Stonehenge

Famós com cap altre monument prehistòric, Stonehenge està situat prop d’Avebury, al comtat de Wilt, a Anglaterra i és un dels conjunts de tipus megalític de l’edat del bronze més importants i famosos d’Europa. Des dels primers estudis que van aparèixer al voltant de la seva significació, realitzats al segle XVIII, fins els nostres dies, Stonehenge segueix provocant el debat entre arqueòlegs, historiadors i curiosos, en constant debat sobre el perquè i el significat de la seva construcció. Folklore, tradicions i costums ofereix una amplíssima literatura sobre els orígens del conjunt.

stonehenge madera.jpg

Sembla que va ser construït en tres fases. La primera (vers el 1.800 a.C.) era una gran plataforma circular de terra, de 97,5 metres de diàmetre, amb petites fosses d’incineració. La segona etapa va representar la construcció (cap a 1.700-1.500 a.C.) d’un doble cercle concèntric de pedres (en una bona part desaparegudes) i d’una avinguda de prop de mig quilòmetre. Durant la fase final (vers 1.500-1.400 a.C.), va elevar-se un cercle de 30 menhirs de 5 metres d’alt, units per la part superior per pedres planes que feien un cercle elevat. Tanmateix, hi ha autors que avancen la data de la seva construcció fins a 2.800 a.C.

Però aquestes dades, fonamentals per a qualsevol estudi arqueològic, passen a un segon pla en el cas de Stonehenge. I és que, en aquest cas, el que ha resultat prioritari és la llegenda i la mitologia. Així, el monument ha donat lloc a moltes interpretacions, sovint fantasioses, però el caràcter de temple o lloc religiós del conjunt megalític sembla indiscutible.

Sembla ser que en terres britàniques, cap a 5.000 a.C., va existir una comunitat prehistòrica que cercava en el Sol i la Lluna les seves fonts espirituals i que ells van ser els que van edificar el conjunt. Això, però, no suposaria res d’extraordinari ja que moltes de les comunitats prehistòriques van trobar en el Sol la deïtat que guiava les seves cultures.  Aquest moment de la història és aquell en que les societats primitives van començar a mirar cap al cel i a aixecar grans construccions de pedra que permetessin el contacte entre homes i déus (o astres protectors). És a dir, que mentre s’aixecava Stonehenge, en molts altres punts del planeta trobem edificacions megalítiques que respondrien a aquesta idea.

stonehenge 2.JPG

El lloc de la seva edificació no devia ser escollit per atzar. Quelcom que desconeixem va fer que aquella civilització realitzés el gran esforç de transportar enormes blocs de terra de trenta cinc tones des de les muntanyes de Marlborough Downs, situades a uns trenta quilòmetres. Així, el primer Stonehenge va quedar configurat com una enorme plataforma feta amb terra sobreposada i un fossar circular. S’introduïen així les anomenades “quatre estacions” i la “pedra de Taló” en el primer accés. També van realitzar-se les fosses d’incineració, les conegudes com a “fosses d’Aubrey”.

En definitiva, ens trobem davant d’un espai sagrat d’adoració del Sol que, a la vegada, servia com a receptacle dels rajos indicadors dels solsticis, és a dir, un observatori astronòmic, un cronòmetre exacte del pas de les estacions que enfortia el lligam entre els homes i els déus solars. En el solstici d’estiu, el Sol sortia just travessant l’eix de la construcció, la qual cosa fa suposar que els constructors tenien amplis coneixements d’astronomia.

Igualment, Stonehenge era un espai funerari que ens presenta una cultura prehistòrica que s’adornava amb riques ornamentacions. Donat el poc nombre d’enterraments, uns 240, per a un període tan llarg de temps d’ús del monument, s’estima que no es tractaria d’un cementiri per a la generalitat dels morts de la comunitat, sinó per a determinades persones escollides, una primera noblesa prehistòrica. Per a les cultures paganes, la pedra significava la mort i, per això, Stonehenge podria haver estat utilitzada en cerimònies religioses de culte als morts i a la vida.

stonehengedibujo.jpg

Arribats a la segona fase de la construcció de Stonehenge, l’arribada d’una ètnia anomenada vickers, que va prendre el relleu dels constructors del monument, va transformar l’aspecte del santuari. Aquests van transportar des de les muntanyes gal·leses de Preseli, situades a uns 385 quilòmetres de Stonehenge, vuitanta enormes roques que modificarien l’aspecte del conjunt, donant-li un nou aire de misticisme. La peculiaritat d’aquestes pedres és que en ser banyades per la llum solar adquireixen un clor blavós que els ha donat nom: les bluestones. El seu transport és un misteri i va haver de ser una gran obra d’enginyeria ja que cadascuna ronda les dues tones de pes. La teoria més estesa assegura que devien ser transportades en barques per la costa gal·lesa, per després pujar pel riu Avon i arribar a la seva destinació gràcies a un complex sistema de corrons. Un cop allà van formar un cercle i un semicercle en forma de ferradura que protegeix la construcció original.

La tercera, i definitiva, remodelació va comportar el desplaçament cap a l’interior de les bluestones i l’aixecament de l’anomenada “pedra de l’altar”, també transportada fins el temple des del sud de Gal·les. Els càlculs, les mesures i l’exactitud amb què van erigir-se aquelles pedres encara avui són motiu d’admiració.

Misteriosament, sense cap motiu conegut, cap a 1.100 a.C., Stonehenge va ser abandonat per les velles cultures prehistòriques britàniques. Només els druides celtes, hereus d’aquells antics coneixements astrològics, van mantenir els vells oficis de la mitologia solar i van fer de les pedres sagrades una part de la seva mitologia. Fins que noves investigacions puguin aportar llum a aquest misteri, ells van ser els darrers custodis de l’enigma de Stonehenge.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , ,

    Comentaris

    • Jordi

      10/08/2014 - 17:45

      M’aradaria saber on puc trobar més informació de l’ètnia vickers, ja que no aconsegueixo trobar res i m¡interesa molt el tema. Moltes gràcies!

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús