Una llarga edat mitjana?

La cronologia és un element importantíssim de la història com a ciència. Això és indiscutible. Però també és veritat que en ocasions la necessitat dels historiadors per crear grans compartiments dins dels quals encabir els fets cronològicament -prehistòria, antiguitat, edat mitjana, època moderna, món contemporani- ha donat lloc a grans contradiccions perquè aquesta gran divisió si bé pot ser molt clara en alguns territoris, en d’altres grinyola força.

Així, quan ens referim a l’edat mitjana el consens general de la historiografia ens diu que aquesta va començar en un moment exacte que, en funció dels autors, s’iniciaria el 395, data de la divisió de l’Imperi Romà, o el 476, amb la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident. Igualment, el món medieval es veuria clausurat el 1453, amb la caiguda de Constantinoble, o el 1492, amb el descobriment d’Amèrica. Certament, el fet d’establir una cronologia en funció d’un fet concret que marqui una frontera és molt útil de cara als estudiants i als professors, però pot crear una idea inexacta. Un fet, per molt rellevant que sigui, mai pot acabar amb una societat d’un dia per a l’altre. I això és el que passa amb l’edat mitjana, com ha posat repetidament de manifest l’historiador medievalista francès Jacques Le Goff:

le goff.png

Jacques Le Goff

La cultura medieval, en la meva opinió, marca una fase de l’aventura medieval encara més llarga que l’edat mitjana que podem trobar en els manuals. Expressa un conjunt de valors (un model per a l’organització dels valors) que no es desfà fins el període comprés entre 1750 i 1850, per acabar definitivament durant la dècada de 1950 amb la “fi de les regions” […]. L’expressió “home medieval” em sembla ben fonamentada perquè en el llarg període de l’edat mitjana emergeix una determinada idea de l’home […]. El que va existir són diferents models d’homes i dones en funció de la seva condició, nobles, vilans, ciutadans, pagesos, clergues, soldats, etc. Però, tots aquests personatges, tan diferents, tenien en ment, tot i la seva diversitat, un model comú, ideal, del que era l’home.

Per aquesta raó em rebel·lo contra les famoses disputes sobre les dates, 1453 o 1492, que possiblement siguin útils per a la història dels esdeveniments o per a una història estrictament política. I encara més, perquè la idea mateixa de “renaixement”, la lògica intel·lectuals dels segles XV i XVI, respon d’una manera sorprenent a un dels elements principals de la cultura medieval, per a la qual la innovació consistia sempre en tornar enrere, en buscar referents en les autoritats del passat o de l’antiguitat. Així doncs, crec que aquest concepte s’hauria de limitar, sempre que sigui possible, a l’art i l’estètica.

En canvi, si aspirem a realitzar una història profunda, el tall entre l’edat mitjana i el renaixement només serveix per desviar-nos de la investigació. Els segles XV i XVI van caracteritzar-se per uns elements que ja havien marcat d’altres “renaixements”. Per exemple, el renaixement dels segles VIII i IX, el renaixement carolingi que va fundar un humanisme a partir de la renovació de la cultura antiga; o el renaixement del segle XII, amb l’aprofundiment, des de Chartres, de l’humanisme cristià a través d’una naturalesa reconciliada amb Déu; o amb la formació dels Estats a Anglaterra, França o l’Imperi Hohenstaufen, com a resultat de l’equilibri entre el poder espiritual i el temporal. Això sense comptar amb el model italià de la comuna, de la Ciutat-Estat, encarnada en la figura del burgés/ciutadà. I per què, si passem per sobre del tradicional renaixement dels segles XV i XVI, no ho fem amb el renaixement de les Llums del segle XVIII?

Diguem d’una vegada […] que cada renaixement va acompanyat, inclou en ell mateix, una sèrie de formes econòmiques, socials i institucionals. I, fins i tot, podem considerar que la Revolució de 1789 continua sent un fenomen típicament medieval. […] Evidentment, no podem dir que entre Sant Lluís i Lluís XVI no va passar res, ni que les societats siguin idèntiques, ni que cinc segles d’història no s’haguessin produït, però la Revolució francesa suposa l’inici del trencament real amb l’edat mitjana.

Simplement, la idea d’un home que dirigeix els actors de la Revolució, els conceptes que representen, poden trobar paral·lelismes en les referències d’un personatge com Arnald de Brescia (executat el 1155), el qual va aixecar la ciutat de Roma contra el domini polític del Papa; o en un Étienne Marcel (1316-1358), que somiava amb donar una constitució de caràcter comunal a la ciutat de París; o en Jan Hus (1369-1415), que va introduir la idea d’una nació txeca. Per descomptat, els revolucionaris de 1789 va ignorar els seus predecessors tot remuntant-se, d’una manera força “ahistòrica” als antics romans. Sempre és la recerca de símbols eterns. I van ser els homes del segle XIX, un Agustin Thierry i especialment un Michelet, els que van invocar els precursors medievals de la Revolució. Actualment, els historiadors tendeixen a advertir en tots dos casos, en la voluntat de remuntar-se als romans o als precursors medievals, un error de perspectiva.

Ara bé, és precisament aquest error de perspectiva imputat als actors de 1789 el que m’interessa perquè indica l’existència d’una “edat mitjana” que es perllongaria fins el 1800. Aquests actors de la història que van ser els revolucionaris de 1789 ens ensenyen, amb la seva fixació amb el règim que anomenen feudal o amb la seva polític religiosa (derivada directament de les “heretgies medievals”), que en els anys vuitanta del segle XVIII no existia la nostra visió de la història, la nostra visió de valors, ni la nostra manera d’articular aquests valors en relació els uns dels altres. [És per això que] hem de superar la història de les mentalitats, la qual ens condueix sense solució de continuïtat cap a una fragmentació de breus períodes, per assumir una història dels valors, de les referències. Una història molt més llarga i sorprenent.

Font: LE GOFF, Jacques. Una larga Edad Media. Ed. Paidós. Barcelona, 2008.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús