Els símbols de la República francesa: el 14 de juliol

Jornada revolucionària parisenca que marca l’esclat de la Revolució francesa, el 14 de juliol va convertir-se en la data de la festa nacional francesa des de fa més d’un segle. Així, la presa de la Bastilla s’associa actualment amb una jornada amb solemnes desfilades militars en connivència amb les festes i els focs artificials.

L’origen del fet el trobem en la gran agitació regnant al París pre-revolucionari. Des de la primavera de 1789, els Estats Generals s’havien convertit en Assemblea Nacional Constituent, i el mes de juliol el rei Lluís XVI va fer concentrar-se les tropes al voltant de la ciutat, a més de destituir a Necker, un ministre reformista en el qual residien part de les esperances de canvi del Tercer Estat. En aquest clima convuls, i després d’unes jornades d’agitació i els primers esclats revolucionaris populars, el matí del 14 de juliol el poble de París va armar-se als Invàlids i després va dirigir-se cap al polvorí de la Bastilla, la vella fortalesa símbol de l’absolutisme. Després d’un sagnant enfrontament, el poble va fer-se amb la presó i va posar en llibertat els pocs presoners que s’hi trobaven allí. Era la primera victòria del poble de París contra un símbol de l’Antic Règim.

Prise_de_la_Bastille.jpg

La Festa de la Federació del 14 de juliol de 1790 celebraria amb gran pompa el primer aniversari de la insurrecció, i durant tot el cicle revolucionari va recordar-se la data com a símbol de la victòria del poble sobre la tirania. Així, la celebració de 1790 es recordaria com un gran moviment de confraternització de la nació francesa. A París, el Camp-de-Mart va esdevenir un gran amfiteatre dominat pel dit altar de la pàtria, aixecat en l’esplanada que acolliria els 14.000 federats arribats d’arreu del país. Després de la missa, La Fayette, heroi de la guerra d’Independència dels Estats Units, va prendre la paraula per arengar els presents sota el discurs de comunió amb el rei per a defensar la llibertat, la constitució i la llei. Després, Lluís XVI juraria respecte a la constitució redactada per l’Assemblea. A les províncies també es reproduirien aquests pactes dels federats. Els ciutadans s’havien apropiat de la festa, donant lloc a un dels primers impulsos del patriotisme francés.

H_P_Perrault_Prise_de_la_Bastille_(painted_1928).jpg

En els anys posteriors a la Revolució (1800-1870) cap dels diferents règims que se succeïren en el país va commemorar novament la data, fins que amb la instauració de la Tercera República, els seus dirigents, i especialment Gambetta, van buscar l’exaltació dels fonaments republicans del règim en la història francesa. Així, per iniciativa del diputat del Sena Benjamin Raspall, va aprovar-se la llei de 6 de juliol de 1880 que instaurava oficialment el 14 de juliol com a festa nacional republicana. D’aquesta manera van començar a impulsar-se arreu del país una sèrie de celebracions laiques a les escoles, inauguracions d’estàtues republicanes, repartiment d’aliments als indigents, il·luminacions, repic de campanes i desfilada de tropes.

marianne.jpg

Marianne, el símbol femení i laic de la República francesa

Ja des d’un principi varen destacar-se el caràcter laic, patriòtic i militar de la celebració, com a mostra del ressorgiment de França després de la desfeta nacional davant Prússia el 1870 i la crisi derivada –esclat de la Comuna inclòs–. Totes les comunes n’hi participaven, en una festa que ja s’iniciava en la nit del 13 de juliol amb una desfilada nocturna il·luminada amb torxes. Al dia següent, els campanars de les esglésies i les salves dels artillers anunciaven la desfilada militar, el dinar, els espectacles i els jocs. La jornada es tancava amb balls i focs d’artifici. A més, s’entronitzava a Marianne, el símbol femení i laic de la República mitjançant la proliferació de reproduccions del seu bust en espais públics i la venda de litografies on era representada amb el barret frigi o amb la bandera tricolor.

Les localitats de majoria conservadora rebutjarien inicialment la idea de celebrar una ideologia laica i republicana. Monarquistes i catòlics consideraven encara en aquells moments la Revolució com un fet que traïa la història i la tradició francesa, i el 14 de juliol suposava més un drama que un triomf de la llibertat i l’emancipació de la ciutadania. Les desfilades triomfants que havien recorregut la capital la tarda de la caiguda de la fortalesa de l’Antic Règim eren per a ells una simple reunió d’indesitjables agitadors. Ara bé, aquesta perspectiva aviat quedaria reduïda gràcies a les referències del govern al 14 de juliol de 1790, fent força en la idea de festa patriòtica que incorporava a tots els francesos. El dia que, segons Gambetta, s’havia “fundat la nació francesa”.

Arribats al segle XX, després dels moments d’austeritat imposats per la conjuntura bèl·lica de 1914-1918, el 14 de juliol de 1919 esdevindria la gran festa de celebració de la victòria. Igualment, el 14 de juliol de 1945 esdevindria l’esclat patriòtic després de l’ocupació alemanya, amb tres dies d’activitats festives cíviques.

Actualment, el 14 de juliol encara suposa un gran aconteixement pel país. A París, la tradicional desfilada militar pels Champs Élysées és objecte d’una minuciosa preparació i és un èxit de públic any rere any. A més, a tots els indrets de França hi ha balls, il·luminacions especials i focs d’artifici. Això sí, el temps passa i cada president de la Cinquena República ha buscat posar el seu segell personal a la jornada.

defile14juillet2006.jpg

D’aquesta manera, el president Giscard d’Estaing va fer desfilar les tropes pel recorregut que enllaça les places de la Bastilla i la República, recuperant la tradició del París revolucionari. D’altra banda, a la presidència de François Mitterrand, el 14 de juliol de 1789 va suposar el punt culminant dels actes dedicats al bicentenari de la Revolució francesa.

Comparteix

    Etiquetes: , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús