La revolució intel·lectual i científica del segle XVII

Des del naixement del període anomenat com època moderna, l’humanisme primer i la Reforma després ja havien qüestionat el mètode de coneixement i la concepció del món llegats per la tradició aristotèlica i medieval. Això, juntament amb les transformacions econòmiques, socials i polítiques van derivar en el naixement, en el segle XVII, d’un nou mètode de coneixement científic basat en l’experimentació i en l’ús del llenguatge matemàtic i que ràpidament s’estendria per Europa. Els científics i pensadors del barroc defensaven que la veritat es podia assolir a través de l’experimentació (o empirisme) i de l’ús de la raó (és a dir, el racionalisme). Aquests mètodes van permetre de posar les bases de la ciència moderna, els principals fundadors de la qual van ser Galileu, Descartes i Newton.

El científic i filòsof italià Galileu Galilei (1564-1642) va reafirmar la teoria heliocèntrica (que Copèrnic ja havia exposat en un llenguatge matemàtic) segons la qual la Terra gira al voltant del Sol, malgrat que l’Església catòlica el va obligar a renegar dels seus descobriments. Aquest descobriment va ser possible després d’haver perfeccionat la ullera de llarga vista que li va permetre de descobrir els quatre satèl·lits de Júpiter, l’anell de Saturn, les taques solars, les fases de Venus i Mart i el relleu de la Lluna. També va fer avenços en mecànica i va enunciar el principi de la inèrcia.

Galileo_Galilei.jpg

Galileu Galilei

Per la seva banda, el filòsof racionalista francès René Descartes (1596-1650), pare de la filosofia moderna, en la seva obra El discurs del mètode per conduir bé la raó i cercar la veritat en les ciències (1637) va assentar les bases d’una veritable revolució intel·lectual en establir la supremacia de la raó i de l’experiència, i en afirmar la necessitat del llenguatge matemàtic com a únic vàlid en què fonamentar la recerca de la veritat:

El primer era no donar per certa cap cosa que jo no conegués evidentment com a tal. És a dir, evitar amb tota cura la precipitació i la prevenció, i no comprendre als meus judicis més que allò que presentés tan clarament i tan distintament al meu esperit que jo no tingués ocasió de posar-ho en dubte.

El segon, dividir cadascuna de les dificultats que examinés en tantes parcel·les com pogués i necessités per a resoldre-les millor.

El tercer, ordenar els meus pensaments, començant pels objectes més simples i més fàcils de conèixer, per a pujar a poc a poc, com per graus, fins al coneixement dels més complexos, suposant el mateix ordre entre els que no es precedeixen naturalment els uns als altres.

I el darrer, establir tot de denominacions tan àmplies i anàlisis tan generals que estigués segur de no ometre res.

René_Descartes.jpg

René Descartes

Anys més tard, el científic anglès Isaac Newton (1642-1727) va perfeccionar el llegat dels seus predecessors en anunciar, com a mètode científic, les quatre etapes que havien de seguir-se per al coneixement de qualsevol fenomen: observació d’aquest, interpretació per la raó, formulació d’una llei matemàtica i possible comprovació. Aquest mètode li va permetre d’explicar amb exactitud matemàtica la llei de la gravitació universal, la qual explica el moviment dels planetes a l’univers. També va fer investigacions en òptica i va formular la teoria general de la llum.

Sir_Isaac_Newton.jpg

Isaac Newton

Però les figures de Galileu, Descartes i Newton no van ser casos isolats en l’Europa del segle XVII, sinó que hi va haver un gran nombre de savis, les aportacions dels quals expliquen que aquest període sigui denominat com a “revolució científica”. Així, el perfeccionament d’instruments de precisió, com ara el telescopi, el termòmetre, el baròmetre i el microscopi, van permetre al seu torn grans avenços en els terrenys de l’astronomia (on Johannes Kepler va formular les lleis que regeixen les òrbites dels planetes i va introduir-hi el llenguatge matemàtic), la física (on destaquen les figures de Torricelli, Pascal i Huyghens) i la química (on cal citar Boyle, Mariotte i Papin). A més, els governs d’alguns països van promoure la investigació i van crear acadèmies de les ciències amb l’objectiu d’aplicar els descobriments a l’economia i millorar-la.

mapa-de-la-luna-por-hevelius.jpg

El primer mapa lunar (1647), confeccionat per l’astrònom alemany Johannes Hevelius

hevelius-telescope.jpg

Telescopi amb quadrant per mesurar l’elevació dels astres, instrument usat per Hevelius per realitzar els seus descobriments sobre les taques solars, els cometes i les estrelles

observatori_uraniborg.jpg

Observatori d’Uraniburg, construït el 1580 per Frederic II de Dinamarca perquè hi treballés l’astrònom danès Tycho Brahe

lliçó d'anatomia.jpg

El quadre “La lliçó d’anatomia del doctor Tulp” del pintor holandès Rembrandt manifesta la curiositat que l’Europa de l’època sentia pel coneixement empíric del cos humà, fet que va ser clarament beneficiós pel progrés de l’anatomia i la medicina

Comparteix

    Etiquetes: , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús