Els conflictes de la Guerra Freda: la guerra de Vietnam

Un dels conflictes de màxima tensió de la Guerra Freda, emmarcat en el context de la “coexistència pacífica” dels anys seixanta i setanta, va localitzar-se al sud-est asiàtic, on van derivar-se greus dificultats com a conseqüència de la pèssima descolonització francesa d’Indoxina. En aquest territori, les forces comunistes del Vietminh havien proclamat la independència el 1945, però França no va acceptar la insurrecció i l’exèrcit colonial, amb el suport dels Estats Units, va iniciar una dura guerra contra les forces nacionalistes independentistes, que van comptar amb el suport soviètic.

Els acords de Ginebra de 1954 que van posar fi a la guerra de descolonització van silenciar les tensions en un primer moment, però la divisió de Vietnam en dos Estats  i la fragilitat de països com ara Cambodja o Laos van convertir aquest territori en una zona especialment inestable. D’aquesta manera, s’establien els règims del Vietnam del Nord, dirigit per un govern comunista liderat per Ho Chi Minh, i del Vietnam del Sud, governat per un règim dictatorial prooccidental, separats pel paral·lel 17. Els acords de Ginebra, a més, preveien la reunificació del país després de la celebració d’eleccions.

guerre.gif

Després de la retirada francesa d’Indoxina, els Estats Units, d’acord amb el seu pla per establir un cordó sanitari que esdevingués un mur de contenció per a l’extensió del comunisme a Àsia, van considerar el Vietnam del Sud com un espai privilegiat per a la seva estratègia. Es volia evitar a qualsevol preu el fet que el triomf de la revolució comunista a Vietnam comportés el contagi entre els països veïns i l’establiment de governs prosoviètics en el tauler asiàtic.

Però, per aconseguir els seus objectius, els nord-americans van haver de mantenir en el poder un règim obertament corrupte i impopular encapçalat per Ngô Dinh Diem, al qual van equipar amb un modern exèrcit de 200.000 homes perquè pogués fer front a les guerrilles del Front Nacional d’Alliberament (Vietcong), partidàries de la reunificació amb el Nord. El Vietcong comptava amb el suport del govern nord-vietnamita i amenaçava d’enderrocar el govern prooccidental.

Així, els Estats Units, temorosos que el comunisme s’imposés a tot el país, van trobar-se cada cop més involucrats en el conflicte vietnamita. Si bé inicialment el govern nord-americà va limitar-se a enviar consellers militars, des del 1963, i davant l’increment d’accions per part del Vietcong, els EUA van haver d’enviar el seu propi exèrcit i deixar caure el règim de Ngô Dinh Diem. Però ni amb aquest gir estratègic van aconseguir guanyar terreny en un Vietnam que estava controlat en el 80% del seu territori pel Vietcong. Aleshores va començar l’escalada militar nord-americana i l’agressió directa al Vietnam del Nord des de 1965.

Guerra Vietnam.jpg

L’ofensiva comunista llançada pel Vietcong el 1968 va mostrar que el principal i més potent exèrcit del món mai podria imposar-se en el que s’havia convertit en una guerra de guerrilles. Ni l’increment continuat del número d’efectius militars, ni la manifesta superioritat tecnològica, ni els atacs amb armes químiques, ni els bombardeigs massius del nord del país van aconseguir doblegar un enemic que es recolzava en tàctiques guerrilleres però comptava amb un gran suport popular. A això es sumava la creixent oposició al conflicte que mostrava la població occidental, així com una part dels propis ciutadans nord-americans.

Amb l’arribada a la presidència de Richard Nixon aquell mateix any, i davant la impossibilitat de guanyar la guerra, els Estats Units van llançar una ofensiva política i militar que consistia a reforçar l’exèrcit a Saigon mentre que, durant quatre anys, es retiraven progressivament els 500.000 soldats nord-americans. La política de “vietnamització” de Nixon va resultar un nou fracàs pels nord-americans que va culminar amb la gran ofensiva del Vietnam del Nord i el Vietcong de 1972.

Burning_Viet_Cong_base_camp.jpg

vietnam girl.jpg

Vietcong.jpg

L’alto al foc arribaria el 1973 amb la signatura dels acords de París que establien la retirada de les tropes nord-americanes, la fi de la guerra i la reunificació dels dos Vietnam. Però la guerra entre el nord i el sud encara es prolongaria fins 1975 quan va produir-se l’entrada de les forces del Vietcong i del Vietnam del Nord a Saigon. Un any després, el 1976, el país restaria novament unificat amb la creació de la República Socialista de Vietnam, que immediatament s’integraria en el bloc comunista.

D’aquesta manera, pels Estats Units la guerra de Vietnam va suposar un enorme desprestigi internacional i un gran fracàs militar, amb un saldo de més de 50.000 soldats morts i 150.000 ferits, perquè suposava la derrota militar més gran d’aquest país en el context de la Guerra Freda. Des d’aquest moment, els successius governs nord-americans de la Guerra Freda limitarien les intervencions militars a l’exterior per evitar noves derrotes simbòliques davant dels soviètics.

Tanmateix, tot i la retirada nord-americana del territori, el sud-est asiàtic va continuar sent un territori explosiu. Gairebé al mateix temps que el Vietnam s’incorporava al bloc comunista els països veïns de Laos i Cambodja, involucrats en la guerra des de 1965, també van incorporar-se a l’òrbita soviètica. Posteriorment, el 1978, Vietnam, aliat incondicional de la Unió Soviètica, va envair Cambodja amb l’objectiu de fer fora del país els khemer rojos proxinesos i instaurar-hi una república popular, però aquesta maniobra va comportar la intervenció militar de la Xina en el nord de Vietnam (1979). En definitiva, el tauler asiàtic de la Guerra Freda encara havia de patir molts moviments abans d’arribar a una relativa estabilització.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús