Franquisme i catalanisme cultural

L’intent franquista d’esborrar la identitat catalana va tenir un gran impacte en l’àmbit cultural, fins al punt que segons l’anàlisi que n’han realitzat alguns autors es podria parlar d’un autèntic genocidi cultural. Ara bé, el catalanisme represaliat pel franquisme s’ha d’associar a aquells vessants referits a les institucions autonòmiques i pròpies de l’autogovern democràtic. Per al franquisme, l’Estat unitari era un autèntic dogma de fe. En canvi, el franquisme no sempre va represaliar el catalanisme cultural amb el mateix grau de duresa, depenia de la relació que aquest tingués amb el catalanisme polític. En definitiva, podem afirmar que va existir una política sistemàtica de repressió del catalanisme, però del catalanisme polític i el catalanisme cultural va ser una víctima més d’aquest procés.

represion.jpgD’aquesta manera, el franquisme va prohibir els símbols identitaris de Catalunya, va procedir a introduir una nova retolació en els carrers, va eliminar determinats monuments públics i va bandejar la llengua catalana de la vida pública. La vida cultural catalana de la postguerra va estar plena d’interferències i tensions polítiques. Això és un fet innegable, però el fet que una llengua s’exclogui del circuit escolar no l’elimina. El que va passar amb la llengua catalana és que va ser relegada a un segon pla per potenciar el castellà com a única llengua vehicular. Era un greuge vers la llengua del país, però no un genocidi lingüístic.

Així doncs, el franquisme va prohibir l’ús de la llengua catalana a l’administració pública, l’escola, els mitjans de comunicació, la vida econòmica i la vida social. A més, l’ús del català fora de l’àmbit familiar va ser objecte de multes i sancions. També va impedir-se el seu ús en l’edició de llibres, diaris i revistes, representacions teatrals, espectacles públics, cinema, ràdio, correspondència telegràfica i, fins i tot, a les esglésies.

Es van monopolitzar els mitjans de comunicació i les manifestacions culturals catalanes eren majoritàriament prohibides, arraconades o discriminades. Tanmateix, l’Església, en poblacions rurals petites, excepcionalment va ser autoritzada a fer servir el català en les homilies o sermons perquè era l’única llengua que permetia que arribés el missatge dels vencedors a la població. Es tallava de cop el procés de normalització social de la cultura catalana quan encara no estava arrelada de forma sòlida.

ESCOLA FRANQUISTA.JPGDurant molts anys, Catalunya va viure una evident situació diglòssica en que tan sols la cultura castellana tenia una projecció pública. Les principals institucions culturals del país, com l’Institut d’Estudis Catalans, van haver de passar a treballar des de la clandestinitat i la Biblioteca de Catalunya va convertir-se en la Biblioteca Central, mentre s’imposava una censura molt estricta sobre tot allò que s’havia de publicar. Es tractava, en definitiva, de recloure la llengua catalana a l’àmbit estrictament domèstic i d’imposar el castellà com la única llengua oficial.

Generalment, es van canviar els noms de les localitats per castellanitzar-los –amb alguna excepció com Sant Cugat o Sants–. El nomenclàtor urbà també va ser depurat per eliminar tota influència estrangera, esquerrana i catalanista. La castellanització dels topònims catalans i dels noms dels carrers va arribar a nivells ridículs. Es volgué eliminar qualsevol referència o vestigi de la catalanitat: la Plaça Catalunya va convertir-se durant unes setmanes en la Plaza del Ejército Español.

Els cartells propagandístics que circulaven pels carrers de les poblacions eren prou clars en aquest sentit: “Español habla español”. Però s’ha de tenir clar que no es volia esborrar totalment la llengua catalana perquè era un element que en un futur es podia aprofitar. Com va apuntar Josep Benet, la repressió lingüística i cultural cercava la desaparició de Catalunya com a minoria nacional dins de l’Estat espanyol, amb la destrucció de la seva personalitat lingüística i cultural i la reducció del seu idioma a la condició d’una llengua regional de caràcter folklòric.

fra-4635_0.jpg

fra-18-19.jpg

Tot i això, l’actitud resistencial de determinats sectors de la societat va impedir la culminació del projecte franquista, el qual, passats els primers anys, va veure’s obligat a fer unes petites concessions vers la llengua i la cultura. Així, a partir de mitjans dels anys quaranta, van començar a permetre’s representacions de teatre com Els Pastorets i cap als anys cinquanta van sorgir algunes entitats que van organitzar concerts musicals.

La cultura del llibre de la novel·la va veure com una llosa la repressió cultural. D’entrada, el franquisme va prohibir l’edició de llibres en català i en petites iniciatives van cremar-se alguns llibres.  Hi havia una censura d’edició que evitava la literatura de nova creació en català ja que calia editar-ho tot en castellà, amb l’excepció d’alguna obra autoritzada en català no normatiu (prefabrià), aspecte que va afavorir-se per crear confusió en la llengua.

Al llarg del franquisme van aparèixer els anomenats centres d’estudis, alguns dels quals estaven emparats en sota la tutela de la Diputació (l’Institut d’Estudis Ilerdencs de 1942, l’Institut d’Estudis Gironins de 1946, l’Institut d’Estudis Tarraconenses de 1946) i d’altres per persones o entitats de caràcter patriòtic resistencial (Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada de 1947, Associació d’Estudis Reusencs de 1952, Institut d’Estudis Vallencs de 1960). Va ser gràcies a aquestes primeres iniciatives que va començar a escenificar-se la represa cultural catalana ja que representaven, en certa manera, el lligam entre el moviment cultural de recerca i de divulgació dels temps de la República.

Tanmateix, val a dir que, tot i permetre l’existència d’aquestes institucions, el joc cultural del franquisme en relació amb Catalunya serà perfectament coherent des dels seus inicis i fins a les acaballes del règim.

Comparteix

    Etiquetes: , , , ,

    Comentaris

    • Julián Juan Lacasa

      16/05/2011 - 20:29

      Exacte, Catalunya sencera va ser una víctima de la terrible dictadura franquista, que alguns volen ara mitificar. I tenim que denunciar això sempre, com fan els jueus amb l’Holocaust.

    • David

      13/02/2012 - 11:09

      M’ha quedat un dubte.

      Després de llegir la circular aquesta de Manresa, encara no entenc què ordena o què prohibeix perquè, en resum, el punt 1 diu que s’ha de fer arribar aquesta circular a tothom i el punt 2, que s’ha de denunciar qui incompleixi… el número 1!!!

      O hi falten fulles o hi falten pesquis.

    • Vicente Moreno Cullell

      13/02/2012 - 13:49

      Com es pot llegir abans dels punts esmentats, la circular prohibeix les representacions teatrals en llengua catalana per part d’agrupacions i grups escènics locals.

    • David

      07/03/2012 - 11:27

      Perdona però abans dels punts esmentats només comenta que han observat que es fan representacions teatrals en català.

      Entenc el que dius i qualsevol, i més en aquella època, sap què prohibien i què s’havia de denunciar però, repeteixo, llegeix-te bé tot el redactat i veuràs que curiosament no prohibeix res, només diu que s’ha de fer públic l’escrit en qüestió i que qui no el faci públic serà sancionat.

      El que hauria de dir, després de la introducció, és que 1) es prohibeixen les representacions en català, 2) que s’haurà de comunicar als Delegados etc etc etc i 3) que s’haurà de denunciar qui no ho compleixi. Si no, no està prohibint res: enuncia un fet i després diu que s’ha de comunicar que s’enuncia aquest fet.

      És la imbecilitat feta comunicat!

    • Vicente Moreno Cullell

      07/03/2012 - 11:39

      Ara t’he entès! No sé si estàs acostumat a treballar amb documentació d’època franquista, però la veritat és que, en aquest cas, almenys queda clar el que vol dir el text (prohibició de les representacions teatrals en llengua catalana per part d’agrupacions i grups escènics locals) perquè hi ha ocasions en les quals has de rellegir vàries vegades fins a entendre que dimonis volen transmetre alguns textos i en d’altres només et queda el recurs d’interpretar el contingut. Les arts de la repressió les dominaven a la perfecció, però les de l’oratòria i l’escriptura deixaven molt que desitjar. Això sí, entre ells s’entenien.

    • David

      31/03/2012 - 12:03

      Documentació en general no però legislació sí i també en moltes ocasions he de sobreentendre el que diu amb els referents que m’havien explicat els meus pares.

      Coincideixo amb tu en que allò de la “unidad de destino en lo universal” va fer escola. Tenien una retòrica peculiar.

      Salutacions.

    • David

      31/03/2012 - 12:08

      Ah, perdona però discrepo en que les arts de la repressió les dominessin. Com va contestar el Madariaga, quan li van dir que el catalanisme seguia viu dins d’Espanya, “[Franco] ni esto nos hará bien”.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús