La transformació de Barcelona en el segle XVIII

El regnat de Carles III (1759-1788), el monarca il·lustrat espanyol, va estar marcat per una gran recuperació econòmica del Principat, especialment per a la ciutat de Barcelona, la qual va veure’s molt afavorida per la concessió del permís de lliure comerç amb les colònies americanes. Aquesta revifalla de l’economia catalana va comportar canvis profunds a tot el país. És en aquest moment quan es van crear ciutats noves, com Sant Carles de la Ràpita, i se’n van millorar d’altres com la pròpia Barcelona, creant avingudes com la Rambla, aixecant grans edificis com el Palau de la Virreina o construint noves vies de comunicació.

El sistema viari d’Espanya del segle XVIII, en el fons, no era massa diferent del que havien creat els colonitzadors romans feia 1.700 anys. Va ser amb l’arribada al tron de Carles III i les seves idees il·lustrades quan va iniciar-se la renovació d’aquest deficient sistema de comunicacions. Així, el 1761, s’iniciaven les obres per articular el nou camí reial que uniria Madrid amb Barcelona (l’actual N-II) amb l’objectiu d’escurçar i fer més segur el trajecte entre aquestes ciutats. De la mateixa època són les carreteres de França i de València. Madrid, la capital, la villa y corte, seria sempre l’eix a partir del qual vertebrar les comunicacions de forma radial.

Dos anys després, el 1763, va construir-se un pont sobre el riu Llobregat, a l’altura de Molins de Rei, l’anomenat Pont de Carles III, que venia a substituir el del Diable, a Martorell. A prop del nou nus de comunicacions van obrir-se establiments pels viatgers, com l’hostal dels Sants, l’actual restaurant Ca l’Esteve de Molins de Rei. El govern de Carles III, amb el ministre Floridablanca al capdavant, també va modernitzar l’antic camí reial des de la Creu Coberta, a l’aleshores poble de Sants, fins al nou pont de Molins.

La millora de les comunicacions de Barcelona va facilitar l’expansió industrial catalana, principalment la tèxtil, i l’enriquiment de la burgesia, cada cop més poderosa. Durant l’últim terç del segle XIII van anar instal·lant-se, als prats de llevant (Sant Martí de Provençals) i de ponent (Marina de Sants), els primers nuclis tèxtils, mentre que, d’altra banda, Horta i Sarrià començaven a perfilar el seu caràcter residencial.

800px-BNE.Barcelona.planos.1806.jpg

En paral·lel, la façana marítima de Barcelona va convertir-se en el centre de la ciutat. El 1774, un cop va enderrocar-se la muralla medieval de la Rambla, va iniciar-se la urbanització de les Rambles, sota la direcció de l’enginyer Cermeño (mestre d’obres de la reconstrucció del castell de Montjuïc), donant lloc al naixement d’un dels llocs més representatius de la ciutat. Abans d’aquesta data, les rambles no eren més que una riera, un camí fora muralla per on Collserola havia vessat les seves aigües al llarg dels segles.

La transformació de la Rambla, però, havia començat dos anys abans amb les obres del Palau de la Virreina. L’arquitecte barceloní Josep Ausich va construir-lo sota les ordres directes de Manuel Amat i Junyent, el virrei del Perú, i el resultat va ser un edifici inspirat en els models neoclàssics francesos però amb solucions típicament catalanes, com ara la forma del pati. A més, el 1776, els marquesos de Comilles van iniciar el bastiment del que havia de ser el seu palau, el Palau Moja, amb la façana principal donant al carrer de Portaferrissa, un edifici d’un barroc notable acabat el 1786. El tercer gran palau ubicat a les Rambles va ser el Palau Marc, un edifici de classicisme auster aixecat el 1776 per Josep Soler i Faneca per encàrrec de la família Marc de Reus.

D’altra banda, el Carrer Ample va convertir-se en una de les principals artèries de la nova Barcelona que començava a néixer amb la construcció de palaus residencials i edificis religiosos. El 1765, l’arquitecte Josep Mas va renovar totalment l’església de La Mercè, un edifici barroc de gust borrominià. El 1772, Josep Soler i Faneca va construir el Palau Sessa i el 1774 va bastir-se el Palau dels marquesos d’Alfarràs.

El 1783, Francisco Gonzáles y de Bassecourt, capità general de Catalunya i comte d’El Asalto, va autoritzar l’obertura del carrer Nou de la Rambla, que durant molts anys va dur el seu nom. Aquest carrer va ser concebut com l’artèria principal del Raval, l’ampliació de la ciutat camí de Montjuïc.

800px-Puerto_BCN_grabado_francés_XVIII.jpg

Una altra artèria de la ciutat nascuda en aquest temps va ser el camí que conduïa des de Barcelona fins a l’església dels Josepets a Gràcia. La millora de les comunicacions amb la vila va anar seguida de l’obertura de nous carrers, com el del Príncep d’Astúries, i el bastiment de residències per a les classes benestants de Barcelona, com el Palau de la Virreina de Gràcia (1779), on avui trobem la parròquia de Sant Joan.

La façana marítima de la ciutat també va quedar marcada per l’esperit modernitzador que va impregnar aquest període. El 1774, Josep Soler i Faneca va dirigir les obres de remodelació de l’edifici medieval de la Llotja, que es va dotar de noves dependències i d’una façana neoclàssica. El 1775, sota la direcció de l’arquitecte militar Cermeño, es va posar en pràctica un projecte d’ampliació del barri de la Barceloneta. I el 1790, al pla de Palau, es va edificar la Duana Nova (actual delegació del Govern) de la mà de Miguel de Roncali, un edifici neoclàssic molt original amb reminiscències de l’estil rococó.

El 1774 una ordre governativa abolia els cementiris parroquials i proposava l’edificació d’un de central. El 1775, el bisbe Climent va obtenir de l’intendent de Barcelona els permisos necessaris per ocupar i protegir amb un mur una “porció de terra sorrenca de 90 canes de llarg per 45 d’ample” a Sant Martí de Provençals. Un any després, el març de 1775, es va consagrar el nou cementiri. Això va suposar la desaparició dels antics cementiris parroquials i l’aparició, en el seu lloc, de petites places, com la del Pi, o la de Santa Maria, darrera Santa Maria del Mar.

Aquesta transformació de Barcelona, però, resultaria només una solució transitòria ja que el seu desenvolupament en el segle XIX obligaria la ciutat a una transformació radical que canviaria definitivament la seva fisonomia.

Comparteix

    Etiquetes: , , , ,

    Comentaris

    • Maria Aran Nualart

      14/09/2014 - 22:50

      El Palau Moja no fou bastit pels marquesos de Comillas, ja que aquest marquesat fou creat el 1878 pel rei Alfons XII i otorgat a Antonio López y López. El Palau Moja fou promogut per la marquesa de Moja, Maria Lluïsa Descatllar l’any 1774 i construit per l’arquitecte Josep Mas i Dordal.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús