razón que los de la tierra duerman en una tabla, lo cual se ha de ejecutar aunque no vengan en ello los naturales, supuesto que con el enemigo al frente no es tiempo de admitir réplicas”.

corpus de sang Antoni Estruch.jpg

El Corpus de Sang de 7 de juny de 1640

La tensió va anar en augment i, durant el mes de maig de 1640, van esclatar a les comarques gironines greus aldarulls entre soldats i pagesos, amb el resultat de víctimes mortals, ferits i esglésies espoliades i cremades pels tercios en la seva retirada cap al Rosselló. Era la primera confrontació greu i les conseqüències no es farien esperar.

Com cada any, en arribar el temps de la collita grups de segadors van dirigir-se cap a Barcelona per buscar feina en els camps del pla. Davant l’exaltació dels ànims de la pagesia després dels esdeveniments de maig, el virrei, el comte de Santa Coloma, va extremar les precaucions i, fins i tot, va intentar de prohibir l’entrada dels segadors. La mort d’un d’ells quan era escorcollat per veure si duia armes es convertiria en el catalitzador que donaria pas a la Revolta. El 7 de juny esclatava l’aixecament a Barcelona i aquest va estendre’s ràpidament pel Principat: les cases de les principals autoritats van ser saquejades i incendiades i el virrei va ser assassinat mentre intentava escapar de la sublevació.

Per tant, la revolta va començar com un moviment pagès espontani, amb un marcat caràcter social, provocat pels efectes de la guerra i els allotjaments. També caldria incloure-hi un cert component religiós com a resultat de l’assalt dels tercios a les esglésies gironines. Cal remarcar aquests fets ja que en cap moment la sublevació inicial no va dirigir-se contra el monarca, sinó, com és habitual en l’Antic Règim, contra “los traïdors i lo mal govern”.

Felipe_IV.jpg

Felip IV

Tanmateix, més enllà del fet detonant de la Revolta, les causes profundes de l’alçament pagès del 1640 també estaven en relació amb les noves formes del poder feudal en el camí cap a la instauració de la monarquia absoluta, indispensables per a la monarquia de Felip IV, com per a les altres monarquies europees del segle XVII. És per això que la Revolta Catalana no pot ser interpretada com un fet exclusiu de la Monarquia Hispànica, sinó que cal inscriure-la en el context europeu de les moltes sublevacions que la instauració de l’absolutisme va comportar a Europa.

El nou tipus de poder feudal absolutista exigia el reclutament d’un exèrcit, les lleves de soldats, l’augment de la pressió fiscal, l’allotjament i el manteniment de l’exèrcit, etc. Totes aquestes noves necessitats modificaven profundament les condicions d’explotació de la pagesia catalana. Els pagesos, alçats contra aquesta situació, van començar la resistència defensant les relacions socials tradicionals que eren garantides per les constitucions catalanes, si bé, en el curs de l’alçament, la lluita va passar de ser un moviment de resistència contra les noves formes d’explotació a convertir-se en un moviment revolucionari contra tot el sistema senyorial.

Al costat de la revolta social i també enfront de la nova forma de poder feudal, s’havia desenvolupat en el terreny polític una defensa de la identitat històrico-política de la comunitat nacional catalana amenaçada pel nou poder absolutista. El protagonisme d’aquesta resistència va restar, sobretot, en mans de la petita noblesa, socialment disminuïda i molt amenaçada per la degradació que les transformacions del segle XVI havien provocat sobre les rendes feudals.

pau claris.JPG

Pau Claris

Aquesta petita noblesa, laica i eclesiàstica, era la base dirigent del Principat, enfront de l’alta noblesa, vinculada socialment i políticament amb els interessos de les noves formes del poder feudal. Per a aquesta petita noblesa, la identitat històrica catalana i la defensa de la seva existència social eren una mateixa cosa.

En aquest sentit, representants de la petita noblesa havien aconseguit, el 1638, fer-se amb el control de la Diputació i treure el protagonisme de Barcelona en la direcció política de Catalunya. El 1640 havien aconseguit, a més, de forjar un nucli de suport al canonge Pau Claris al si del consell municipal barceloní. La xarxa de relacions familiars i els vincles de dependència van completar la cohesió política en aquells moments crítics. D’aquesta manera, quan la combinació de la sublevació pagesa, la mort del virrei Santa Coloma i l’absència dels tercios en el Principat va derivar en un buit de poder, aquest seria emplenat per la Generalitat.

Al moviment popular pagès de caràcter social que havia iniciat la Revolta s’hi afegia, d’aquesta manera, el moviment polític que suposava la ruptura amb Felip IV. És a dir, la revolta política va sorgir arran dels esdeveniments del 7 de juny i va superposar-se a la revolta social sota el lideratge de la baixa noblesa i els canonges, els sectors més descontents amb el govern de Felip IV. Si d’altres sectors dominants s’hi van afegir posteriorment segurament va ser per defensar la seva vida i propietats de les ires dels segadors.

En definitiva, va ser la potència del moviment popular la que va forçar el moviment polític a prendre la direcció de la revolta desafiant la mateixa monarquia. La reacció de la cort al desafiament català va ser la intervenció militar per reduir per la força els sublevats, mentre que Pau Claris proclamava una efímera República Catalana (gener de 1641) que donaria pas a la proclamació del monarca francès Lluís XIII com a comte de Barcelona. Arribats a aquest punt, la guerra era inevitable.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús