Laocoont i els seus fills

L’escultura més significativa de l’arquitectura ròdia del període hel·lenístic és una obra de tres artistes de la mateixa família: Agesandros, Polidoros i Atenadoros, segons consta a la inscripció del pedestal de l’obra. Va ser trobada a Roma el 1506 per l’arquitecte Giuliano da Sangallo durant les excavacions de la Domus Aurea, el palau de Neró a Roma, i actualment es conserva als Museus Vaticans.

Laocoön_and_His_Sons.jpg

Segons alguns autors, aquest grup escultòric, esculpit a mitjans del segle I a.C. per a la seva exportació a Roma, podria ser una adaptació en marbre blanc d’un original en bronze de començaments del segle II a.C. que tan sols comptava amb dues figures. En qualsevol cas, l’existència de múltiples teories sobre la datació i l’origen del conjunt fa que sigui difícil afirmar rotundament quan va ser esculpit.

Segons la narració del poeta llatí Virgili a l’Eneida, Laocoont era un sacerdot troià de Posidó que es va oposar a la introducció del cavall de fusta dins de les muralles de la ciutat de Tròia. La deessa Atena, protectora dels grecs, (o Apol·lo, en funció de la versió) va enviar dues serps gegantines que van atacar Laocoont i els seus dos fills. Només un dels fills va aconseguir salvar-se, mentre que el pare i els fills van morir ofegats. Així, el grup escultòric representa la lluita de Laocoont i els seus fills contra les serps.

Laocoon_Pio-Clementino_3.jpg

El dramatisme extrem del tema, en el qual es conjuguen el patiment de la lluita contra les serps amb l’angoixa de la figura del pare que veu com són atacats els seus fills, es considera típic de la sensibilitat hel·lenística de les escoles de l’Àsia Menor i es pot relacionar amb els relleus de l’altar de Pèrgam. D’aquesta manera, l’obra representa les emocions humanes en la seva màxima expressió patètica.

Els personatges es representen en actituds d’un moviment marcadament violent, amb els cossos girats i els músculs força pronunciats com a conseqüència de l’esforç de la lluita, la qual cosa origina uns efectes de clarobscur molt intensos. La composició diagonal de l’obra (amb la mà dreta i la cama esquerra com a eix), exagerada durant la restauració realitzada al segle XVII, accentua aquest dramatisme. Les serps s’entrellacen amb els cossos, justificant l’esforç que representen els cossos, cargolant-se per matar i esdevenint el nexe d’unió entre les tres figures.

Laocoon_Pio-Clementino_5.jpg

L’obra està emmarcada dins d’una composició de figura piramidal. El grup en conjunt, però, és molt pla. Va ser concebut per ser contemplat des d’un punt de vista únic: el frontal. Segurament pel fet que l’obra devia d’estar destinada a un lloc determinat.

D’altra banda, en el conjunt sobta el diferent tractament dels cossos dels fills respecte de la figura del pare. L’escultor va ignorar l’anatomia infantil i va representar els fills com a figures adultes a una escala més petita, fet que engloba l’obra dins del període clàssic. També cal destacar que mentre que el fill petit, situat a la dreta de Laocoont, guarda una clara relació compositiva i anatòmica amb la figura paterna, el fill gran, situat a l’esquerra, sembla ser un afegit realitzat per adequar la composició original de dues figures al relat realitzat per Virgili, ja que en d’altres relats de la tradició grega només es citava un fill.

Laocoon_Pio-Clementino_4.jpg

El conjunt, ja en l’època del seu descobriment va tenir una gran influència pel seu grau de perfecció. Els artistes del renaixement com, per exemple, Miquel Àngel, van sentir-se impressionats i van convertir-la en font d’inspiració. Així, en el cas de Miquel Àngel podem trobar aquesta influència en les seves obres escultòriques de maduresa, caracteritzades per la representació de cossos rotunds i expressions terribles.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús