La crisi del segle XVII: estancament demogràfic i transformacions agràries

Les transformacions econòmiques, socials, polítiques i religioses que van produir-se al llarg del segle XVI a Europa van desembocar en una crisi general que, en major o menor grau, va afectar tots els països europeus en el segle XVII. Tanmateix, aquesta crisi de base agrària que va afectar el continent no va significar que tota Europa entrés en un període d’estancament econòmic.

Al contrari, Estats com França, Holanda i Anglaterra van ser capaços d’adaptar-se a les noves circumstàncies creades en el segle anterior i van introduir noves formes de producció i comerç, a la vegada que implantaven noves formes de govern que definirien l’Estat modern. Això va fer que aquests Estats sortissin reforçats de la crisi i acabessin convertits en les principals potències europees del període. La Monarquia Hispànica, malgrat l’extensió del seu Imperi, en canvi, va ser incapaç d’adaptar-se als nous temps, fet que va comportar l’inici d’un llarg període de decadència hispà.

Gerard Ter Borch (6).jpg

Una crisi demogràfica de base agrària. La població d’Europa pràcticament es va mantenir estancada o va experimentar un descens des de les darreries del segle XVI i durant el segle XVII, llevat d’Holanda i Anglaterra, en una crisi demogràfica que no va afectar tots els països d’igual manera. Així, mentre que els regnes de la Monarquia Hispànica, els Estats alemanys i els Estats italians patien un retrocés demogràfic, a França la població va estabilitzar-se i a Anglaterra i els Països Baixos el nombre d’habitants va continuar creixent, tot i que a un ritme força més lent.

Població dels principals Estats europeus (1600-1700):

1600 1700
França 18.000.000 19.000.000
Espanya 8.000.000 6.000.000
Anglaterra 4.500.000 5.500.000
Províncies Unides 1.300.000 1.600.000
Suècia 1.000.000 1.400.000
Sacre Imperi 18.000.000 10.000.000
Itàlia 12.000.000 11.500.000
Rússia 11.000.000 12.000.000

La principal raó d’aquesta crisi demogràfica europea del sis-cents la trobem en el fet que van tornar a disparar-se els mecanismes que havien actuat al llarg de l’edat mitjana i que afectaven majoritàriament a la societat europea pre-industrial: la incapacitat del sistema agrícola per augmentar la producció al mateix ritme que creixia la població. En una agricultura caracteritzada per la baixa productivitat i la manca d’excedents, a una mala collita de cereals seguia irremediablement la carestia, l’extensió de les epidèmies (especialment la pesta bubònica) i la fam i, en conseqüència una alça de la mortalitat. I és que les tècniques de conreu no havien experimentat pràcticament cap renovació des de l’edat mitjana en uns Estats que vivien essencialment de l’agricultura.

Murillo Niño despiojándose.JPG

Unes altres causes de l’agreujament de la crisi demogràfica del segle XVII les trobem en els anys de males collites que van produir-se com a conseqüència de les adversitats climatològiques derivades del refredament del clima (l’anomenada petita edat de gel) i per les freqüents guerres (Guerra dels Trenta Anys) que van arrasar el camp europeu al llarg d’aquest segle. D’aquesta manera, la fam constitueix una amenaça permanent: per exemple, es citen sis grans fams a França entre 1629 i 1710.

Aquesta crisi demogràfica d’origen agrari va afectar, a la seva vegada, els centres tradicionals de producció artesanal, especialment a les ciutats italianes alemanyes. El comerç a la Bàltica també es va estancar, mentre que a la Mediterrània la crisi va ser més aguda en transformar-se en una zona en la qual es bescanviaven, essencialment, matèries primeres locals per a les manufactures dels països atlàntics. A més, la crisi demogràfica va ocasionar problemes fiscals als Estats, els quals van veure com els seus ingressos es reduïen com a conseqüència de la reducció del nombre de contribuents i l’empobriment dels que quedaven.

agricultura.jpg

Les primeres transformacions de l’agricultura. Per contra, a Holanda i Anglaterra van trobar una primera resposta a les limitacions de l’agricultura medieval, fet que va situar aquests Estats en una posició de clar avantatge respecte dels altres països. Ja des del segle XVI, en aquests països va introduir-se l’explotació agropecuària rotativa a les terres de conreu, fet que consistia a transformar-les periòdicament en praderies per després convertir-les en noves terres de conreu. També va introduir-se el sistema de rotació quadriennal de conreus de cereals (blat, ordi) combinat amb plantes farratgeres (alfals i remolatxa farratgera).

Amb l’aplicació d’aquestes noves tècniques agrícoles, els camperols van poder evitar la necessitat del guaret i mantenir la terra suficientment enriquida ja que les farratgeres no desgasten els cereals. De la introducció de la producció agropecuària i la rotació quadriennal va derivar-se un increment de la ramaderia i un augment del rendiment de les terres ja que gràcies a aquesta es disposava d’adobs suficients (els fems del bestiar) per a mantenir la fertilitat del sòl.

Comparteix

    Etiquetes: , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús