Els germans Badia

Els germans Miquel i Josep Badia, procedien d’una família pagesa de Lleida. En la dècada dels anys vint van traslladar-se a Barcelona. Miquel, partidari d’un nacionalisme radical, ja durant la Dictadura va afiliar-se a La Bandera Negra (dependent d’Estat Català). Acusat de participació en el complot de Garraf, al juny del 1925 va ser detingut i empresonat fins a la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, quan va ser amnistiat. Proclamada la República, va ser designat cap de les Joventuts d’Estat Català, secretari del conseller de la Generalitat Josep Dencàs, secretari general (desembre del 1933) i cap superior (març del 1934) dels serveis d’ordre públic, càrrec del qual va haver de dimitir. També intervindria en els fets del Sis d’Octubre. Exiliat a França, d’on va ser expulsat, es traslladaria a Amèrica, Alemanya, Bèlgica i, finalment, a Andorra. Amnistiat després del triomf del Front Popular, el 1936 va tornar a Barcelona on va dedicar-se a reorganitzar les joventuts d’Estat Català. El 28 d’abril va ser assassinat, juntament amb el seu germà Josep per pistolers de la FAI com a represàlia per la seva anterior campanya contra el pistolerisme.

germans_badia.jpg

Ara bé, aquesta biografia resta enfosquida pels seus coqueteigs amb el feixisme. Per això, coincidint amb el setanta-cinquè aniversari del seu assassinat, ens fem ressò del debat mantingut aquests dies pels historiadors Agustí Colomines i Fermí Rubiralta sobre la naturalesa feixista d’aquests personatges. Aquí teniu un extracte:

Agustí Colomines: “Sobre l’homenatge als germans Badia”

Des de fa anys que penso que la història d’aquest país està condicionada pel presentisme. Hi ha historiadors que es dediquen a justificar el present amb arguments històrics que no porten enlloc perquè són falsos […]. La història no és cap argument polític. Les comunitats es construeixen en el present i no pas en el passat. Ara bé, també és veritat que les comunitats no viuen sense identificacions. I aquí és on entra en joc el simbolisme, el ritual, la commemoració i la memòria. En fi, l’elaboració d’una tradició que empeny a l’adscripció, nacional o de grup. I la pregunta és si calia homenatjar els germans Badia com a part de la tradició nacionalista moderna. Crec que no, la veritat. Almenys aquests dos senyors no són part de la tradició política que servidor, adscrit políticament en la socialdemocràcia independentista, està disposat a assumir i a reivindicar. Com ja vaig plantejar en una conferència sobre el president Companys: “Una bella mort no justifica una vida”. Que els germans Badia fossin assassinats per la FAI, no vol dir que ells mateixos no fossin assassins i que no formessin part del nacionalisme radical fascinat per les ideologies, diguem-ne, fortes que predominaven durant el primer terç del segle XX.

[…] A Jaume Compte i el Partit Català Proletari, Imma Tubella va explicar la deriva comunista d’una part d’Estat Català. I a La Catalunya populista. Imatge, cultura i política en l’etapa republicana (1931-1939), Enric Ucelay-Da Cal va explicar molt bé que el populisme era el que va permetre unir en un mateix moviment polític representants de la burgesia industrial, de la petita burgesia i quadres de les organitzacions separatistes i obreres, amb Estat Català com a punta de llança “amada” de la causa nacional. Macià fou el líder que encarnà aquesta conjunció política, però amb crítiques molt severes d’aquells que en refusaven la tebior pragmàtica o l’aburgesament, segons fossin més purs o més esquerrans. A Estat Català hi van conviure, doncs, els que se sentien fascinats per l’estètica feixistitzant (predominants a Nosaltres Sols! i al Partit Nacionalista Català) i combatien els anarquistes, i els comunistes d’Estat Català Proletari, que, d’altra banda, van acabar sent un dels partits que van fundar el PSUC el 1936.

Fermí Rubiralta: “En defensa de Miquel Badia”

La coincidència enguany del 75è aniversari del seu assassinat ha contribuït a posar d’actualitat de nou la controvertida figura de Miquel Badia. I amb ell […], han tornat a aparèixer desqualificacions apriorístiques interessades que ja en el passat han portat, com deia Enric Ucelay, a donar més relleu a la desfilada de les JEREC el 22 d’octubre de 1933 que a l’acte fundacional de Falange a Madrid el cap de setmana següent.

És probable que diverses accions dels escamots de les JEREC i algunes de les actuacions de Miquel Badia el 1934 com a cap de l’ordre públic de la Generalitat, foren, des d’un punt de vista ètic, execrables i condemnables. Però, com que la ciència històrica no té com a objectiu el judici ètic i sí, en canvi, situar el personatge a les coordenades del seu moment i espai concret, una de les conclusions del nostre treball seria que no es pot considerar Badia com el líder d’un moviment feixista a la catalana.

És indubtable que en el seu modus operandi hi trobem aspectes coincidents amb alguns trets dels moviments feixistes de l’època. Però, […] totes aquestes expressions són presents també a d’altres moviments del moment. La presència d’una faramalla militarista n’és una, d’aquestes expressions. Però, a diferència, per exemple, de les joventuts socialistes unificades, el vestuari dels escamots no incorporava cap corretjam, […] com també apareix al dibuix adjunt que distorsiona el seu vertader uniforme, prenent com a model el de les SA.

[…] L’actuació dels escamots no arribà mai, a diferència de les patrulles de control, a provocar cap mort […]. la violència emprada s’exercia des de la legalitat i la defensa de les institucions […]. No s’acostuma a acusar de formar una “colla d’assassins” el cap de policia d’un país on impera l’estat de dret, com era la realitat de la Catalunya de l’any 1934.

A més que, com conclou el catedràtic Balcells, les formacions del moviment obrer “no els veien com a elements portadors del feixisme, que era el gran enemic a Europa del socialisme i el comunisme” […]. La pràctica totalitat de les joventuts ensinistrades pels germans Badia no sols combateren el feixisme durant la guerra civil, sinó, més enllà, des de les files del FNC.

Agustí Colomines: “Els Badia i l’excepcionalitat catalana”

Si el modus operandi coincidia amb els moviments feixistes i moltes de les coses que deien sobre la catalanitat també s’hi assemblaven, la meva observació que EC i els Escamots tenien característiques pròpies dels moviments feixistitzants no devia ser tan desafortunada […]. Que el nacionalisme català dels germans Badia els allunyés del feixisme espanyol no vol dir que ells i molts altres separatistes catalans no sucumbissin a la temptació totalitària. O és que a Catalunya els qui van ser seduïts pels ideals totalitaris feixistitzants tan sols eren els espanyolistes i, per tant, els franquistes? Hauria estat rar, oi? Tant és si hi ha un interès pervers a donar més relleu a la desfilada de les JEREC del 22 d’octubre del 1933, que tenia una estètica feixista evident, que a l’acte fundacional de Falange a Madrid del cap de setmana següent, perquè la desfilada va existir. L’interès és actual i, en canvi, el fet és del passat però ben real i té el valor que va tenir aleshores. És legítim, doncs, d’equiparar l’una cosa i l’altra per molt que les JEREC i la Falange fossin grups que s’enfrontessin ells amb ells. Tampoc no és estrany d’equiparar la violència dels Escamots amb la de les Patrulles de Control.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , ,

    Comentaris

    • Dani Cortijo

      20/06/2011 - 18:59

      En aquest debat estic amb en Colomines. És totalment absurd pensar que un deixa de simpatitzar amb ideals feixistes si s’enfronta a un ideal feixista que té un marc nacional diferent. Actualment existeixen fins i tot nuclis filo-nazis catalanistes i bascos enfrontats a l’ultradreta espanyolista… i no per això deixen de ser menys totalitaristes… Pel que fa els homenatges també estic d’acord, crec que hi ha molta més gent digna d’homenatge abans que els germans Badia amb el seu passat clarobscur…

    • Vicente Moreno Cullell

      20/06/2011 - 19:39

      En aquest cas, jo també estic més a prop de les tesis d’en Colomines. És curiós veure com en ocasions pot justificar-se l’actitud d’una persona en funció de la seva inscripció nacionalista. Per molt patriotes catalans que fossin els germans Badia, la seva tendència al feixisme és evident i ha de ser analitzada com a tal. En especial, em sobta la cita a Enric Ucelay-Da Cal i la idea que es dóna més rellevància a les desfilades de la JEREC que a la fundació de Falange… Això és jugar a la confusió perquè Ucelay mai ha deixat de qualificar de filofeixista el comportament dels germans Badia i, a més, un fet no té res a veure amb l’altre.

      Si bé la fundació de Falange serà important en el context de la Guerra Civil i el franquisme, fins el 1936 és un grup molt sorollós però a la vegada minoritari, i més encara a Catalunya. En canvi, la famosa desfilada filofeixista es produïa amb Miquel Badia ocupant un alt càrrec del govern de la Generalitat republicana i s’associava a un partit que ocupava la centralitat política del país. I no cal oblidar que la violència i el totalitarisme, siguin de dretes o d’esquerres, no deixen mai de ser violència i totalitarisme. I com a tals han de ser analitzats. No perquè la finalitat d’un tipus de violència pugui ser més o menys simpàtica als nostres ideals deixa de ser mereixedora de ser qualificada com a tal.

      Sobre els homenatges… Si volem ampliar el panteó d’herois del nacionalisme caldria mirar cap a un altre lloc que no embruti l’independentisme.

    • Ferran Vital

      21/06/2011 - 01:00

      Benvolguts,

      Jo en aquest cas (i per animar una mica el debat) no estic d’acord amb les tesis del professor Colomines.

      En primer lloc, Nosaltres Sols! neix (o més ben dit, creix) de la voluntat de reflexar-se en el Sinn Féin irlandès de Michael Collins i la seva lluita en la guerra per la llibertat d’Irlanda per part d’un cert cercle de catalanistes. De fet, el propi Macià va mantenir contactes amb membres importants del Sinn Féin (i fins i tot algun d’ells va ajudar a trobar recursos materials per la insurrecció de Prats de Molló).

      En segon lloc, penso que Badia si que beu (com tants altres ultranacionalistes dels anys 20 i 30 del segle passat) de la parafernàlia estètica del feixisme revolucionari italià, absolutament novedosa i atractiva. D’alguna manera, aquesta fascinació pel feixisme va enamorar mitja Europa: França, Gran Bretanya, Suecia, Alemanya i fins i tot la cúpula del IRA en són exemples. Els líders “democràtics” de la Gran Bretanya o França no van tenir cap recança a l’hora de seure’s a parlar amb Mussolini i arribar-hi a acords comercials o colonials.Per què a Catalunya aquesta fascinació filofeixista havia de ser una excepció? Altrament, el gran Renzo de Felice diu que l’adopció de l’estètica feixista o llur admiració no fa que un partit, govern o institució pugui ser considerada com a feixista.

      Per últim, tal com explica l’amic Daniel Roig al seu article del blog del CEHI, sembla que hi ha un trencament entre l’ideari del Miquel Badia com a cap dels escamots (vist com un feixista per l’opinió pública) i l’acció de govern com a cap d’ordre públic. Si em permeteu, us deixo l’enllaç del escrit per què crec que esdevé una lectura complementària força útil d’un dels historiadors que més ha estudiat el panorama polític català del primer terç del XX:

      http://blogs.sapiens.cat/blogdelcehi/2011/05/16/miquel-badia-i-el-catalanisme-radical-davant-la-cnt-cronica-d%E2%80%99una-mort-anunciada-ia-part/

      Gràcies i fins aviat!

      Ferran Vital

    • Algunos apuntes sobre los hermanos Badia | Cita Falsa

      13/03/2016 - 10:25

      […] Ayer me topé con alguna noticia y artículo desperdigados (o sea, poca cosa), glosando la figura de los hermanos Miquel y Josep Badia (el de mayor relevancia política fue Miquel), asesinados el 28 de abril de 1936 en Barcelona, que siempre ha resultado más que controvertida. […]

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús